 |
| El riu de l'Amistat (Tibet) - Jordi Solà Coll |
El
riu
del
jorn se’n va amb l’amic: ja no queda
res,
res
dels gots de vi mig plens quan dringuen,
ni de l’enginy dels versos cap més rastre.
Res
per calmar la fam després del comiat;
lluny
enllà,
la silueta de l’amic s’esmuny
entre
la boira.
Quina sensació de buit quan aquesta part tan nostra s' esvaieix veritat?
ResponEliminaPetonet Jordi
Sí, Marta. És una sensació de buit que estranyament t'omple. Perquè l'amor a l'amic roman, i lluny d'idealitzar-ho, la memòria manté viu el record; la vida emmotlla dolor i goig a parts iguals.
EliminaDes de El Far, una abraçada...
ResponEliminaSí, Marta. És una sensació de buit que estranyament t'omple. Perquè l'amor a l'amic roman, i lluny d'idealitzar-ho, la memòria manté viu el record; la vida emmotlla dolor i goig a parts iguals.
Des de El Far, una abraçada...
Ens queda el record del temps compartit.
ResponElimina
EliminaSí, sobretot penso en les amistats llunyanes geogràficament o fins i tot en l'amic que molt probablement no tornaràs mai més a veure... Sense voler caure en la nostàlgia, la memòria és l'espai comú on mantenir l'experiència en temps present.
Des de El Far, abraçades...
No sempre és fàcil, però cal saber trobar el goig de la memòria. Com a goig i també com a tresor que es manté en algun lloc dins de nosaltres i es converteix en present.
ResponElimina
EliminaExacte, goig que hem de saber compaginar amb una certa dosi de dolor, perquè és humà sentir-lo atesa la distància amb l'amic. És llavors, quan es revela el coratge que ens fa anar més enllà de la nostra finitud.
Des de El Far, abraçades...
Totalment d'acord pel que fa al dolor. És humà sentir-lo i no me'n vull pas escapar, si la persona s'ho val.
EliminaAbraçades, Jordi!
EliminaFins i tot a vegades és una mica inevitable sentir la fiblada de l'absència. Com bé tu saps es tracta de saber-ho gestionar i per això deuen fer-ne falta dues vides senceres!
Abraçades, Carme!
És una buidor colpidora, però roman en el nostre cor el temps compartit i els records són un tresor.
ResponEliminaBon vespre!
La fotografia vol expressar aquesta buidor i, alhora, la bellesa del temps compartit -metàfora de la memòria.
EliminaDes de El Far, una abraçada!
Una fotografia meravellosa estimat amic, crec que la teua definició és perfecta, em refereixc a la metàfora de la memòria, molt bella.
ResponEliminaAbraçades.
Ja tenia ganes de tornar al món blogger...
:)
Les desconexions ens van bé de tant en tant...
EliminaPosar distància va bé, ben sovint necessitem crear una certa perspectiva -com passa en fotografia!- per veure-hi clar... Pel
que fa a la imatge recordo bé el moment: un silenci quasi absolut m'embolcallava. Ara, la "mateixa" imatge se m'ha revelat com una metàfora perfecta: la memòria plena de records però buida de presència...
Des de El Far, abraçades...
Hi ha amics que són veritablement un tresor, i si els perds esdevens pobre, només pots rescabalar-te'n amb la poesia.
ResponElimina
EliminaSí, Helena: l'amistat és un goig esplèndid i en la pèrdua només hi trobem consol amb la poesia: hi retrobes el record, tot enfilant el demà amb la mirada.
Abraçades, des de El Far...
potser la silueta de l'amic s'esmuny, però mentre hi ha record hi ha vida... bell poema
ResponEliminaL'amic s'esmuny entre la boira... el record, però, roman, i la imatge torna tants cops com el teu sentir ho demana... I en el poema hi deixes el teu bagatge: l'amor per un vincle amb l'amic, expressió del compromís.
EliminaAbraçades, des de El Far..
ResponEliminaL'amic s'esmuny entre la boira... el record, però, roman, i la imatge torna tants cops com el teu sentir ho demana... I en el poema hi deixes el teu bagatge: l'amor per un vincle amb l'amic, expressió del compromís.
Abraçades, des de El Far...
Quina meravella de poema!!! Pots estar ben segur que vindré més d'una vegada a rellegir-lo.
ResponElimina
EliminaNovesflors, gràcies per les teves paraules. Que si els amics se'ns esmunyen ens quedi un bon record.
Una abraçada, des de El Far
Aquest bonic i nostàlgic poema m'ha recordat la cançó d'Alberto Cortez:
Elimina" Cuando un amigo se va
queda un tizón encendido
que no se puede apagar
ni con las aguas de un río"...
Si l'amistat és profunda, el buit que deixa també ho és...Disimulat dins la boira del record...
Petonets, Jordi.
EliminaM'agrada la teva mirada aguda en posar el dit a la llaga... No tot és tan plaent: el record és una disfressa del dol que tots sentim quan l'amic s'allunya... I el buit, el buit és infinit...
Abraçades, des de El Far...
per sort de entre la boira si l'amistat és veritat segur que un dia o un altre tornarà
ResponElimina
EliminaEl teu comentari es complementa amb el de la Roser. Perquè és veritat que si l'amistat és real, un dia o altra tornarà. Confesso, tot amb tot, que el meu poema fa referència principalment -no només- als amics distants geogràficament, aquells que només pots dur al cor o bé retrobar-t'hi molt de tant en tant...
Des de El Far, una abraçada...
Dolorosos els acomiadaments però ... ens deixen moments viscuts ...
ResponEliminaBell poema.
EliminaSembla tenir el comiat aquesta ambivalència: dolor i goig van plegats quan l'amic marxa.
Gràcies per les teves paraules.
Des de El Far, una abraçada...
Tinc un amic que és possible que ens deixi per sempre. Segurament té raó, Helena,:"si a els perds esdevens pobre, Només pots rescabalar-te'n Amb la poesia"...
ResponEliminaCreus que pot ser tan important la poesia? O sóc jo que ara ho veig així?
Gràcies.
No crec que hi hagi res que pugui substituir un amic. El buit que pot crear una pèrdua definitiva -sigui quina sigui la causa d'aquesta- no es pot omplir de cap manera. Dit això, en el meu cas he considerat sempre l'art -i la poesia- com una manera d'expressar el dolor i d'obtenir una nova percepció de la realitat -fins i tot en un cas extrem; això sí: deixant clar que aquest dolor mai desapareix, només es matisa; la poesia pot ésser un consol, pot redimir-te, però també pot esdevenir un acte inútil... Tot depèn, al capdavall, de la relació íntima que es tingui amb la natura de les coses; l'únic que puc dir, és que poetitzar cada gest de l'existència m'ha permès sobreviure al dolor que sovint, en situacions ben diverses, m'ha embolcallat amb el seu mantell.
EliminaRep una abraçada, des de El Far...
ResponEliminaNo crec que hi hagi res que pugui substituir un amic. El buit que pot crear una pèrdua definitiva -sigui quina sigui la causa d'aquesta- no es pot omplir de cap manera. Dit això, en el meu cas he considerat sempre l'art -i la poesia- com una manera d'expressar el dolor i d'obtenir una nova percepció de la realitat -fins i tot en un cas extrem; això sí: deixant clar que aquest dolor mai desapareix, només es matisa; la poesia pot ésser un consol, pot redimir-te, però també pot esdevenir un acte inútil... Tot depèn, al capdavall, de la relació íntima que es tingui amb la natura de les coses; l'únic que puc dir, és que poetitzar cada gest de l'existència m'ha permès sobreviure al dolor que sovint, en situacions ben diverses, m'ha embolcallat amb el seu mantell.
Rep una abraçada, des de El Far...
Un poema llis, zen, sentit i buit. Com deixar passar el dolor de l'absència, però no negar-lo, deixar que la bellesa segueixi recordant l'amic que ja no hi és i el buit doni lloc al proper encontre.
ResponEliminaOmplir el buit de l'absència de bellesa amb la mirada en l'horitzó...
EliminaDes de El Far, abraçades.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina