diumenge, 29 de gener de 2017

Cartografia del no-res


 Entre l'absència i l'abisme ( P.N. de Lauca. Andes - Jordi Solà Coll)


La imatge captada per una càmera ofereix la representació icònica d'un fragment de realitat. John Berger diu que la fotografia "és l'art del temps". L'esdeveniment estaria en funció del moment escollit. Allò que mostra, evoca allò que no és visible a l'ull. La fotografia plasma l'intangible. L'absència hi juga un paper fonamental i l'instant és el moment culminant del fenomen fotogràfic com a expressió poètica.  







18 comentaris:

  1. Una bona explicació sobre la fotografia. Convenç i fa entrar ganes de fer fotografies

    ResponElimina
    Respostes

    1. Espero generar més comentaris. És el primer post de tot un seguit de reflexions poètiques sobre el meu ofici, la fotografia, en relació a la idea que tinc entorn del llenguatge fotogràfic. M'agradaria tenir la possibilitat de generar diàleg en aquest sentit.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  2. A vegades penso que la fotografia actua de la mateixa manera que els nostres records. Ambdós s'aturen en un sol fet entre tots els que s'han esdevingut, només es queden amb un instant de vida passada.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Personalment crec que en una seqüència fotogràfica hi ha implícita una extensió de la memòria. Una semàntica que troba en l'esdeveniment la metàfora retinguda en una imatge -o conjunt d'imatges- que inevitablement ens interpel·len.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  3. El paisatge és immens, el fotògraf selecciona un fragment.
    El temps és infinit, el fotògraf selecciona un instant.

    ResponElimina
    Respostes

    1. És la dualitat inherent al llenguatge fotogràfic: l'art del temps té lloc quan el fotògraf escull un instant: una fragment de temps on l'espai que la lent capta es fixa en una sort d'estranya permanència.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  4. Jo no sóc gaire o gens fotògrafa, no puc parlar-ne gaire, però em plantejo si això que dius de la fotografia, seria molt diferent de com guardem els moments, els esdeviniments, la vida, en un poema o en un dibuix.

    Estic d'acord amb la Consol, els records, la memòria actua igual. Per això la memòria es potencia enormement quan fas una coto, un dibuix o un poema.

    ResponElimina
    Respostes

    1. La imatge com a extensió de la memòria. En aquest sentit, hi ha una complementarietat amb altres formes de registre visual, per exemple, els teus dibuixos. Tanmateix, la meva casuística m'indica que el registre visual d'una realitat determinada, àdhuc transmet una veritat intangible a la mirada. Una transcendència que ens diu que allò que es mira encara és, més enllà de l'aparença i el record.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
    2. La realitat intangible a la mirada, jo diria que l'hi posem nosaltres, en el moment que sentim el que sentim, i pensem el que pensem mentre fem la foto o mentre dibuixem. No volia pas dir que la foto o la imatge ens ajuda a recordar, volia dir que un cop l'has fet, la foto o el dibuix, (o també un poema) com que ja hi has afegit aquesta veritat intangible, ja et queda gravada per sempre. Amb moltes coses més que la simple imatge física o visual. Jo diria que és un afegit emocional, un altre li dirà espiritual, tu dius intangible. No sé si parlem del mateix, però podria ser que sí. Un afegit completament interior, que la imatge mai no pot explicitar, però que malgrat tot la reté i d'alguna manera la comunica també als altres espectadors. Mai del tot. Mai no veurem el mateix, en una mateixa imatge.

      Elimina

    3. Una mirada veu allò que veu, cosa que no vol dir que ho vegi tot. Igual esdevé en fotografia. La diferència és la retentiva de la imatge fotogràfica, on l'intangible queda retingut de manera fixa. Certament, la veritat rau ja en el nostre ésser i la icona n'és l'estratègia que ens evoca una veritat. Hi ha un joc de miralls, en mirar una fotografia, una correspondència entre l'interior i l'exterior. Quan jo parlo d'intangible em refereixo a l'esperit inherent d'una imatge que, desperta o no, una emoció. No és pas l'emoció en si. Tanmateix, d'alguna manera, hi ha un nexe que vincula les dues dimensions. Mai veurem el mateix en una iconografia determinada, però sí que hi ha un cert consens en el moment d'interpretar-la.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  5. Estimulant i molt sucosa, la teua entrada. Trobe fascinant aquesta fotografia andina. La potència tel·lúrica del paisatge, l'harmonia orgànica dels colors, aquesta aridesa aspra i, enmig, subratllant-ne la perspectiva de manera commovedora, les dues figures humanes. Per cert: què és aquesta construcció? És un recinte religiós?

    Sempre m'ha interessat el diàleg entre fotografia i poesia. De fet, per a mi, són la mateixa cosa expressada amb llenguatges distints. Sempre ha estat, la fotografia, una de les meues assignatures pendents. Molt interessant també la teua observació sobre la importància de l'absència en una imatge. Si m'ho permets, pense que podríem comparar-ho amb l'espai en blanc que envolta un poema. O amb els silencis, quan el diem en veu alta, com els silencis eloqüents en una peça musical.

    El títol de l'entrada també té una forta càrrega poètica gràcies al contrast, a l'antítesi: cartografiar podria ser equivalent a situar, a testimoniar l'existència d'un espai. En aquest cas, el fotògraf situa el lloc en el no-res i així, alhora, li atorga vida. És molt bonic.

    Fer visible, als ulls i a la consciència, allò que no voldríem que es perdera en el no-res. Potser això és el propòsit de qui fotografia, com de qui escriu un poema. M'encanta saber-t'hi engrescat. Tu ets fotògraf i ets poeta. Podries fer autèntiques meravelles en aquest sentit.

    Una gran abraçada des de la Safor, tèbia i lluminosa, aquest matí.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Estimulant també el teu comentari. La fotografia il•lustra allò que l’observador detecta i, cal dir, que l’ordre de la teva descripció s’ajusta bé a la força emotiva de la imatge. L’edifici que hi contemples, és una de les habituals esglésies andines, d’estructura molt senzilla, típiques de l’altiplà andí.

      M’agrada el paral•lelisme que fas amb el blanc a l’entorn d’un text poètic o, és clar, el silenci. Perquè aquest és el referent de qualsevol imatge fotogràfica: la realitat convertida en silent icona que s’expressa mitjançant la poesia. El diàleg entre els dos gèneres és una constant en història de la fotografia.

      Cartografiar el no-res és captar visualment allò intangible a través d’una imatge que suggereixi aital antítesi. Sempre he pensat que l’altiplà andí és l’orografia espiritual del no-res de l’ésser, justament el fonament d’aquest darrer. Per tant, mirar-lo fit a fit és com emmirallar-se en un paisatge anímic.

      Gràcies per l’empenta. Sí, seria molt bonic poder treballar visualment tota la teoria que hi ha en mi, fruit de dècades d’estudi. Ara que he tornat a la docència en el camp de la imatge, tal vegada ho pugui fer.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  6. genial el no-res .....el temps oportú kairós

    ResponElimina
    Respostes

    1. No sempre és té en compte el temps des de la perspectiva kairològica. El temps oportú té, des d'aquesta dimensió, una altra fenomenologia. En fotografia hi ha, en aquest sentit, quelcom implícit a aquest idea de temps com a moment indeterminat o fins i tot sublim.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  7. La fotografia també pot ser poesia perquè la poesia no sempre està plasmada en versos necessàriament. La diferència, crec jo, és quela fotografia porta implícit l'instant, i la poesia escrita s'escriu amb l'emoció que produeix la percepció conscient de la bellesa de l'instant però aquesta plasmació dura més, vull dir, l'emoció de la percepció és la mateixa però tardes més a plasmar-la per escrit que a fer un clic fotogràfic.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó Novesflors: la poesia forma part del llenguatge fotogràfic i sovint porta implícit la immediatesa de l'instant d'aquella mirada que es decanta pel moment fugaç com a mètode de creació poètica d'imatges.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  8. M'agrada això "que la fotografia és l'art del temps"...
    El temps és com una immensa galeria on els quadres que hi ha a les parets, són instants captats per la memòria del qui admira cadascun dels instants màgics i no els vol oblidar, sinó compartir...És un regal per les mirades futures!
    Bon vespre, vora El Far.

    ResponElimina
    Respostes

    1. El temps en imatges, l'home que mira capta la realitat d'un moment determinat i la projecta en l'imaginari col·lectiu. Compartir és partir en dos l'experiència a fi de completar-la a través del gaudi de l'estètica.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina