 |
| Festival d'Hemis (Himàlaia) - Jordi Solà Coll |
Entre bastidors, mires d’amagat els rostres
del públic delectant-se amb
la tragèdia
de la vida: una lleu penombra il·lumina
una platea amb totes les fileres plenes;
ha pres forma en la figura dels actors,
l’essència. I tu, heroi i anònim, condemnat
a pagar el preu de la misèria quotidiana,
fas teva cada línia i mimetitzes per un plat
de llenties el dolor en gaudi. Tot és plany,
i l’engany no et fa més noble que la resta:
no tens llinatge, només ets un altre actor
a la recerca d’una excusa.
És molt bona aquesta frase de: fas teva cada línia i mimetitzes per un plat
ResponEliminade llenties el dolor en gaudi. M'agrada i ho explica molt bé.
I les excuses... deu ser això que uneix totes les cultures i tots els homes? en som ben experts, tots, en excuses.
EliminaEn aquest gran prosceni tots necessitem justificar l'injustificable. Són les excuses del poema pel que fa al nostre galdós paper en determinats afers d'aquest teatre del món...
Abraçades, des de El Far...
En aquest teatre del món tots som actors, uns amb més bona voluntat que altres, això sí.
ResponElimina
EliminaActors ho som tots... Però, i el Director? No és pas casual la majúscula ni la voluntat que tu esmentes.
Abraçades, des de El Far...
Penso que som massa conformistes, perquè com mol bé dius tu, ens acabem delectant amb la tragèdia de la vida...
ResponEliminaSeria ideal que tots nosaltres, "actors" d'aquest gran teatre del món, representéssim, alguna comèdia que ens permetés ser nosaltres mateixos i que tothom en podés gaudir sense caretes...Ja no ens caldria buscar excuses!
Molt bon dia, al teu far.
EliminaAcceptem que la vida -a voltes- sigui una tragèdia i, sobretot, ens abandonem al dictat del poder. Hi ha unes regnes a prendre, les regnes del nostre destí; la Joana ho va fer a la seva manera... No valen les excuses, quan la situació ens redueix a un "paper" de segona línia que no ens correspon...
Abraçades, com sempre, des de El Far...
Suposo que parles d'un actor que està prenent consciència d'ell i el món. Aquesta consciència ens ha de retornar una necessària humilitat, sense llinatges ni excuses.
ResponElimina
EliminaL'actor som nosaltres... Un actor que encara ha de prendre consciència del seu ser en el món. Tal vegada, el que cal és reconsiderar el nostre paper -el nostre llinatge terrenal- i deixar-nos d'excuses de mal pagador. Som més del que diuen que som i podem anar molt, molt més lluny...
Com sempre, abraçades des de El Far...
ResponEliminaL'actor som nosaltres... Un actor que encara ha de prendre consciència del seu ser en el món. Tal vegada, el que cal és reconsiderar el nostre
paper -el nostre llinatge terrenal- i deixar-nos d'excuses de mal pagador.
Som més del que diuen que som i podem anar molt, molt més lluny
Com sempre, abraçades des de El Far...
M'he quedat amb la frase delectar-nos amb la tragèdia de la vida, tan conformistes som?, potser a vegades, potser la mirada acostumada...Intentar ser herois anònims del teatre diari que és la vida.
ResponEliminaBon vespre!
EliminaAudrey, quina alegria! En tot cas et diria que un poema reflecteix un estat d'ànim determinat. Però també crec que la poesia cerca la veritat i sovint això t'obliga a indagar metafòricament sobre la realitat; històricament, ho som: ens deixem embadalir, tot abandonant-nos al poder. Tanmateix les nostres capacitats resten intactes. L'heroi que mira... encara reposa dins nostre i, d'alguna manera, cerca expressar-se a fi d'alliberar-se del propi jou...
Des de El Far, abraçades...
ResponEliminaAudrey, quina alegria! En tot cas et diria que un poema reflecteix un estat d'ànim determinat. Però també crec que la poesia cerca la veritat i sovint això t'obliga a indagar metafòricament sobre la realitat; històricament, ho som: ens deixem embadalir, tot abandonant-nos al poder. Tanmateix les nostres capacitats resten intactes. L'heroi que mira... encara reposa dins nostre i, d'alguna manera, cerca expressar-se a fi d'alliberar-se del propi jou...
Des de El Far, abraçades...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaUn poema per a actors, on amb la màscara posada, declamem davant d'altres actors que fan de públic. Vivim un temps on el dogmatisme del destí s'accepta sense cap mena de desig de construcció.
ResponEliminaUna abraçada
EliminaBenvolgut Chuscartes, m'alegra el teu missatge... tant de temps! El teu comentari al meu poema és precís com un mirall. No hi puc pas afegir res més... tots som auditori i actors en una gran tragèdia. Ara cal, només, denunciar la mascarada.
Des de El Far, una abraçada...
no hi té a veure més que el nom però m'ha vingut a la memòria el gran teatro del mundo de Calderon de la Barca.....punyent poema! felicitats!
ResponElimina
EliminaGràcies pel teu càlid comentari..., m'alegra llegir-te i donar-te la benvinguda. I sí, Calderon i l'antiga idea grega que la vida és un teatre. Perquè... ara mateix, quina obra estem representant?
Des de El Far, una abraçada...
Aquest teatre de la vida confon disfressa amb persona
ResponEliminai al final no sabem qui interpreta:
l'actor o el personatge.
Bona nit Jordi.
Excel·lent apunt. És com si la vida fos una mascarada... Qui n'és, però, el director?
EliminaBon tarda, Pere, des de El Far...