 |
| Rohingyes en ple èxode - fotografia: Hannah McKay |
La fotografia és de fotògrafa la britànica Hannah McKay (Reuters) i s'hi observa una columna de refugiats rohingyes que es desplacen per un camp d'arròs tot just després d'haver fugit de Birmània cap a Bangla Desh. Nacions Unides ha qualificat la situació de genocidi organitzat i de neteja ètnica planificada contra aquest poble. El nombre de desplaçats supera el mig milió, mentre que s'ignora el total de víctimes.
Una autèntica tragèdia en ple segle XXI que es fonamenta en dues premisses: la seva condició de musulmans i, sobretot, el fet de tractar-se d'un poble apàtrida. No s'entén una sense l'altra. I tampoc hi ajuda l'extracció humil de la major part de la població afectada. Per tant, hi ha un component dual d'arrel classista i xenòfob. Es tracta, em aquest sentit, d'un problema que s'hauria d'abordar sense dilació en una conferència internacional si, en veritat, es considera de lesa humanitat el crim de genocidi.
Mentrestant, la fotografia respon al silenci -polític- amb el silenci -iconogràfic-. La seva simetria, la dramàtica bellesa continguda en aquesta, genera en l'observador conscient una estranya sensació d'impermanència i malenconia. No puc deixar pas de pensar en la família musulmana amb la qual vaig compartir casa quan vivia a Iangon a mitjans de la dècada dels anys noranta. I és que és inadmissible la nostra indiferència. No podem desentendre'ns, i ara encara menys, quan els més fràgils es veuen sotmesos al silenci arran d'una situació d'excepcionalitat global que atempta contra les llibertats.
________________________________________________________
Si us plau, llegiu aquest enllaç i RT l'article en el meu compte de Twitter. També consulteu aquí per a més informació.
Una autèntica tragèdia en ple segle XXI que es fonamenta en dues premisses: la seva condició de musulmans i, sobretot, el fet de tractar-se d'un poble apàtrida. No s'entén una sense l'altra. I tampoc hi ajuda l'extracció humil de la major part de la població afectada. Per tant, hi ha un component dual d'arrel classista i xenòfob. Es tracta, em aquest sentit, d'un problema que s'hauria d'abordar sense dilació en una conferència internacional si, en veritat, es considera de lesa humanitat el crim de genocidi.
Mentrestant, la fotografia respon al silenci -polític- amb el silenci -iconogràfic-. La seva simetria, la dramàtica bellesa continguda en aquesta, genera en l'observador conscient una estranya sensació d'impermanència i malenconia. No puc deixar pas de pensar en la família musulmana amb la qual vaig compartir casa quan vivia a Iangon a mitjans de la dècada dels anys noranta. I és que és inadmissible la nostra indiferència. No podem desentendre'ns, i ara encara menys, quan els més fràgils es veuen sotmesos al silenci arran d'una situació d'excepcionalitat global que atempta contra les llibertats.
________________________________________________________
Si us plau, llegiu aquest enllaç i RT l'article en el meu compte de Twitter. També consulteu aquí per a més informació.
