divendres, 20 de gener de 2017

Laguar


Vall de Laguar (Marina Alta, País Valencià)


Lluny, ben lluny,
el brunzit de les abelles:
la cendra de les hores
s’allunya de l’esguard. 


Entre l'ésser i el no-res hi ha un espai en blanc on la memòria reté l'espai de l'experiència. És aquesta una imatge que s’allunya, ombra que s’allarga més del compte, esclat de llum en la distància: remor silent d’una existència que muda en el miratge.                         

14 comentaris:

  1. Un paisatge preciós! Que bé poder seguir aquest caminet que va fent esses muntanya avall...Segur que a més del brunzit de les abelles es deu sentir el ric ric dels grills i els sorolls de les petites bestioles que campen al seu aire! Aquesta experiència que la memòria guarda, potser dóna color a l'espai en blanc. Llum, ombra, remor...
    La remor dels petonets camí del Far!

    ResponElimina
    Respostes

    1. Laguar és un món de brogit i de silenci. Les abelles, el seu brunzit, guarden relació amb diferents records que abriga la memòria: un espai en blanc sempre present, entre l'obaga i la claror.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  2. Com sempre, em fas pensar des de la més íntima experiència de les meves sensacions.
    Tot muda, sempre, i potser tot és un miratge.
    Que s'allunyi de l'esguard, la cendra de les hores, sovint alleuja l'esperit.
    Entre l'ésser i el no res deixem que flueixi la mèmoria de les experiències viscudes.

    Una abraçada, Jordi!

    ResponElimina
    Respostes

    1. M'agrada la correspondència entre la meva poesia i les teves sensacions. És un clàssic que es manté en el temps. I, és veritat, tot muda, àdhuc el miratge. Per això cal dir que l'oblit -la distància- sovint és un consol. L'esdevenir de la memòria no deixa de ser fràgil en llur relació amb el temps: la perspectiva -la mirada- fa que ens mirem les mateixes coses, des d'un altre angle.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  3. És un consol saber aquell espai entre l'ésser i el no-res, quan supose que és també el lloc del record. Ombra, llum, remor o silenci, recordar és tornar a passar pel cor. De l'experiència a la il·lusió del miratge, i tornar a començar.

    He vist que Laguar és un topònim d'origen àrab (al-Agwar) que vol dir "les coves". La foto que has triat per a l'entrada no pot ser més pertinent. Entre l'ésser i el no-res, aquest buit ple de tot.

    Prometedor, el petit poema quasi-tanka ;)

    Una abraçada duradora, i el bell desig en l'horitzó de tornar-hi.

    ResponElimina
    Respostes

    1. És just l'espai de remembrança una cruïlla. Un lloc sense coordenades, on conflueixen experiència i fantasia. D'una o altra manera hi ha una inventiva en el record, l'origen d'una essència imperceptible als sentits. És veritat que la imatge expressa la metàfora: el buit ens omple de no-res. Caldrà tornar a Laguar.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  4. Preciós paisatge, precís enquadrament.El poema i la prosa es complementen perfectament Jordi.

    ResponElimina
    Respostes

    1. El paratge és preciós. T'agradaria. D'altra banda, ja ho saps, sempre procuro que imatge i poema dialoguin.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  5. El pas del temps ens deixa el record, alhora inabastable en la seua fidelitat i abastable en la nostra recreació.

    ResponElimina
    Respostes

    1. El record és una construcció que oscil·la entre la realitat i la imaginació. És el temps que torna en forma de relat: mai el mateix record es repeteix dues vegades.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  6. com l'espai entre àtom i àtom de l'existència....allà on s'entrecreuen els somnis...
    abraçada

    ResponElimina
    Respostes

    1. La memòria és el punt de trobada no espacial entre la dimensió pretèrita i un present escàpol que sovint mira cap enrere.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  7. Un congost molt bonic. També metafòric: la profunditat de l'abisme mentre es camina per un sender estret a tocar del mur, un camí sinuós que ens empeny sempre a continuar endavant,...

    ResponElimina
    Respostes

    1. És bonica aquesta dualitat de la geografia: realitat i símbol a l'uníson, la metàfora del camí ens impregna en la nostra vida quotidiana cap al regne de l'inconegut i la meravella a descobrir.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina