dimecres, 18 de març de 2015

Les ciutats perdudes


Serjilla (Les ciutats perdudes - Síria)



Encara que no ho sembli a primera vista, Serjilla és la més extensa de totes les ciutats perdudes. Situada com es troba en una vall que n’oculta en part la seva magnitud, les ruïnes de temples i façanes escampades pertot delaten, a desgrat d’una orografia irregular, un nucli pròsper que vivia del comerç a l’extrem oriental de l’imperi Bizantí. Fins i tot, en el cas de les mansions, a pesar de conservar només un mur, se’ns revela solidesa i, sobretot, unes dimensions que obliguen a pensar en termes d’abundància. 

A diferència d’Al-Bara, on has d’anar “descobrint”  les ruïnes entre una vegetació ben exuberant, el paisatge de Serjilla m’indueix a un estat hipnòtic. Serà l’aridesa sense cap bri d’ombra i el sol caient a plom amb el seu puny impietós?  O, potser, la impressió generada per l’alè minimalista de l’espai? Serjilla, sota un cel blau turquesa, exemple del pas fugaç de l’esplendor, s’estén al bell mig d’un erm, abandonada al parany de la inclemència. Com era, em pregunto, antany aquest indret? M’imagino els boscos i els petits meandres. L'existència fluint sense parangó. Fa feredat pensar-hi: lluny enllà, a ponent, s’erigeix l’estructura d’una antiga mansió en ruïnes...

                                                           *

Serjilla, Síria,  octubre de l'any 2008. Fragment d'un dietari inèdit, Camí de Damasc. Entrada en record als meus amics sirians, en el quart aniversari del començament de la revolta siriana, el mes de març de 2011.   



20 comentaris:

  1. very nice old town! I was in Syria, in april 2011, just before war started.
    for the moment I also have a photo taken in Syria on my blog.
    Yes, it's 4 years now war is going on! Don't know what's left from all the beauty...
    greetings, Hilde

    ResponElimina
    Respostes
    1. I have been living in Syria in 2008, as well as I traveled quite often to the Middle East. I just wanted to remember the people I met and all what is left behind.

      From the same sea than the Syrian people, the Mediterranean, lots of greetings.

      Elimina
  2. Aquestes ruïnes ens ensenyen quin calor tenien les civilitzacions dels nostres avantpassats del nord de l'Àfrica.
    I tu Jordi, amb un bell llenguage, ens n'has fet cinc cèntims. O cinc lliures sirianes.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Gràcies pel teu sensible comentari. Com dic just abans, tan sols vull recordar els amics sirians presents al cor i, també, deixar constància d'aquell dia en contra de l'oblit.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
    2. volia dir quin valor i no quin calor

      Elimina
    3. Valor, això és el que ens cal!

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  3. els desgavells d'una guerra que tanta destrucció ens porta .... gràcies per fer-nos recordar com era

    ResponElimina
    Respostes

    1. Una guerra a l'altra riba del nostre mar. Gràcies per deixar el teu rastre en aquesta entrada.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  4. La terra i les cases ( el què en queda) tenen el mateix color...S'ha de fer un gran esforç per imaginar-se com de bonica devia ser la ciutat, ara deserta sota un cel blau, que ja no li queden llàgrimes per plorar tanta destrucció...
    Petonets camí del Far.

    ResponElimina
    Respostes

    1. La ciutat abandonada s'ha mimetitzat amb el sòl. És, així mateix, el contrast de la beutat de la ruïna amb la runa de tanta destrucció i carnatge. El cost que té oblidar és una manera de morir.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  5. Sempre és un misteri, i és ben dificil d'imaginar com devia ser la ciutat, aquesta i tantes altres. El que ens queda són runes sempre interpretables. Tens molta raó que s'ha mimetitzat amb la terra. Tot, murs i terra i pedres té uns colors preciosos.

    Pensar en Síria avui, és trist, tanta guerra... Entenc que recordis els teus amics.

    Una abraçads, Jordi.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Inevitable recordar-los i més encara aquests dies. Contra la guerra poesia, d'aquí que en el comentari anterior contempli la possibilitat que la ciutat enrunada s'hagi mimetitzat en el sòl que antany acollí una vida que ara es negada a la força per la força en un país que mereix, com tots, viure i conviure en pau.

      Una abraçada, des de El Far.

      Elimina
  6. Les pedres han arrelat a la terra i es confonen amb ella. Aquesta fotografia em transporta a un poble on hi ha vida al carrer i, sobretot, canalla que van a munt i avall del camí, cridant i jugant. Ara, només silenci.

    ResponElimina
    Respostes

    1. És curiosa l'evocació de les ruïnes. Contemplem, a través del temps, una vida ja pretèrita i tanmateix un caliu ens omple en ser conscients del pas fugaç de l'hora.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  7. la bellesa de les ciutats , perdudes, ara més que mai enmig d'una horrible i creul guerra que els demòcrates es miren de lluny .....pobre Siria i pobres sirians
    abraçades!

    ResponElimina
    Respostes

    1. Tota la ràbia i tota la raó en el teu comentari tan sentit. Mai abans, una mar com la Mediterrània, pont de pobles i cultures, ens havia separat com ara per imperatius de la política.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  8. Amics sirians, Jordi? Encara ha de fer més mal tot el que veiem, dia sí, dia també. Això, com era, antany, aquest indret?

    ResponElimina
    Respostes
    1. T'identifiques més amb el dolor quan hi tens un lligam determinat. Bé, perquè hi has estat o bé perquè tens un vincle íntim amb una o més persones. Aleshores mai és el mateix, però en realitat no hauria de ser pas així. La nostra empatia no ha de ser deutora d'una experiència personal, ans d'una mirada universal cap a tots els éssers.

      Síria, en el fons del meu cor, per la bondat que la gent va demostrar-me, i pel seu magnífic patrimoni cultural i artístic, continua sent un dels llocs més bells del planeta. El record és un oasi on tot roman intacte.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  9. Empresonar les emocions entre les pàgines d'un quadern de viatge. Acompanyar amb paraules les imatges tan sentides. Perpetualitzar-nos a nosaltres mateixos i als altres, als que es queden enrera, embullats en temps passats... Em sembla tan malenconiós!
    I aquest dietari, per què segueix inèdit?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pel teu comentari tan sensible i que amb mots tan encertats copsa el meu sentir, en part malenconiós, que es resisteix a l'oblit de les emocions que tenen relació amb el sofriment dels altres. Inèdit, perquè no hi ha cap editor que estigui interessat en la relació entre viatge i Pròxim Orient a partir d'un itinerari per la sensibilitat amb entrades -a manera d'un bloc- curtes. Si n'he publicat un capítol és en homenatge a un poble que no mereix quedar, en cap cas, oblidat en una situació tan dramàtica.

      Una abraçada, des de El Far.

      Elimina