 |
| Aigües primigènies - Els Nenúfars de Claude Monet |
Aigües primigènies: vida oval
en suspensió sense centre ni propòsit.
Quatre són les estacions,
com quatre són els punts
on es bada la cruïlla en forjar la corba
un radi imprecís. Imita la veritat la mà
de l’home, l’immens buit d’un consol
un radi imprecís. Imita la veritat la mà
de l’home, l’immens buit d’un consol
subtil en el traç de l’artifici.
Buf!!! Aquest final és molt potent! "l’immens buit d’un consol subtil en el traç de l’artifici."
ResponEliminaBen bé que ho sentim així, ben sovint.
Una abraçada!
EliminaLa veritat és que quan he publicat l'entrada he pensat que molt probablement el final et copsaria. L'art, com a consol, és un immens buit que ens omple.
Abraçades, des de El Far.
em copio de la Carme perquè hi coincideixo.....potent és poc és punyent!
ResponElimina
EliminaEl final del poema és una de les parts fonamentals de qualsevol poètica i, en aquest cas concret, resulta evident que la resta de versos estan predestinats a aquesta conclusió.
Abraçades, des de El Far.
M'agraden molt els dibuixos impressionistes...
ResponEliminaQuatre estacions(?), quatre punts que inclou el cercle...
Un consol jo el veig més aviat ple vessar de sentiments, no pas buit!
Petonets camí del Far.
La "a" s'ha vessat...
Elimina
EliminaÉs un buit que t'omple, es tracta d'una idea molt oriental de no donar entitat als objectes, fet que no implica absència de sentit en cadascuna de les coses.
Abraçades, des de El Far.
EliminaSe't disculpa la "a" vessada.
Abraçades, des de El Far.
Vinga la poesia que ens consola! Bon inici de primavera.
ResponElimina
EliminaEl consol de la poesia ens omple dia a dia a cada hora, en cada gest.
Abraçades, des de El Far.
Un poema molt original, que fa pensar.
ResponEliminaBona primavera Jordi.
EliminaDe fet és el que et proposes en escriure poesia, fer pensar a partir de l'ús original dels mots.
Abraçades, des de El Far.
Els versos finals són potents, però també m'ho sembla la idea continguda a "vida oval [en suspensió] sense centre ni propòsit". I també "Imita la veritat la mà de l'home". Aquest em commou especialment, com qualsevol propòsit artístic amb què gosem recrear la natura. La pintura expressionista m'encisa, perquè sempre conté la mirada enlluernada de l'artista. I a pesar de tot, aquest intent d'"imitar" la realitat, com la natura, com els jardins, en el cas de Monet, mai no podrà superar —al meu parer— la meravella real que és la natura mateixa. O sí...? Ja saps aquell debat sobre si la realitat supera la ficció, o viceversa, que és més vell que l'anar a peu. Natura primigènia; a partir d'ací vénen les reinterpretacions artístiques.
ResponEliminaM'encantaria conèixer els jardins de Giverny. M'agrada que hages titulat el poema amb el topònim, i no amb el títol de l'obra, per exemple.
Salut, poesia i càlida abraçada.
Gràcies per les teves amables paraules, Maria Josep. Com bé saps, sovint el poema està al servei d'uns pocs versos i és en la conclusió del mateix on esdevé el seu zenit. D'altra banda, hi ha qui diu que la naturalesa imita l'art i la història sembla desmostrar-ho, atesa la mirada que tenim envers les coses a partir de l'art com a influència.
EliminaAbraçades, des de El Far.
Potser l'art, la poesia, la música, l'espiritualitat... venen a omplir un buit existencial: la raó de les nostres vides.
ResponElimina
EliminaCertament l'art dóna sentit a la vacuïtat de la vida. És un pont sobre l'abisme que ens conhorta.
Abraçades, des de El Far.
Jordi, em retornen tots els correus que t'envio. Potser em vas donar l'adreça malament? No veig altra manera de comunicar amb tu que deixar-te un comentari aquí, espero que el vegis. T'he de dir que en el text que acompanya el catàleg de l'exposició dels Gasull a Montserrat, posen una cita del teu article a Núvol.
ResponEliminaTorna'm a enviar el teu e-mail!
Gràcies!
Anna, és curiós perquè sempre que publiques un post et llegeixo amb delit. No sabia que et tornen tots els teus missatges. T'envio el meu correu electrònic i d'aquesta manera mantenim el contacte.
EliminaAbraçades, des de El Far