diumenge, 2 d’abril de 2017

El sentit de l'existència


El llarg viatge a casa



Una successió de vies mortes,
l'existència:
                 accions sense motiu,
banals reiteracions, mots mig 
buits esmunyint-se lentament
fins a erigir un gran mur de contenció
infranquejable; només al final 
del llarg viatge, l'ésser
troba un sentit en la seqüència.







14 comentaris:

  1. Una metàfora molt encertada, fem moltes voltes al llarg de la vida per retornar a la nostra casa. Hi ha una dita que diu "volta el món i torn al born", potser ve a dir el mateix.

    ResponElimina
    Respostes

    1. El poema expressa un cert escepticisme. Tal com si tan sols al final d'un llarg periple l'existència cobrés sentit en la suma d'experiències i no abans, en ple reialme de l'absurd. I sí, és veritat que en la idea de temps cíclic, hi ha implícita la noció de retorn a casa.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  2. La joventut té sentit pel moment que la vivim, però la vellesa en té, perquè sumem totes les experiències viscudes i som molt més savis, és allò de "más sabe el diablo por viejo que por diablo"...
    La teva foto representa molt bé els diferents camins de la vida!
    Petonets primaverals cap El Far, Jordi.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Entenc el que vols dir amb el valor de l'experiència, aquell saber que es consolida en l'edat. Així i tot, en el poema hi ha també implícit el sentit de complitud que es dóna quan existeix la percepció que la seqüència es culmina. El procés pot anomenar-se consciència de la mort o procés de canvi. És, aleshores, quan es copsa el sentit.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  3. A vegades costa trobar sentit a tantes vies mortes que hem recorregut, a tantes repeticions. I malgrat que tu diguis que hi ha un cert escepticisme en el poema, jo trobo que és esperançadament consolador.

    Si al final, com qui encaixa les peces d'un puzzle, podem lligar o encaixar el sentit de la vida, aleshores, Jordi, jo des d'ara mateix ja li començo a trobar. I em sembla que no ho explico bé, però és una idea potent que s'ha bellugat endins.

    Abraçades, cap al teu far...

    ResponElimina
    Respostes

    1. La reiteració com a recerca insatisfactòria de sentit. Retornar dues vegades -o més- al mateix lloc seguint un mateix patró, ens defineix. En tot cas, és cert que la idea de seqüència ens relliga al sentit per mitjà de la metàfora del puzle. Entenc que et costi expressar-ho i, així i tot, copso molt bé el que vols dir.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  4. I segons en quin moment es llegeix encara té mes sentit, la vida son seqüències, unes semblen fetes a camara lenta amb infinitats possibilitats per un final però mentre les vivim sovint no som conscients del poc que duren i les altres passen massa ràpid i quan ens hem adonat hem arribat al final d' aquell capitol i amb l' edat no és tornar a començar, es tornar a no recaure.

    ResponElimina
    Respostes

    1. M'agrada la idea apuntada de mort simbòlica on en una vida hi ha múltiples trànsits i que sovint, quan tot va massa ràpid, no tenim temps a revisar la seqüència en tot el seu conjunt. En el meu poema, és clar, el final del llarg viatge és la mort i, d'alguna manera, el punt de vista o perspectiva que aquesta dóna en el moment d'il·luminar l'existència.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  5. No sé si mai li arribarem a trobar un sentit a l'existència que no siga el mateix i mer fet d'existir.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Com tu dius, el mateix fet d'existir sigui tal vegada el sentit probable de tot plegat. I és just el fet d'estar en aquest punt -tampoc importa gaire saber o no- el que m'ha fet escriure aquest poema. Aquesta és la grandesa de la poesia com a possibilitat d'expressió i d'exegesi.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  6. Poeta Solà Coll en estat pur. Potent. M'imagine el Marc Granell llepant-se els dits, en llegir aquest poema. Jo també me'ls llepe.

    M'agrada molt la duplicitat de sentits de les vies mortes: camins que van morint a l'hora que van sent; vies que no tenen sortida. També em resulta summament suggeridor el fet que els "mots [mig] buits" es desmenteixen pel fet de ser dits (escrits) en el poema. Possiblement, són —o haurien de ser, millor— els únics mots no dits en va: els de la poesia. I també és molt interessant, ontològicament parlant, el fet de considerar la possibilitat que, malgrat tot, l'existència pot tenir algun sentit, encara que aquest sentit vinga atorgat per la certesa indefugible del final, de la mort.

    I ja que m'hi pose, i per afegir alguna cosa més als comentaris suculents anteriors... Morim (simbòlicament, d'acord) moltes vegades al llarg de l'existència, ferida a ferida. Just el final del viatge, la mort definitiva és, si ho pensem bé, la més insignificant. El que és summament substanciós és tenir consciència d'aquesta fita certa. Crec que entre el punt de sortida i el punt d'arribada, en les troballes que ens reserva el camí, hi ha l'al·licient i el motiu que ens empeny a caminar.

    Una abraçada que dure de nit a nit definitiva.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Poca cosa més puc afegir a la teva magnífica exegesi. Tal vegada, que "l'ésser és en la mort" en tant que alè vital que expira. És una interpretació oberta de la criticada perspectiva heideggeriana de part de la seva filosofia. En aquest sentit, el poema original diu, en el penúltim vers "l'ens de l'ésser" en comptes de només "ésser". Però aquest és un matís que cal desenvolupar en un text força més extens. De nit a nit definitiva.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  7. caram ....reflexions poètiques en clau de tardor o d'hivern més que no pas de primavera ....jo espero que trobem el sentit de tot plegat mentre fem camí i no pas al final
    abraçades!

    ResponElimina
    Respostes

    1. És un poema relativament antic que respon a una mirada introspectiva. La tardor pot habitar l'esperit, sigui l'època que sigui. En el meu cas, cada obra dóna un sentit -una direcció- a tot plegat, però no un sentit -un significat- que, en veritat, tampoc demano.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina