 |
| L'arc tensat - Jordi Solà Coll |
Incert,
el cos s'estira, i com un arc
tensat l'home que m'habita,
cisella,
l'efecte de la causa.
Vol temps,
i una certa llunyania,
entomar el valor del gest
que adés i ara torna:
el teu paper de Sísif
al caire de l'abisme.
De vegades un petit gest ens pot salvar de l'abisme...I diu tant de la persona que el fa, sobretot si és en el moment més oportú!
ResponEliminaPetonets, Jordi.
EliminaCoincideixo plenament. Ben sovint el gest més humil ens rescata de l'abisme. Expressa una ètica i beneficia, d'alguna manera, tothom al seu voltant... Gràcies per ser-hi, M. Roser.
Des de El Far, una abraçada!
Transmets una certa inquietud, endolcida amb una lucidesa plàcida... entomar el valor del gest, a vegades tan fàcil, a vegades tan difícil.
ResponElimina
EliminaInquietud i lucidesa formen un binomi inevitable: quan descobreixes que el vel de maia és la realitat només el gest en plena llibertat encaixa amb l'absurd de l'existència. Tu ho has dit: de vegades tan fàcil i sovint tot el contrari. Ésser i prou. Gràcies per ser-hi, Carme.
Una abraçada, des de El Far
però Sísif potser un dia capgira la situació i enlloc d'empènyer cap amunt el pes agafa el gest del valor i fa rodolar la pedra cap avall ....
ResponEliminadispensa el teu poema és bell i trist alhora i jo he volgut capgirar el teu text
EliminaM'agrada que em capgiris el poema! Malauradament, el pobre Sísif sempre torna a pujar el seu turó... viure l'absurd en llibertat (Camus)
o ignorar-ho (societat materialista) són dos extrems. Entremig hi ha una àmplia gamma de possibilitats. Sí, és cert, hi ha una certa tristor en el text, però el teu comentari m'ha alegrat el vespre. Gràcies!
Una abraçada, des de El Far.
Hi ha idees que m'espanten una mica. La de Sísif, n'és una; la de l'etern retorn, també.
ResponEliminaEl gest té una importància suprema per a mi.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
EliminaEl gest ens allibera del reiterat absurd. És la voluntat contra corrent que s'erigeix com a garant de la nostra llibertat. Gràcies Novesflors.
EliminaAbraçades, des de El Far.
Jordi. Penso com la Carme, no sabria dir-ho millor.
ResponEliminaBon diumenge!
Gràcies pel teu escrit. Com pots llegir al comentari de resposta de la Carme, jo mateix estic en línia amb el seu pensament.
EliminaUna abraçada, des de El Far!
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaUn poema una mica inquietant, una mica trist, una mica melancòlic. Si hi ha motius pe estar trist, per què ens n'hem d'amagar? El temps i aquests petits gestos ens faran retornar quan sigui el moment.
ResponEliminaUna abraçada, Jordi.
EliminaEn l'expressió de la tristesa hi ha alegria. No és l'art una catarsi de les nostres emocions? I sí, el gest -en abstracte- és la força que ens retorna a l'origen... Gràcies per ser-hi, Consol.
Una abraçada, des de El Far.
La nostra existència és efímera i les arcades,
ResponEliminamiracle de l'arquitectura, ens veuran rodolar.
Cap a l'abisme de l'oblit.
Fita
L'autor ha eliminat aquest comentari.
EliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
EliminaPrimer de tot benvingut al Far. I, en segon lloc, gràcies pel teu comentari: plenament d'acord. Pas a pas, inexorablement, camí de l'oblit més absolut.
EliminaUna abraçada, des de El Far.
Ens delata el gest...
ResponEliminaAbraçada Jordi.
EliminaSí, el gest, embolcallat de silenci, sempre ens delata.
Abraçades, des de El Far.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina