Exili

Camí de l'exili

De la casa a l’exili en terra ignota,

abandonar les llars sense mirar

enrere: clucs els ulls, l’estirp negada

en el silenci, mentre el dolor avança

entre la boira espessa de la història.

Desfà, fora del temps,

la vida que fou temps

allò que fou la vida –

aquest oblit tan lent,

i el rés del prec de l’ésser que demana,

si aquest camí no torna a ser debades.

 

COVID-19. Enginyeria social i distopia (La República)

COVID-19. Enginyeria social i distopia

Perquè el cert és que amb l’excusa de la salut pública, la temptació de mantenir la població sota control estricte –i reduir les llibertats a la mínima expressió– és una realitat en el marc d’una pandèmia que s’albira crònica en el temps. Llegir +

El meu compte de Twitter: @JordiSolColl2

Morir només (La República)

Un camí sense retorn la geolocalització de les persones

Morir només no és el pitjor. El pitjor és viure sense dignitat. Veure com s’escola aquesta i que tu hi pots fer poc o res. Que t’empenyen a l’abisme, i que l’abisme existent entre política i vida pública s’eixampla encara més. En temps de crisi –tan sols cal rememorar bé l’elevat cost del rescat bancari– sempre paguen els mateixos: els desheretats, les baules febles del sistema sense vies de recursos. Llegir +

Hiroshi Sugimoto - Seascapes

Una de les seascapes de Hiroshi Sugimoto 

Quan una fotografia transcendeix el seu significat concret -evoca més que mostra- i desborda el món del signe material -i interpel·la els sentits més que la raó-, aleshores, en la imatge, s'imposa el pla poètic. Intangibles dimensions se'ns revelen a l'esperit -l'esguard interior- en esquinçar-se  en mil bocins el vel de l'aparença. 

Per si voleu saber més del fotògraf Hiroshi Sugimoto, podeu llegir aquí. 

Rohingyes

Rohingyes en ple èxode - fotografia: Hannah McKay

La fotografia és de fotògrafa la britànica Hannah McKay (Reuters) i s'hi observa una columna de refugiats rohingyes que es desplacen per un camp d'arròs tot just després d'haver fugit de Birmània cap a Bangla Desh. Nacions Unides ha qualificat la situació de genocidi organitzat i de neteja ètnica planificada contra aquest poble. El nombre de desplaçats supera el mig milió, mentre que s'ignora el total de víctimes. 

Una autèntica tragèdia en ple segle XXI que es fonamenta en dues premisses: la seva condició de musulmans i, sobretot, el fet de tractar-se d'un poble apàtrida. No s'entén una sense l'altra. I tampoc hi ajuda l'extracció humil de la major part de la població afectada. Per tant, hi ha un component dual d'arrel classista i xenòfob. Es tracta, em aquest sentit, d'un problema que s'hauria d'abordar sense dilació en una conferència internacional si, en veritat, es considera de lesa humanitat el crim de genocidi. 

Mentrestant, la fotografia respon al silenci -polític- amb el silenci -iconogràfic-. La seva simetria, la dramàtica bellesa continguda en aquesta, genera en l'observador conscient una estranya sensació d'impermanència i malenconia. No puc deixar pas de pensar en la família musulmana amb la qual vaig compartir casa quan vivia a Iangon a mitjans de la dècada dels anys noranta. I és que és inadmissible la nostra indiferència. No podem desentendre'ns, i ara encara menys, quan els més fràgils es veuen sotmesos al silenci arran d'una situació d'excepcionalitat global que atempta contra les llibertats.


________________________________________________________

Si us plau, llegiu aquest enllaç i RT l'article en el meu compte de Twitter. També consulteu aquí per a més informació. 

Demà (aforisme)

S’accelera tot quan un dia qualsevol descobrim l’absència de demà: aleshores, una estranya sensació de vertigen desbocat emfasitza massa tard un present que hauríem hagut de tenir en compte molt abans.

L'ésser i el no-res (La República)

Inquietant i poètica fotografia de la plaça de Catalunya deserta (Foto: David Ramos)

No cal passar una gran crisi com l’actual per haver de recordar que l’home no és pas res més que una baula de la gran cadena d’allò que anomenem existència. L’home més humil que es veu sotmès a l’opressió i la ignorància. Car el poder –no en el sentit que defensava Arendt– esclafa sense embuts, i tan sols respon al bé comú –que és com dir que respon només a un càlcul estadístic; això és, a l’interès de l’estructura abstracta de l’estat. El poder és opressor per la seva naturalesa i les elits que el configuren –siguin quines siguin aquestes – no té cap altre horitzó que el benefici propi i protegir-se a totes hores de la turba Llegir+

Si us plau, si us agrada aquest article retuiteu-lo i feu-ne difusió a les vostres xarxes socials. Moltes gràcies. 

Seguiu-me en el newsletter de la meva pàgina personal: El far a trenc d’alba 

Ira - Un poema

Es concreta l’Odissea en el naufragi

de neó. suren els cadàvers a la mar

d’Homer i tu t’ho mires com si fossis

un mort més, confortablement

instal·lat a l’edèn del teu sofà,

                a la mà el comandament,

i el neguit en la distància.

Quan vaig escriure aquest poema d'Ira -podeu demanar-ne el poemari aquí- tan sols tenia present una imatge unívoca: la relació entre l'espectador indiferent a la tragèdia i l'espai -el topos- on aquesta té lloc i esdevé: el mar d'Homer, la latitud d'una de les grans epopeies de la cultura occidental, l'Odissea. No debades, Zeus, en el cant XII, enfonsa la nau d'Ulisses una vegada ha salpat de l'illa de Trinàcria -l'antiga Sicília- i tan sols ell sobreviu a la ira de la deïtat. Els nàufrags, anònims, encara suren davant la nostra indiferència. Si llegiu el llibre, copsareu el vincle entre aquest poema -a la pàgina 25- i el poema de la pàgina 16, on la indiferència és el nom comú al drama que ens interpel·la cada dia. La indiferència no és una opció -en la inacció hi ha la llavor de la injustícia i l'origen que ens aboca a la pèrdua de la nostra dignitat.      

                                                                                                                                                                                                         Demanar llibre a l'editorial