Somexploradors que a mesura que fem via a través de l'extensió de l'existència, cartografiem carenes noves i sortegem rius abans desconeguts: espais en blanc en el mapa de la vida.
Sempre m'ha agradat arribar als espais en blanc dels mapes de la vida, sempre ha estat una descoberta apassionant hi hagués el que hi hagués dins. A vegades hi ha rius que costen de sortejar, a vegades som exploradors imprudents, però els bons exploradors, sempre segueixen endavant.
Els espais en blanc dels mapes són els que, ben sovint, inciten al viatge; no hi fa res els obstacles: la qüestió és fer via sense oblidar que l'ignot forma part de la travessa.
Sempre m'ha semblat fascinant l'espai en blanc dels mapes que mai veuran els nostres ulls; la vida, com a possibilitat, té en la tria del camí un autèntic repte.
Potser si ens equipem amb un bon bagatge de sentiments, per remuntar carenes i vorejar rius, podrem posar cara i ulls als espais d'aquest mapa vital...I els únics espais en blanc seran els núvols de l'horitzó de la vida! Petons i bon cap de setmana, Jordi.
Res, en un principi ho sembla, està determinat. I si no fos pas així, sempre es pot optar per endinsar-nos cap a una geografia sense explorar i trencar amb els vells hàbits...
Les teves paraules em porten a camps que potser estan lluny del seu origen. Per un cantó, em fixo amb els físics quan diuen que no podem "mirar" sense incidir en allò que estem mirant. Amb això vull dir que sempre posem una part nostre en els espais descoberts de nou. Per una altra banda, algunes vegades (poques) sí que allò que descobrim ens fa mirar el món, o una de les seves parts, d'una manera diferent i de forma irreversible. No sé si m'explico.
Crec que sí, que t'expliques. Al meu entendre hi ha una reciprocitat entre observador i observat, en tant que també nosaltres som "observats" -influïts- pel fenomen que observem. Poques vegades -com tu dius- això esdevé, però allò que realment importa és la capacitat de transformació existent entre les parts -i, en certa manera, la seva fusió en un tot...
Sempre m'ha agradat arribar als espais en blanc dels mapes de la vida, sempre ha estat una descoberta apassionant hi hagués el que hi hagués dins. A vegades hi ha rius que costen de sortejar, a vegades som exploradors imprudents, però els bons exploradors, sempre segueixen endavant.
ResponElimina
EliminaEls espais en blanc dels mapes són els que, ben sovint, inciten al viatge; no hi fa res els obstacles: la qüestió és fer via sense oblidar que l'ignot forma part de la travessa.
Des de El Far, abraçades...
Espais en blanc que anem dibuixant i omplint a poc a poc; d'altres quedaran en blanc per sempre més al nostre mapa vital individual..
ResponElimina
EliminaSempre m'ha semblat fascinant l'espai en blanc dels mapes que mai veuran els nostres ulls; la vida, com a possibilitat, té en la tria del camí un autèntic repte.
Abraçades, des de El Far...
Potser si ens equipem amb un bon bagatge de sentiments, per remuntar carenes i vorejar rius, podrem posar cara i ulls als espais d'aquest mapa vital...I els únics espais en blanc seran els núvols de l'horitzó de la vida!
ResponEliminaPetons i bon cap de setmana, Jordi.
EliminaD'això se'n diu agafar forces a fi d'enfilar una cartografia plena d'esculls i de bellesa. Un a un, denominem tots els indrets...
Des de El Far, una abraçada...
Som exploradors amb un full de ruta que a cada passa anem descobrint. Els espais verges sempre captiven especialment!.
ResponElimina
EliminaMalgrat la inquietud que puguin generar són els espais verges una necessitat de l'ànima...
Abraçades, des de El Far!
bona metàfora! sempre estem descobrint noves rutes
ResponElimina
EliminaRes, en un principi ho sembla, està determinat. I si no fos pas així, sempre es pot optar per endinsar-nos cap a una geografia sense explorar i trencar amb els vells hàbits...
Des de El Far, una abraçada!
La vida, com fer un concert en públic sense haver après abans l'instrument, que deia Forster.
ResponElimina
EliminaSempre he tingut al cap aprendre a tocar un instrument. I sempre he cregut que mai és tard! A les palpentes, fem via amb el mapa
desplegat...
Abraçades, des de El Far.
Els espais en blanc són necessaris sempre que són necessaris ... llavors, a per ells sense dubtar.
ResponEliminaAbraçada!
Tens tota la raó. Un espai en blanc, quan se'ns presenta, és un espai a ser explorat...
EliminaDes de El Far, una abraçada!
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaI és fantàstic que sigui així! A saber gaudir-ne'n.
ResponEliminaBen cert, Gemma. A mi m'encisa aquell punt d'incertesa que no seria possible si tot ja estigues cartografiat.
EliminaGràcies per escriure.
Abraçades, des de El Far...
Les teves paraules em porten a camps que potser estan lluny del seu origen. Per un cantó, em fixo amb els físics quan diuen que no podem "mirar" sense incidir en allò que estem mirant. Amb això vull dir que sempre posem una part nostre en els espais descoberts de nou. Per una altra banda, algunes vegades (poques) sí que allò que descobrim ens fa mirar el món, o una de les seves parts, d'una manera diferent i de forma irreversible. No sé si m'explico.
ResponElimina
EliminaCrec que sí, que t'expliques. Al meu entendre hi ha una reciprocitat entre observador i observat, en tant que també nosaltres som "observats" -influïts- pel fenomen que observem. Poques vegades -com tu dius- això esdevé, però allò que realment importa és la capacitat de transformació existent entre
les parts -i, en certa manera, la seva fusió en un tot...
Des de El Far, abraçades metafísiques...
muy impresionante esta vista! me gusta la foto y el lugar.
ResponEliminaun abrazo
EliminaGracias Hilde, fue una excursión que hice hace unos años... la panorámica, cierto, es preciosa.
Una abrazo, des del Mediterraneo.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina