 |
| El mar, entre l'ésser i el no-res (imatge en xarxa) |
Com petites partícues de pols
suren les restes d'un naufragi,
lluny de terra ferma:
llenç de plata abissal,
opaca resistència als noms
en moviment. Entre l’èxtasi
i la mort, reverbera un arpó
de llum sobre el talús de magma:
dos ulls, en estranya reluctància,
malden per copsar l’última claror
abans no se’ls negui l’existència,
sota un cel esplendorós.
Vertigen de mirar aquest mar, el mur de mar que expliques tan bé. Tristesa impotent.
ResponElimina
EliminaEn la imatge d'aquest mar ja no hi ha les restes del naufragi. Tan sols la falsa aparença d'una calma que ara és un mur que cal enderrocar.
Abraçades, des de El Far.
"Hi ha un pany de mar al revolt" que deia J.V. Foix.
ResponEliminaM'agrada tot el llenguatge que has fet servir en aquest poema, Jordi.
"un arpó de llum". Millor no es pot definir.
EliminaAquest "un arpó de llum" és la mirada de l'ésser que lluita contra el mar, convertir en mur. De l'ésser a qui es roba la seva humanitat i s'abanona al no-res. No podia fer altra cosa que emprar un llenguatge metafòric en ple extermini silenciós en el meu propòsit a l'hora d'intentar expressar allò inexpressable en el llenguatge convencional.
Abraçades, des de El Far.
Una línia d'horitzó d'una horitzontalitat perfecte...Quantes coses viu aquest mar entre "l'èxtasi i la mort", sota "un cel esplendorós".
ResponEliminaPetonets, camí de El Far.
EliminaEntre l'èxtasi i la mort, l'ésser que navega en un medi hostil a la seva sort abandonat. És mentida la bellesa i l'art que la revela sota un cel esplendorós que ens ha d'acollir a tots en la mateixa casa.
Abraçades, des de El Far.
impressionat i emotiu poema Jordi! per cert tens associat al blog un programa maliciós , no se si ho saps
ResponEliminaabraçada fins el far!
EliminaImpacta la veritat on cada dia l'oblit de l'ésser s'imposa a l'ètica política. La poesia com a resposta en el combat.
Abraçades, des de El Far.
Esgarrifa només pensar en les morts en aquest mar tan blau i en canvi res es mou. Què més ha de pasar?
ResponElimina
EliminaÉs una pregunta que hauria de tenir una resposta. Per contra hi ha un silenci que és el silenci d'aquesta calma inquietant, metàfora estètica d'un drama que s'oblida a voluntat per part de les nostres institucions politiques.
Abraçades, des de El Far.
Mirant la imatge sembla mentida que algú puga perdre la vida en un mar tan calmat quan ja no hi ha restes del naufragi.
ResponElimina
EliminaÉs tràgica la veritat de l'aparença, aquella superfície que ens enganya mitjançant la mera imatge. Cal tenir desperta la consciència per tal de revertir el procés.
Abraçades, des de El Far.
Poesia contra la indiferència. Almenys aquest consol. Ja sabem que les paraules són insignificants quan han de lluitar contra aquesta humanitat que, segurament, no té cap intenció de solucionar el problema. Però almenys no callar, i convertir en art, en paraules que pessiguen, el drama, el dolor. Els tres últims versos són punyents, xicon. Un gran poema s'hi endevina: gràcies per remoure consciències.
ResponEliminaUna abraçada immensa des la Ribera del Xúquer del País Valencià.
EliminaEl mot com a eina contra la injustícia. La necessitat de mantenir desperta la consciència del dolor com a vincle necessari amb la vida. En aquest sentit, el poema s'origina en el plexe solar i la raó juga un paper relatiu. Pel que fa al poema, quatre són els versos que tinc en alta estima: els últims i, això sí, en el context d'absència de reflexivitat que motiva el cicle de poemes d'"Ira", que darrerament publico en aquest blog.
Abraçades, des de El Far.