Jordi Solà Coll: «La perspectiva mediterrània em lliga als autors grecs i valencians»
El fotògraf i escriptor Jordi Solà Coll (Barcelona, 1963), fa una tardana irrupció en el món de la poesia amb el seu poemari de debut, Ulls de glaç, premi Martí i Pol de Roda de Ter. Un llibre reflex dels seus viatges i d’un pòsit poètic, d’alè clàssic i molt curosa factura, que ha anat fent solatge i ha acabat emergint.
La seua és una vocació poètica tardana o de materialització tardana?
—Vaig començar com a fotògraf, però un bon dia vaig començar a publicar articles en mitjans il·lustrant-los amb les meves imatges. Aleshores es va produir una simbiosi entre literatura i imatge. La fotografia té un component poètic i vaig acabar relacionant la força poètica de la imatge amb el fet literari. Tot això va desembocar en les meves primeres experiències en aquest sentit.
—La fotografia és una manera de mirar. La tasca com a fotògraf li ha servit per construir la mirada poètica?
—Sí. De fet, no és casualitat que el llibre es digui Ulls de glaç. Fa referència a la mirada del fotògraf. I és també la mirada de l’antropòleg, els meus estudis. En aquest sentit, les mirades tenen una gran importància en el llibre.
—Al poemari hi ha una presència important dels llocs visitats. I també dels llocs viscuts.
—Sí. El viatge ha tingut molta importància en la meva vida. I de fet hi ha molts poemes que són topònims, com “Ganges”, “Delfos” o “Gal·lípoli”. També cal remarcar la datació d’alguns poemes, com “Antilogia”, que està datat a Pèrgam. I, d’altra banda, tenen rellevància els indrets, els topos, com a “Utopia”, que és justament el no-lloc. Els noms de llocs i els llocs comuns tenen una gran importància en l’experiència del poeta.
—Hi ha un vers al llibre que diu: “Estreta és la senda dels poetes”. Té això a veure amb la dificultat de trobar la manera d’expressió, la forma?
—El camí del coneixement és extremadament difícil per a tothom, no sols per al poeta. Aquest vers té a veure amb la tradició hinduista, prové d’un text que és el Katha Upanisad, que té més de dos-mil anys, i jo el vaig parafrasejar en el poema “Creure”, un dels més polítics del llibre. Parla de la dificultat de l’ésser davant de la immensitat del món i la desolació que l’embolcalla. L’única manera de contrarestar això és el saber i el coneixement. Però aquesta és una via difícil, tan difícil com estreta és la senda dels poetes o el tall d’una navalla.
—Les influències del poemari són més aviat clàssiques, pel que fa al fons i la temàtica. Amb quin tipus de poesia s’identifica Jordi Solà?
—Se’m fa difícil dir quins poetes m’han influït. Tinc les meves lectures, és clar, però després em rellegeixo i, honestament, puc dir que no m’identifico massa amb cap poeta. Sí que puc dir que, quan vaig començar a llegir poesia, molt jove, hi hagué poetes que han arrelat d’alguna manera. Després llegeixes Ulls de glaç i no els trobes enlloc, però són autors com Baudelaire, Rimbaud, Verlaine, Rilke, Eliot... Vinyoli pel que fa als catalans. I també un poeta valencià que va influir molt en la meva formació, Enric Sòria amb L’instant etern, premi Carles Riba en el seu moment. Aquests autors no els trobo en Ulls de glaç, però com tu bé dius, hi ha una tendència al classicisme.
—Ha citat Enric Sòria. I al poemari hi ha cites de Teresa Pasqual, Marc Granell, Anna Montero... No és habitual en els poetes catalans aquesta profusió de referències valencianes.
—A mi els poetes valencians m’han influït decisivament, més a través de l’exercici de la lectura que estilísticament. És curiós, però els poetes que encapçalen les parts i alguns dels epígrafs o bé són valencians —Vicent Alonso i Teresa Pasqual— o bé són grecs, Iorgos Seferis, Iannis Ritsos i Odisseus Elitis. Aquí hi ha la meva herència mediterrània. I jo volia que es manifestés de manera simètrica, en aquesta proporció. I després, cito Marc Granell i Anna Montero, amb qui tinc molta afinitat per la manera de mirar el món. Com a català, la perspectiva mediterrània em lliga als autors grecs i valencians.
