 |
| Soledat - Jordi Solà Coll |
Si una cosa t'ha ensenyat la vida, és dir les coses abans no sigui massa tard. Cal, fixar en mots diàfans, el teu destí, expressar per respecte a tu mateix i als altres, quin horitzó t'espera més enllà del proper revolt. Penso en mi com en vosaltres, perquè vosaltres sou en mi i no hi ha cap diferència d'esma... Sovint, saps, que el teu Rubicó particular demana una fortalesa fora mida, una voluntat a prova de qualsevol travessa: la meva força és la vostra i la vostra és la meva. I tanmateix, hi ha llocs on la soledat s'imposa. De fet, crec que es tracta de la nostra condició i que, tard o d'hora, no hi ha altra sortida que encarar la naturalesa humana. Ara, doncs, el teu destí et crida: hi ha llocs on només la soledat et justifica, on només tu, tot sol, pots copsar l'autèntica grandària del teu cor. Aquest és el meu fat: llur absència, marca l'infinit desert del meu camí i la seva bellesa m'il·lumina.
Jo també reflexione sovint sobre la solitud. La tinc present. De vegades, la poetitze i tot. Tu també ho has fet. Un plaer llegir-te.
ResponElimina
EliminaEl cert és que la soledat és un dels grans temes de la poesia universal i, sense ser contradictori, la reflexió sobre la mateixa m'acompanya. Un plaer saber que hi ets...
Des de El Far, una abraçada.
Sempre he pensat que encara que estiguem ben acompanyats, en les coses més importants de la vida, estem sols. Sols davant d'alguns sentiments intensos, sols davant la mort i sols davant les absències...
ResponEliminaHo has escrit d'una manera preciosa, Jordi. M'ha agradat molt llegir-te de ben a prop.
Una abraçada
Crec que tens raó i així ho penso: en els moments més importants, estem sols. I tot i tenir un entorn benèvol, hi ha una barrera pel que fa els sentiments més íntims. Només tu saps com estàs, que sents... No cal dir que la mort és un d’aquests moments. I si filosofar és un “aprendre a morir” viure hauria de ser no girar-se d’esquenes a la vida.
EliminaGràcies pels teus mots.
Des de El Far, una abraçada...
Sempre m'he sentit sola, encara que estigués envoltada de gent. M'agrada especialment aquesta frase: "hi ha llocs on només la soledat et justifica, on només tu, tot sol, pots copsar l'autèntica grandària del teu cor". Arribar-hi és tot un repte.
ResponEliminaUna abraçada!
EliminaCrec que l'única manera d'encarar la soledat és adoptar-la com a inevitable companya de viatge...; la idea de bellesa més sublim té
la soledat com a premissa. No hi ha reflexió possible sense temps per a un mateix... La soledat forma part de mi i he après a
estimar-la. Incorporar-la -el cor gran- és acceptar-se (agradar-se) sense cap reserva: les nostres llums i ombres fetes realitat...
Des de El Far, una abraçada!
"la meva força és la vostra i la vostra és la meva" em recorda la importància que jo dono als vostres comentaris quan publico alguna cosa.
ResponElimina
EliminaTens tota la raó Helena. De fet, aquest bloc és una illa on escolto altres veus on emmirallar-me. Cada comentari m'obliga -en el bon sentit- a donar, creativament, el millor de mi mateix. Per a mi és tot un honor. Quan passi la meva particular tempesta -llegir post anterior- espero i confio poder tornar a comentar els vostres
blocs i poder-me dedicar al meu... Que la soledat no ens aïlli pas de l'amor als altres.
Abraçades, des de El Far.
Comparteixo la imatge de la soledat com un infinit desert i d'una bellesa que il·lumina. El desert, en el seu no-res i tot alhora, t'ompla i et captiva. Crec que la soledat pot tenir moltes cares i molts moments al llarg de la vida.
ResponElimina
EliminaComenço pel final, quan dius que "la soledat pot tenir moltes cares i molts moments al llarg de la vida". De vegades pot fer mal. Emperò, com convertir el dolor en el bressol d'una idea nova? Aleshores és, quan, tal vegada, calgui buidar la ment d'idees preconcebudes que ens condicionen. Per això m'agrada la imatge metafòrica del desert, net de condicions, a omplir amb les nostres petges en un nou camí a emprendre...
Des de El Far, abraçades.
una reflexió que sovint em faig...en les coses més importants de la vida i de la mort estem sols ...tanmateix jo em dic que no em sento sola si estic amb mi...per sort som gregaris i també empàtics i solidaris , la teva soledat em porta a la meva i dues o més soledats juntes ja poden ser l'inici duna conversa
ResponElimina
EliminaNo ets sents sola, en tant saps estar amb tu. A mi, si més no, és el que em passa... Entre la soledat i la solitud hi ha aquell matís de qui és capaç o no de gaudir de si mateix, sol en una habitació. Però tens tota la raó i, a més és cert que som empàtics. De fet, les nostres dues soledats estan, ara mateix, conversant en la distància!
Abraçades, des de El Far.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaHola Jordi,
ResponEliminaLa soledat o solitud, tan se val, és la meva amiga, no fa molt també vaig penjar un post on hi reflexiono...
De fet no és el mateix si tu la tries o si te l'han imposada. Penso que de vegades és una necessitat, perquè vivim en un món que ens aclapara i on no hi tenen cabuda ni la reflexió, que ens permet conèixer els altres ni la introspecció que ens enfronta al nostre jo interior. De fet qui té una vida interior rica, no ha de témer la soledat...
Hi ha dues frases que m'han fet entreveure un cert grau de nostàlgia afegit:
"Llur absència marca l'infinit desert del meu camí i la seva bellesa m'il·lumina"... "Si una cosa t'ha ensenyat la vida, és dir les coses abans no sigui massa tard"...
Petonets cap el far, il·luminat per una lluna quasi plena.
EliminaNo crec que la soledat sigui imposada o buscada... Crec que la soledat -o la solitud- és una condició de la qual els homes fugen
perquè no es volen mirar al mirall... Quan això esdevé, la soledat
"sembla" imposada i quan tenim el coratge de mirar-nos fit a fit... aleshores podem dir que ens configura... Sí, és veritat que hi ha causes que generen sensació de soledat. Al meu entendre, però, és la relació que mantenim amb el si interior el que fa que sigui percebuda d'una o altra manera... Venim sols al món i, fet i fet marxem sols. I l'únic que podem fer és conviure-hi i acceptar amb alegria el que en realitat pot ésser un do. Només nosaltres tenim la clau de com viure la vida sense haver de resignar-nos a estar sempre buscant fora de nosaltres. És el que tu dius "qui té una vida interior rica, no ha de témer la soledat." Nosaltres som els únics mestres i tan sols això ens pot alliberar de l'esclavatge i la por.
Des de El Far, abraçades a la claror de la lluna quasi plena...
Si es tracta del teu Rubicó particular (i, en conseqüència, d'un límit que no hauries de traspassar), és lògic que la celebració siga individual.
ResponEliminaPrimer de tot, benvingut al Far. I segon no, en realitat es tracta d'un exercici literari basat en múltiples experiències. De totes maneres el Rubicó es pot o no traspassar (Leibniz) i, en últim terme, depèn -o no- de cadascú.
EliminaDes de El Far, una abraçada.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaWhat a wonderful view and a nice place to be.
ResponEliminaMerry Christmas to you : )
Thanks a lot Anita. Merry Christmas!
EliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaBON NADAL, Jordi i un ANY NOU ple de somnis per poder-los fer realitat...
ResponEliminaPetonets nadalencs.
Roser, Ai que avui he pensat justament en tu i en què no t'havia deixat cap missatge felicitant-te! BON NADAL i ANY NOU tinguis
Eliminatu també, estimada amiga virtual.
Des de El Far, abraçades nadalenques.
al llegir-te he vist un trosset de mi
ResponElimina
EliminaM'agrada haver-ho pogut compartir amb tu, ja que sovint jo també m'emmirallo en els teus poemes.
Una abraçada, des de El Far.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaÉs l'única veritat que estem sols. Da tant en tant es produeix un miratge, que com a tal ràpidament s'esvaeix. La vida és un seguit de pèrdues, creiem tocar per un breu moment el somni... de cop ja no queden ganes ni de somiar
ResponEliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
EliminaEstimada Maise, ja ens coneixem i en aquest sentit hi ha plena sintonia en el punt de vista. Dit d'una manera que no sembli tan feixuga: la vida es renova amb pèrdues constants i el secret rau en com som capaços de fer-hi front.
EliminaÉs una reflexió que sovint ens fem, i potser el hauríem de fer més sovint, sobretot en les coses més importants de la nostra vida i també de la nostra mort. Però hi ha solituds que es busquen i d'altres no.
ResponElimina
EliminaTens raó quan comentes que és una reflexió que no ens fem massa sovint. Entenc, d'altra banda, que hi ha una soledat triada i una altra que se'ns imposa. I tanmateix, aquesta visió que jo mateix sostinc, no es contradiu pas amb la visió que apunto més amunt en el sentit que, antropològicament, l'home neix i mor sol
i l'únic que podem fer és apaivagar -cosa que no és poc- aquesta
soledat, per exemple, a la recerca de bona companyia.
Bon any Jordi. Preciós relat a la soledat. Però no patim, malgrat allò que deia Ortega i Gasset " soy yo y mi circunstancia...". La nostra identitat es construeix socialment.
ResponEliminaSalut.
EliminaBon any Josep. Gràcies pel teu comentari.
Des de El Far, una abraçada.