 |
| A trenc d'alba |
Un punt de fuga. La seva mirada observant-te com si fossis un estrany. Tot amb tot, t'hi reconeixes fins al punt de trobar un cert gaudi en el fet de contemplar les poques arrugues del seu rostre -el teu rostre. Aquest matí, el mirall, just davant de la taula de l'estudi on escrius poemes, reflecteix la claror d'una alba hivernal. En veritat, una claror diferent de la claror d'altres jorns d'hivern. Una llum fugaç, tèbia com la vida. Jo sóc ell, penso. I tu, ara fas teu el temps, emmotlles el record d'aquest matí, d'aquest rostre simulat en una superfície veneciana de dues -o tal vegada quatre- dimensions. A peu del far, el mar. El nostre mar. El mar de tots.
Em cau lluny però sempre em meravella. Sortir de l'aigua, vida, i tornar-hi...d'alguna manera.
ResponEliminaEscriure't, Jordi, com cal em demana temps i serenor. Ara, tot silenci a casa, en trobo. Espero que estiguis millor.
Petons.
EliminaGràcies pel teu comentari. L'aigua és vida. Origen al qual tornem, en silenci, al llarg del nostre vital periple. Tinc el mar a frec, ben a prop del meu Far... Visc a tocar de l'aiguaneix, del dolor i de l'amor. En la calma, ara jo també t'escric. Serenor. I sí: el cor batega.
Abraçades, des de El Far.
El punt de fuga és totalment necessari.... sinó on aniríem a refugiar-nos? M'agnífica foto Jordi i magnífic text que l'acompanya. Salut i ptons!
ResponElimina
EliminaRefugiar-nos en nosaltres. Suposo, en el fons, que cadascú té el seu recer. Casualment, el teu nom, Alba, és part de l'escena. Gràcies per
escriure'm!
Una abraçada, des de El Far,
reflexiu i poètic alhora ,,,,que tinguis un bon any emmirallant-te i retrobant calma, silenci i bones sensacions
ResponElimina
EliminaEl llenguatge poètic és un bon mitjà de reflexió... Que tinguis tu també un bon any, en la calma i en l'amor dels amics i l'entorn més immediat.
Abraçades, des de El Far.
Poder-se fondre en la naturalesa i ser un, indistintament: llum, aigua, aire. Silenci.
ResponEliminaUna abraçada, Jordi.
Tots els elements en conjunció. I el silenci que tot ho diu.
EliminaAbraçades, des de El Far.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaÉs impressionant aquesta imatge, i fa honor al nom del teu blog. Les teves paraules també són un punt de fuga. Que passis un bon cap de setmana, Jordi!
ResponElimina
EliminaFotogràficament les albes estan molts desacreditades, però si t'hi poses i busques sempre trobes qui es capaç de renovar un gènere tan vell com la mateixa fotografia Que tu també passis un bon cap de setmana.
Una abraçada, des de El Far.
La sensació després de llegir-te és que només la tristesa ens podria fer escriure un text com aquest. El recer, a dins nostre, en la poesia, que és tot el mateix.
ResponEliminaQue el silenci al teu far, i la remor de les onades et porten calma i benestar aquest 2014.
EliminaAl capdavall, es tracta d'un dels temes més conflictius de la història de l'art: la relació existent entre dolor i creativitat -ja sigui la raó que origini l'obra o bé la seva representació. L'art ens allibera, beneïda presó!
Envoltat de la remor nocturna del Far, t'envio una abraçada.
Al matí, el sol que ens dóna vida, sorgeix d'un punt a l'horitzó, on mar i cel es confonen...
ResponEliminaEl mirall ens retorna allò que li posem a l'abast, i un rostre embellit (de bell) per les arrugues que el temps li ha regalat, bé pot reflectir una claror d'albada...Que serà una claror especial, segons l'estat emocional del moment!
Bon diumenge, a recer del far, Jordi.
EliminaA l'abast ens hi posem nosaltres i, com bé tu saps, "la bellesa reposa en la mirada de qui mira." El temps navega pels solcs d'una pell antiga. Bella és la vida quan defuig!
Des de El Far, abraçades nocturnes.
Potser t'he llegit 4 vegades i cap d'elles he trobat el comentari adient.
ResponEliminaJo sóc ell ... tal com dius que ho penses, m'impacta molt. Jo en situacions així penso una mica el contrari... No sóc jo, no sóc jo mateixa... trasbalsador, Jordi. Però fa de bon descobrir-hi misteris en el teu tex. Gràcies!
EliminaL'escrit vol ser una reflexió sobre la identitat. Els miralls sempre m'han fascinat. A Mrs. Dalloway, de Virginia Woolf, hi ha una famosa escena on ella, embadalida, s'abandona a la imatge del reflex. I Rimbaud, en una carta dirigida a Georges Izambard, hi escriu aquella enigmàtica sentència de "Je est un autre" Tot i tenir una consciència aproximada de qui som, hi ha un jo, en el fons inaprehensible, que ens espanta i fascina alhora... Motiu, no m'ho negaràs, de reflexió i origen de l'obra d'art. Penso, ara mateix, en Rembrandt i els seus autoretrats.
Gràcies per la teva lectura, estimada Carme.
Rep una abraçada, des del Silenci de El Far.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaGairebé és una pintura aquesta reflexió teva: et veig a tu, el mirall amb el teu reflex, la finestra per on s'escola la llum d'hivern.
ResponEliminaUn quadre holandès, un temps enllaçat amb d'altres temps, i l'home que un instant es detura, í es sorpren de la pròpia imatge: de la pròpia existència.
EliminaLa perplexitat és la condició dels nostres temps i el mirall el símbol que n'expressa el context: l'home perplex es mira i no es reconeix...
Abraçades, des de El Far.