Tempus fugit |
Ben mirat, el temps pretèrit mai no fou ni tan bo ni tan dolent: fou, tal vegada, diferent.
*
Formem, vulguem o no, part del passat dels
altres. Som un cos deixat a la deriva del record.
De tot va haver-hi en el temps pretèrit, de bo i de dolent, i de tot hi ha ara; jo no tornaria enrere, però.
ResponElimina
EliminaTens raó, de tot va haver-hi i d'aquí que alguna vegada hagi expressat -no sense polèmica- la meva mirada crítica cap a un excés de melangia. Jo, tampoc tornaria enrere en el temps.
Abraçades, des de El Far.
Jo tampoc tornaria enrere...
Elimina
EliminaÉs com si cada moment present fos el millor i qualsevol idea de retorn sembli altrament absurda.
Abraçades, des de El Far.
No sé si podria dir que, per a mi, cada moment present és el millor, tot i que crec que seria una bona cosa, no sempre ho sé fer.
EliminaPerò sobretot allò que m'empeny a voler anar endavant en el temps i a no voler tornar enrere es que el moment present és nou del tot. Cadascun nou de trinca, per estrenar. Tinc 63 anys i mai no els he tingut abans, per exemple.
EliminaSeria ideal que el moment present fos el millor. Si més no és així com teòricament ho contemplo. Mirar en demesia vers al passat i contemplar en excés un futur incert pot generar un estrany neguit. D'altra banda, el moment present és únic i gaudir-lo tot un art en constant acció.
Abraçades, des de El Far.
Formem part del passat dels altres… anem deixant empremta més o menys duradora en els que ens envolten.
ResponEliminaDe la mateixa manera que els altres també ens deixen llegats que ens emportem cap al nostre futur.
Cadascú fa el camí sol al costat del camí dels que ens estimem.
EliminaEn efecte, és recíproc. Perquè, al capdavall. l'alteritat ens configura, àdhuc, en la memòria. La imatge de fer camí plegats en soledat és d'una força colpidora i, de fet, constata que tots estem concatenats en la distància.
Abraçades, des de El Far.
La deriva del record, que és una expressió ben encertada i suggeridora em fa pensar en el desconeixement absolut de què se'n farà d'aquest record, com quedarà o com evolucionarà en la memòria dels altres. Mai no sabrem què recordaran ni com ho recordaran de nosaltres.
ResponEliminaEls records evolucionen dins nostre i no són els mateixos ni tenen els mateixos significats. Nosaltres tampoc podem saber si aquells record que ens agrada evocar, seguirà sent desitjat o recordat al cap d'un temps o bé si l'arraconarem i el canviarem per uns de nous.
Abraçades, Jordi!
EliminaMai ho sabrem i si en queda alguna resta en els altres, ben bé es podria parlar d'arqueologia del record. Pel que fa a nosaltres, diria que sembla clar que els records evolucionaran segons canviem, i gairebé estic segur que aquesta evolució és en veritat un acte -si més no en part- col•lectiu.
EliminaAbraçades, des de El Far.
I els altres formen part del nostre passat, sobretot. A vegades crec que només em passa a mi, fins i tot.
ResponEliminaÉs ben veritat, nosaltres som els dipositaris del llegat dels altres i. d'una manera o alta, gestionem el seu llegat.
EliminaAbraçades, des de El Far.
Som un segon de l'univers.
ResponEliminaM'agrada això que dius, Jordi, que també pertanyem al temps dels altres.
EliminaSom espai i temps. I aquest temps es configura en els altres i fugaç és el nostre pas i trencadís el nostre rastre.
Abraçades, des de El Far.
Es sol dir que qualsevol temps passat va ser millor o pitjor...Però jo estic d'acord amb tu, va ser diferent...
ResponEliminaI segur que nosaltres formem part dels records de molts, igual que els tenim a la memòria a ells...
Petonets camí del Far.
EliminaL'únic paradís perdut és el que no ha existit mai, va dir el poeta. I sí, hi ha en la memòria aquesta reciprocitat que fa que les imatges del passat -sobretot les compartides- sovint prenguin un caire diferent a partir del punt de vista subjectiu de cadascú.
Abraçades, des de El Far.
la memòria i els records són diferents a mesura que els evoquem, o sigui que en realitat cada vegada que ens recordem o que ens recorden canvien el passat
ResponElimina
EliminaNo deixa de ser fascinant la idea que ens recorden sense saber-ho pas nosaltres. No només alterem en recordar cada vegada que s'activa la memòria, ans també ens alteren a mesura que ens evoquen en la imatge del record. I és que el temps és un viatge en dues direccions a partir de la mirada.
Abraçades, des de El Far.
"Formem part, vulguem o no,del passat dels altres" m'ha fet pensar en les vegades que era present en moments significatius per altres persones. També en les persones que m'acompanyaven en situacions cabdals per mi. Teixim presències en el temps que perduren en nosaltres i els altres.
ResponElimina
EliminaÉs fascinant saber que ara mateix algú pensa en nosaltres i que formem part de la seva experiència. De la mateixa manera, nosaltres tenim present gairebé cada dia a persones que es troben a prop en la distància del record. És una sort d'existència alternativa fora de control de l'ego. Som en els altres i els altres són en nosaltres.
Abraçades, des de El Far.
Jordi, d'acord amb el primer pensament. El segon m'apena per tots aquells a qui hem conegut i per un motiu o altre ja no som a la seva vida.
ResponElimina
EliminaAlguna dia tots deixem de ser i aleshores passem a formar part de la memòria dels altres. Sort hi ha que la vida és un constant present i que cada època té el seu sentit.
Abraçades, des de El Far.
Ho sent, Jordi, però no m'hi he pogut resistir. Aquest post teu amb els dos aforismes, i la foto del rellotge de sol estaran per sempre més lligats a un moment de conversa bonica; a una estona en què, ja físics, els amics, les paraules, la poesia, el goig, convergírem en el temps. I crec que el teu Far ho havia de saber. Els quatre últims versos, a mi, em tallen la respiració.
ResponEliminaBesades des de la Safor.
EL RELLOTGE DE SOL
Ja no fa cas ningú de la meva hora,
ni de la ratlla d’ombra que poso sobre el temps,
ni del meu nom, el més altiu i estrany
que es pot donar a una cosa. No puc ser
exacte, com es pensen ara els homes
que ho són els seus instants; vaig amb el sol,
i m’agrada parar-me cada vespre,
no mesurar la nit de les estrelles,
descansar en la foscor, ser rellotge dels morts.
Caminant que t’atures i contemples
unes xifres antigues en la pedra daurada,
jo no sóc una làpida. També la teva llum
s’apaga cada dia, i somies fantasmes,
i tens un cor de terra dins del cor.
Quan siguis massa vell, que el sol t’ajudi,
que escalfi la teva ombra desvalguda.
I quan mori el teu nom sobre una pedra,
que algú vulgui mirar-lo amb pietat.
Pere Rovira: La mar de dins, Proa, Barcelona, 2003.
EliminaTot té a veure amb el temps i el seu pas marcat per la busca del rellotge de sol. El nostre viatge plegats ha estat en el temps i ara les hores tracen l'experiència en el record alhora que dibuixen un horitzó a l'abast. Els quatre darrers versos de Rovira estan plens d'aquella humanitat que sent el dol per la fugaç existència humana. El teu comentari em commou.
Abraçades, des de El Far.
Que bonica la imatge de cos deixat a la deriva del record... però a vegades els altres esborren el passat i el record: ens esborren.
ResponElimina
EliminaDe vegades és així, però si ho és cal saber continuar anant a la deriva.
Abraçades, des de El Far.