La mirada perifèrica. Dietari aforístic

 

La mirada perifèrica (Editorial Afers)

Som exploradors que, a mesura que avancem a través de l'extensió de l'existència, cartografiem carenes noves i remuntem rius abans desconeguts. Espais en blanc en el mapa de la vida. 

Un aforisme de La mirada perifèrica. Dietari aforístic (Editorial Afers, 2021), de Jordi Solà Coll. 

Comprar llibre a l'editorial

Per saber que n'ha dit la crítica, clicar aquí

Hiroshi Sugimoto - Seascapes

Una de les seascapes de Hiroshi Sugimoto 

Quan una fotografia transcendeix el seu significat concret -evoca més que mostra- i desborda el món del signe material -i interpel·la els sentits més que la raó-, aleshores, en la imatge, s'imposa el pla poètic. Intangibles dimensions se'ns revelen a l'esperit -l'esguard interior- en esquinçar-se  en mil bocins el vel de l'aparença. 

Per si voleu saber més del fotògraf Hiroshi Sugimoto, podeu llegir aquí. 

Rohingyes

Rohingyes en ple èxode - fotografia: Hannah McKay

La fotografia és de fotògrafa la britànica Hannah McKay (Reuters) i s'hi observa una columna de refugiats rohingyes que es desplacen per un camp d'arròs tot just després d'haver fugit de Birmània cap a Bangla Desh. Nacions Unides ha qualificat la situació de genocidi organitzat i de neteja ètnica planificada contra aquest poble. El nombre de desplaçats supera el mig milió, mentre que s'ignora el total de víctimes. 

Una autèntica tragèdia en ple segle XXI que es fonamenta en dues premisses: la seva condició de musulmans i, sobretot, el fet de tractar-se d'un poble apàtrida. No s'entén una sense l'altra. I tampoc hi ajuda l'extracció humil de la major part de la població afectada. Per tant, hi ha un component dual d'arrel classista i xenòfob. Es tracta, em aquest sentit, d'un problema que s'hauria d'abordar sense dilació en una conferència internacional si, en veritat, es considera de lesa humanitat el crim de genocidi. 

Mentrestant, la fotografia respon al silenci -polític- amb el silenci -iconogràfic-. La seva simetria, la dramàtica bellesa continguda en aquesta, genera en l'observador conscient una estranya sensació d'impermanència i malenconia. No puc deixar pas de pensar en la família musulmana amb la qual vaig compartir casa quan vivia a Iangon a mitjans de la dècada dels anys noranta. I és que és inadmissible la nostra indiferència. No podem desentendre'ns, i ara encara menys, quan els més fràgils es veuen sotmesos al silenci arran d'una situació d'excepcionalitat global que atempta contra les llibertats.


________________________________________________________

Si us plau, llegiu aquest enllaç i RT l'article en el meu compte de Twitter. També consulteu aquí per a més informació. 

Demà (aforisme)

S’accelera tot quan un dia qualsevol descobrim l’absència de demà: aleshores, una estranya sensació de vertigen desbocat emfasitza massa tard un present que hauríem hagut de tenir en compte molt abans.

L'ésser i el no-res (La República)

Inquietant i poètica fotografia de la plaça de Catalunya deserta (Foto: David Ramos)

No cal passar una gran crisi com l’actual per haver de recordar que l’home no és pas res més que una baula de la gran cadena d’allò que anomenem existència. L’home més humil que es veu sotmès a l’opressió i la ignorància. Car el poder –no en el sentit que defensava Arendt– esclafa sense embuts, i tan sols respon al bé comú –que és com dir que respon només a un càlcul estadístic; això és, a l’interès de l’estructura abstracta de l’estat. El poder és opressor per la seva naturalesa i les elits que el configuren –siguin quines siguin aquestes – no té cap altre horitzó que el benefici propi i protegir-se a totes hores de la turba Llegir+

Si us plau, si us agrada aquest article retuiteu-lo i feu-ne difusió a les vostres xarxes socials. Moltes gràcies. 

Seguiu-me en el newsletter de la meva pàgina personal: El far a trenc d’alba 

Ira - Un poema

Es concreta l’Odissea en el naufragi

de neó. suren els cadàvers a la mar

d’Homer i tu t’ho mires com si fossis

un mort més, confortablement

instal·lat a l’edèn del teu sofà,

                a la mà el comandament,

i el neguit en la distància.

Quan vaig escriure aquest poema d'Ira -podeu demanar-ne el poemari aquí- tan sols tenia present una imatge unívoca: la relació entre l'espectador indiferent a la tragèdia i l'espai -el topos- on aquesta té lloc i esdevé: el mar d'Homer, la latitud d'una de les grans epopeies de la cultura occidental, l'Odissea. No debades, Zeus, en el cant XII, enfonsa la nau d'Ulisses una vegada ha salpat de l'illa de Trinàcria -l'antiga Sicília- i tan sols ell sobreviu a la ira de la deïtat. Els nàufrags, anònims, encara suren davant la nostra indiferència. Si llegiu el llibre, copsareu el vincle entre aquest poema -a la pàgina 25- i el poema de la pàgina 16, on la indiferència és el nom comú al drama que ens interpel·la cada dia. La indiferència no és una opció -en la inacció hi ha la llavor de la injustícia i l'origen que ens aboca a la pèrdua de la nostra dignitat.      

                                                                                                                                                                                                         Demanar llibre a l'editorial

Pittsburgh - William Eugene Smith

Pittsburgh - William Eugene Smith

De la meravellosa sèrie que William Eugene Smith (1918 - 1978) va dedicar a la ciutat de Pittsburgh, aquesta fotografia sintetitza la reunió d'humanitat i poesia que tan cara era a aquest fotògraf, sempre compromès amb la dignitat de l'ésser humà. En aquest sentit és que l'autor de Walk to the paradise garden s'endinsa de ple en el desenvolupament de l'assaig fotogràfic -política i art a l'uníson en la seva reflexió- i el seu paper és cabdal en la consolidació d'aquest gènere.  

La mort i la donzella

Hevrin Khalaf 

Entre Síria i Turquia el poble kurd havia edificat un espai d’esperança. Hevrin Khalaf, executada el proppassat 12 d’octubre per mercenaris que donen suport a l’ocupació turca del nord de Síria, n’era una de les seves representants. L’execució va tenir lloc en la carretera que connecta Qamishli amb Manbij –a prop de la primera. Conec molt bé aquesta regió transfronterera –entre l’esmentada ciutat i Sanliurfa– arran de les meves reiterades visites al Kurdistan, entre 1989 i 2009.

M’impacta en la memòria –com impacta el cruel assassinat de Khalaf i de tota la seva comitiva– el record de la presència militar en el Kurdistan turc –ja a finals de la dècada dels anys 80– i el contrast amb la idiosincràsia kurda –sempre oberta entre l’esperança i el dolor– i tan plena de vigor i de manera innata irònica.

Hevrin Khalaf representava la renovació d’una idea arquetípica: la d’una convivència harmònica i descentralitzada entre kurds i àrabs, tot posant especial èmfasi en el rol de la dona i el paper de les minories religioses. El poble kurd, sempre oblidat, ja des de l’època en què Gertrude Bell –tota una ironia– s’oposà a la creació d’un Kurdistan a la conferència del Caire de 1921.

No digueu només Turquia. Perquè occident –sempre occident– ha abandonat a la seva sort al poble kurd. Per enèsima vegada la història sempre torna. Si us plau, seguiu el present canal de notícies de la valenta Amina Hussein.