La seu de les paraules

Curahuara de Carangas (Bolívia) - Jordi Solà Coll

Miro el teu somriure,
reflectit en la comissura dels teus llavis

l’ideal de la nostàlgia: mel dolça

que davalla com un sol quan agonitza.

Nua,

            la sentència del destí ens marca;

res dol tant com la distància: el mormol

d’aquella llar, ara abandonada, que ahir

fou la memorable seu de les paraules.

Aquest és un poema que, temps ençà, m'inspirà, una bona amiga. Fou el seu somriure breu, allò que despertà en mi el propòsit de convertir aquell moment en un instant etern. Darrerament no faig acte de presència al Far. Doncs bé: és causa del mal pas en el qual es troba un bon amic, que no deixo rastre en cap bloc -ni en el meu ni en els vostres. Me'n disculpo i espero que us en fareu càrrec. Per poc que pugui -com avui- el Far tornarà a il·luminar-se. És un deure i un deute donar la mà als amics, demostrar en temps d'adversitat l'amor que sents. No sempre és bella la nit més fosca. De tant en tant, hi cal algun estel. I aquesta elegia, tot i semblar trista, n'és l'expressió d'un sentiment concret: en temps de dificultats, dolorós però necessari.