dimecres, 25 de març de 2015

Blanc


Glacera de Batura - Vall de Gojal (Jordi Solà Coll)

El temps,
com una roda, gira sobre si mateix,
eternament, al voltant d’un centre.
Hi ha un moment en què el blanc
es fon en la claror i el nadó neda
cap a l’alba. Tot comença de bell
nou.
            Sents, com el vell dolor traspua, 
amb vehemència, pels porus de la pell?

20 comentaris:

  1. Em sembla molt inspiradora aquesta imatge de glacera per a parlar del temps. El temps, que es cargola sobre un únic eix, abraçant-nos fins a fondre'ns i esdevenir sospir, de vegades d'esperança (com el nadó que neda cap a l'alba).
    No he deixat mai de sentir-lo, aquest vell dolor.
    Aplaudiments i abraçades cap al far.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Per a mi la glacera és l'al·legoria del blanc d'on provenim i al qual tornem, principi i fi de l'existència. Precisament, aquest eix vertebrador que simbolitza l'espai i el temps abans de la seva materialització.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  2. Respostes

    1. És l'etern retorn a casa.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  3. Quina manera més bella de parlar del temps...

    Jo crec que també sento aquest vell dolor.

    Abraçades, Jordi.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Poèticament contemplo el temps com un fenomen còsmic, l'eternitat en moviment.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  4. El temps, "aquest gran escultor". Hom és tan diferent de fa pocs anys, a vegades!

    ResponElimina
    Respostes

    1. Sí, el temps ens esculpeix amb un cisell particular per a cadascú.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  5. Chronos sorgit al principi dels temps i eternament en moviment. El teu poema em fa pensar en les rodes dels temples budistes que els fan girar per expandir al vent les seves pregàries.

    ResponElimina
    Respostes

    1. El teu comentari és encertat. Els "mani-khors" o rodes dels temples budistes, igual que la noció de "sâmsara" o cicle de la vida, mort i renaixement retraten a la perfecció l'etern retorn i la percepció, antiga com l'home, que aquesta és l'estructura cosmogònica essencial.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  6. Chronos sorgit al principi dels temps i eternament en moviment. El teu poema em fa pensar en les rodes dels temples budistes que les fan girar per expandir al vent les seves pregàries.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Mantinc, idèntic, el teu segon missatge, símbol precís d'aquest eco que és la vida, adés i ara variant d'un retorn al Ser.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  7. M'ha agradat la relació que la Consol ha fet amb els cilindres budistes (no en sabia el nom) i aquest etern retorn. M'han fet pensar en un cicle de novel·les d'un amic meu sobre el Tibet. Es diu Josep-Francesc Delgado. Si no has llegit res d'ell t'ho recomano vivament.
    I sobre el teu poema, aquest "vell" dolor el sento cada dia més fort. Deu tenir alguna cosa a veure amb l'edat..

    ResponElimina
    Respostes

    1. Primer de tot, agrair-te el comentari. Sempre he cregut que en el cas dels blocs és la sal de la vida. I més quan s'entrecreuen els mateixos comentaris i, en aquest sentit, s'estableix una conversa oberta. Això, en referència a les rodes d'oracions i a la idea d'etern retorn. Conec en Delgado, sobretot de la seva obra per a infants, però li coneixia la fascinació per l'Àsia. D'altra banda, crec que tens raó pel que fa a com el vell dolor s'accentua amb l'edat. Impecable, el temps retorna i ens defuig, com qui juga a l'atzar amb els éssers existents.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  8. la fredor del gel crema ànimes i pell .....la bellesa de vegades també fa mal .....ai els vells dolors que tornen ! això és que sempre hi són amagats en el gel del passat
    abraçades!

    ResponElimina
    Respostes

    1. És cert, de vegades la bellesa dol. Fugaç com és, sovint s'esvaeix en el no-res; tant com voldríem aferrar-la. Vaivé constantment i juga amb la nostra voluntat sense cap altra consideració que no sigui contemplar-la en la distància.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  9. Potser aquest dolor mai no ha estat vell, Jordi.

    ResponElimina
    Respostes

    1. En el poema no faig esment de ningú en concret. La poesia, com a gènere, permet generalitzar entorn els grans temes sense haver d'especificar. El poeta pren distància i expressa el dolor del món, no el seu, com a universal. I aquest dolor, el mundà, és un dolor que des de la seva subjectivitat sent com si fos antic.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  10. El temps, com la glacera fa amb l'aigua gelada, lentament se'ns endú.
    O ràpidament. El temps , com la distància també és relatiu. El dolor mentre dura és real.

    ResponElimina
    Respostes

    1. És una metàfora precisa. El temps s'escola, igual que l'aigua gelada canvia d'estat i es dilueix. D'aquí aquesta sensació de deja vu en ser conscient del propi ésser i del seu pas fugaç pel món. Talment com qui s'emmiralla en un nou néixer.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina