diumenge, 9 de novembre de 2014

Al darrer port



Al darrer port. Illa de Santorini (Grècia)


De vegades, tinc la impressió d'haver arribat al darrer port. Recordes, aleshores, quan vas salpar a alta mar ple d'expectatives sense altre nord que un llarg viatge en perspectiva. Sovint, cap illa poblava el blau del pèlag i, lluny enllà, l'horitzó semblava inabastable. Enyoro la solitud de les hores regalades i la innocència de creure en el tresor de l'imprevist.

22 comentaris:

  1. si el darrer port és tan bell .....però fa aspecte de final arribar al darrer port , de final de viatge, l'imprevist és essencial per poder-nos encara sorprendre

    ResponElimina
    Respostes

    1. Precisament, mai no es pot perdre la idea d'imprevist. Ni tan sols quan creus haver arribat al darrer port, sempre hi ha un camí. Sempre hi ha noves rades esperant-nos més enllà de l'horitzó.

      Abraçades, des de El Far!

      Elimina
  2. Recorda, Jordi... més lluny, hem d'anar més lluny... No donis el viatge per acabat perquè el viatge és l'esperança.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Fixa't que dic "tinc la impressió". Sovint es tracta d'una mera percepció. També és l'inexorable pas del temps qui para el parany. De darrer port, només n'hi ha un i encara queda tot per fer. Espero.

      Abraçades, des de El Far!

      Elimina
  3. És un port preciós. Amb blancs i blaus intensos.
    Una foto preciosa i ben acompanyada de lletres.
    una salutació

    ResponElimina
    Respostes

    1. Grècia sempre ha estat una inspiració. És cert, això sí, que hi ha ports que voldries els darrers.

      Des de El Far, una abraçada!

      Elimina
  4. Potser mai no sabem d'avançada quin és el darrer port, però quan en tenim la sensació, és tan real com si ho fos. Recordar el viatge sovint és inevitable i crec que serveix. Aquest imprevist que sempre hi haudia de ser, a vegades no el veiem, ni els altres camins, ni els horitzons nous, ni les rades. Però sempre acaben sortint en qualsevol revolt. Ja no dubtaré més de l'imprevist, però sempre trobaré a faltar la innocència.

    M'encanten les teves reflexions, poemes i aforismes...

    ResponElimina
    Respostes

    1. La innocència es perd, l'imprevist depèn de la nostra intenció. I sí, mai no sabem d'avançada si realment és el darrer port. Si continuem en el periple, en últim terme, ens ho dirà el cor... Recordar -reunir-se amb el cor- és una manera com una altra de passar comptes amb un mateix i decidir si tirar endavant, definitivament, o ancorar el veler.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  5. Un dia o un altre tots hi arribarem al darrer port, però mentre pel camí en trobarem molts, pels quals passarem de llarg perquè no trobarem el lloc ideal on ancorar la nostra barca i ens caldrà seguir remant horitzons enllà, fins que en trobem algun on ens podem resguardar de les torbonades amb les que ensopegarem mentre seguim bogant, mar enllà...Un port preciós aquest de la foto!
    Petonets cap el Far.

    ResponElimina
    Respostes

    1. La tempesta forma part de la nostra vida. Nit i dia en constant diàleg. La rada -el port- és un nou recer abans de continuar solcant el mar de l'existència. Però bé com dius tu mateixa al principi, hi ha un dia que s'arriba, simbòlicament o no, al darrer port. A la cala ens hi espera el gran misteri i, al capdavall, tot depèn de l'actitud.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  6. Si et sembla que enyores la innocència, és que encara te'n resta. La reconeixeràs al penúltim port.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó. En ésser conscient que ja no hi és, tal vegada encara en resta un bocí en els magatzems de la memòria. L'esperit del
      camí perdura.


      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  7. El darrer port només és una sensació, mentre no arribe el final del viatge.

    ResponElimina
    Respostes

    1. La vida és una il·lusió a través de la qual viatgem. En despertar, aleshores sí, se'ns revela el darrer port.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  8. Potser sí que el blau de Santorini ens faci sentir com si haguèssim arribat al darrer port. Quan hi vaig ser, un sentiment semblant se'm va fer gran dins el pit. Ara, des de la distància, entenc que era pura joia, sentiment de plenitud, que es segueix repetint al llarg dels anys.
    Has aconseguit que viatgi de nou cap al blau de Grècia, amb aquesta preciosa imatge i les teves poètiques paraules.
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Grècia, ho dic en un altre comentari, és una inspiració. I Santorini té una geologia que recorda el dia de la creació. Regalima la imatge en els teus ulls i, d'alguna manera, tens aquesta sensació de finitud que, tanmateix, és una sensació de joia que la memòria, adés i ara, fa renéixer a fi de recordar-nos que a més d'homes també som déus d'argila.

      Abraçades. des de El Far.

      Elimina
  9. una maravilla! me gustan mucho las casas blancas con sus techas azules! el encuadre es muy bien.
    un abrazo

    ResponElimina
    Respostes

    1. A mi también me gusta la combinació que genera el azul con el blanco. En esta imagen, con el velero que ha llegado a puerto.

      Una abraçada, des de El Far.

      Elimina
  10. Potser tots els ports són el darrer..., fins que en veiem aparèixe un altre. Mai sabem com, ni si s'esdevindrà... M'emporto la perla d'una resposta que has fet a un comentari: recordar = reunir-se amb el cor. Hi pensaré.
    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes

    1. Sí, mai pots estar realment segur si és el darrer port. És una sensació, un estat de l'esperit. Tal vegada, just per això mateix, el cor és l'últim recer: una veu que ens parla des del silenci.

      Una abraçada, des de El Far.

      Elimina
  11. Una foto preciosa, amb aquest blau i blanc plens de llum. Potser el darrer port, encara ens fa gaudir-lo més..., després en venen d'altres.

    Abraçada!

    ResponElimina
    Respostes

    1. És un blau que convida a quedar-s'hi. I és que si és o no el darrer port, potser només depèn de nosaltres.

      Una abraçada, des de El Far!

      Elimina