dilluns, 17 de novembre de 2014

Ambivalència


Ésser humà en la distància - Jordi Solà Coll 


L'únic que pot salvar la vida d'un ésser humà és un altre ésser humà.

                                                                            (Metges sense fronteres)


L'únic que pot destruir intencionalment la vida d'un ésser humà és un 
altre ésser humà.
                                                                              (Pensador peripatètic)

20 comentaris:

  1. Els metges sense fronteres tenen raó i el pensador peripayetic també.

    M'agraden les proximitats amb els altres éssers humans.
    Ara potser correria escales amunt per atrapar-lo.
    I poder compartir, pensaments (peripatètics o no) ;)

    Bon cap de setmana i una abraçada, Jordi

    ResponElimina
    Respostes

    1. És el que té la condició humana: ombra i llum. La màxima de Metges Sense Fronteres forma part d'una campanya empresa per aquesta organització. A mi, tot caminant, em va fer pensar en el revers de la moneda.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  2. Dues frases antagòniques , però les dues molt reals...Que bé aniria el món si tothom practiqués la primera i ens oblidéssim de la segona!!!
    Petonets solidaris, camí del Far.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Sembla ser que és així, i això malauradament. Seria bo deixar a un costat la segona, però sospito que aquest "ésser humà" genèric encara no ha arribat a "l'Ésser" fins al punt de moure's en la més absoluta ambivalència.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  3. no endebades l'ésser humà és un animal , encara que crec que el cantó fosc és plenament humà , els animals no maten per plaer

    ResponElimina
    Respostes

    1. Doncs sí. Sembla que la cara fosca de lluna és humana, justificada ben sovint amb la raó. L'empatia, allò que ens vincula al proïsme, és una qualitat emocional. Tal vegada es tracta de cercar l'equilibri entre raó i emocions; això sí, amb una consciència clara del respecte que mereix qualsevol altre ésser humà.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  4. Jordi, m'he inspirat en la teva imatge jo també.
    Aquí.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Helena, reprodueixo la resposta del teu bloc perquè em sembla ben
      convenient en el context de l'entrada d'aquest post. Gràcies!

      Primer de tot, gràcies per utilitzar una imatge meva com a inspiració per al teu poema. Estic, a més, poèticament d'acord amb la necessitat de perspectiva i, en paral·lel, amb l'esforç que hauria de suposar qualsevol camí. Tant de bo un bon dia, trobem l'equilibri de les coses.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  5. Una paradoxa que mostra la complexitat de l'ésser humà, individualment i col·lectiva.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ben cert. I és que la complexitat forma part de la nostra realitat amb la paradoxa com a resposta a les contradiccions que ens configuren.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  6. les paradoxes de l'ésser humà, des del cor de la Costera, una abraçada

    ResponElimina
    Respostes

    1. Ben bé és allò de viure amb les pròpies contradiccions. Tot i que els dos extrems del post superen en molt la mera contradicció per entrar de ple, en el segon aforisme, en la inversió de valors pel que fa a la vida humana.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  7. I aquest ésser humà, segons l'aforisme que circumstancialment el toqui més de prop, anirà acostant-se als altres éssers humans amb els braços a punt per a l'abraçada o, contràriament, se n'allunyarà cada vegada més fins a voler-ne perdre qualsevol contacte... Quina complexitat, de vegades, la vida...
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Entre la llum i la claror, l'ésser humà és capaç del millor i del pitjor. Hi ha un espai central, un indret sense determinar, on l'individu escull en llibertat el seu ser moral. Tot al voltant nostre és misteri, perquè en el fons de la nit pregona la resposta a la pregunta és un gran silenci.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  8. Tristament hi ha qui dedica tota la seva vida a destruir la vida. I el nom d'aquestes persones acostuma a aparèixer a la història.
    Sort tenim d'aquelles altres persones, tan magníficament generoses, que la dediquen a reconstruir la vida, anònimament i abnegadament.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Vida destruint vida. Vida regalant vida. La història contempla individus d'ambdues especies. Perquè, sovint tan gran és la distància, que semblen d'espècies diferents.


      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  9. Ja tens raó, Jordi. Jo que dic sovint que home i dona són d'espècies diferents, potser m'ho he de replantejar i recordar el que deia Hobbes: l'home és un llop per a l'home. Hi afegirem la dona, de pas.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tots tenim en comú aquest ambivalència. No hi ha distinció de gèneres, races o bé credos. Cal ésser molt conscient, en moments d'inestabilitat, de l'ordre ètic de cadascú a fi de no caure en la sentència de Hobbes -d'origen llati- i, per tant, molt antiga.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  10. Una escala important, i l'home, tan petit, en la seva ascensió...
    Som éssers complicats.
    Salutacions.



    ResponElimina
    Respostes

    1. A escala humana l'ésser humà té la capacitat de captar un univers sencer i fins i tot gosar copsar-lo. Complexitat és la paraula.

      Abraçades, des de El Far

      Elimina