1 Per guarir-se del fred
intens quan el sol comença a declinar. Per donar-ne la meitat a qui n’ha de
menester. Per dormir al ras sota una volta estelada; la matèria d’una humil flassada, simbolitza
l’esperit de tot viatge.
Gràcies pel teu comentari. Darrerament no puc dedicar-me al bloc per motius diversos. Ai!
Potser per això ha publicat aquest post, sempre he tingut com a valor central la idea de compartir i l'elegància en el gest. La companyonia, la calidesa espiritual en una cosa tan humil com la matèria d'una flassada. Trobo en la paraula, refugi.
La paraula "flassada" m'agrada molt, és de les poques paraules que el castellà ha manllevat al català. El teu escrit i la fotografia em transmeten la mateixa calidesa i humilitat que aquest abrigall. Una abraçada, Jordi!
Tenia clar que "manta" no transmet el mateix que el mot "flassada" Sembla, talment, que hi hagi paraules que tenen una alquímia pròpia, intransferible si, a més, les utilitzes en determinats contexts.
Tothom hauria de tindre una flassada per aixoplugar-se de les inclemències de la intempèrie, la real i la metafòrica, que també és real, d'altra banda.
i quantes flassades no hauran servit també per demostrar amor, amistat? flassades compartides entre persones que potser és l'únic que tenen de material per a compartir abraçades!
Cos i ànima, dius bé. Perquè el fred del cos és el fred de l'ànima. I sí, ben bé sembla que la infant s'amagui darrera la flassada i ens miri tot interperl·lant-nos...
És veritat, la flassada és indispensable per qui vol anar a còrrer món... Si et resguarda del fred, també et protegeix de la calor...I és una magnífica companya per dormir al desert, sota les estrelles. A mi m'agrada molt això de poder compartir-la amb algú, que sempre et pots trobar pels camins de la vida qui la necessiti més... Una nena preciosa que es mira el món amb ulls tristos...I s'arrapa a la manta, perquè li dona seguretat, potser només és una meitat. Bon vespre, Jordi.
Abans de res, gràcies per felicitar-me el sant en el post que vas publicar el dia de Sant Jordi. I sí, és ben cert, una flassada resulta indispensable per córrer món. Sota els estels en un desert jo hi he dormit... amb una flassada! Fred i calor. Nit i dia. Dues meitats, un dia o altre, es poden retrobar, com els amics amb el pas dels anys.
Fa temps que pense que, encara que semble una contradicció, l'obligació de sintetitzar, d'anar a l'essencial, poden fer molt de bé a la poesia. Les teues paraules i la intensitat senzilla de la fotografia en són un exemple. Ah!, i m'agrada tant o més el text principal de l'entrada com alguna de les coses que dius als comentaris, igualment poètics i intensos: "la idea de compartir i l'elegància en el gest", o "trobo, en la paraula, refugi" (a la resposta a Carme). Molt bonic, Jordi. Que tingues molta sort en tot allò que t'estiga llevant temps per a esplaiar-te per ací. Segur que serà enriquidor.
Primer de tot gràcies pel teu comentari. Ja saps que sóc un bon seguidor del teu bloc i, fet i fet, la gràcia -i el goig- d'un bloc com aquest són els comentaris dels lectors que hi donen una ullada. En aquest sentit, intento que les respostes als comentaris esdevinguin petits pensaments formulats poèticament en línia amb els meus posts. Un gènere que conreo sovint -estic revisant obra i a la recerca d'editor- és l'aforisme. Comprendràs, aleshores, la meva estima pel detall a l'hora de contestar-vos. Per això trobo refugi en el mots i consol en les vostres visites. Cada dia és una meravella a viure com si fos el darrer dia, poèticament i intensament i, d'alguna manera la xarxa és una porta virtual a la sensibilitat d'altres poetes que, com tu, altrament mai no hauria conegut. Una paraula que té molt de sentit és compartir... Així doncs, comparteixo el meu cor expressat en el verb.
Hola Jordi, no he pogut evitar llegir en aquests ulls el viatge, la vida, de què parles a CITERA. I potser, potser, la immensitat de l'oceà no és la mateixa per ella que per nosaltres, no creus?
Una flassada, com un aixopluc de calidesa i de companyia, un aixopluc físic i espiritual. Una foto preciosa i un text que commou.
ResponEliminaBona tarda de dissabte, Jordi, una abraçada de ratlles de colors bonics.
EliminaGràcies pel teu comentari. Darrerament no puc dedicar-me al bloc per motius diversos. Ai!
Potser per això ha publicat aquest post, sempre he tingut com a valor central la idea de compartir i l'elegància en el gest. La companyonia, la calidesa espiritual en una cosa tan humil com la matèria d'una flassada. Trobo en la paraula, refugi.
Abraçades, des de El Far.
Molt i molt auster tot plegat! M'agrada.
ResponElimina
EliminaHi ha entorns -com l'andí- en què la bellesa s'expressa en l'austera orografia del relleu. I qualsevol objecte esdevé un tresor.
Abraçades, des de El Far.
La paraula "flassada" m'agrada molt, és de les poques paraules que el castellà ha manllevat al català. El teu escrit i la fotografia em transmeten la mateixa calidesa i humilitat que aquest abrigall. Una abraçada, Jordi!
ResponElimina
EliminaTenia clar que "manta" no transmet el mateix que el mot "flassada" Sembla, talment, que hi hagi paraules que tenen una alquímia pròpia, intransferible si, a més, les utilitzes en determinats contexts.
Abraçades, des de El Far.
Tothom hauria de tindre una flassada per aixoplugar-se de les inclemències de la intempèrie, la real i la metafòrica, que també és real, d'altra banda.
ResponElimina
EliminaTens raó: tots tenim dret a un recer, anímic i espacial; la llar de l'esperit i la llar física, en el fons, tenen força en comú.
Abraçades, des de El Far.
i quantes flassades no hauran servit també per demostrar amor, amistat? flassades compartides entre persones que potser és l'únic que tenen de material per a compartir
ResponEliminaabraçades!
EliminaCom a metàfora, la flassada representa l'essencial. I si tens humanitat "com-parteixes" la teva part en un gest d'amor, expressió de generositat.
Abraçades, des de El Far.
Conforta el cos i l'ànima. Sembla que a la nena també li serveix per guaitar des d'un amagatall. Un bon retrat.
ResponEliminaAbraçades, Jordi.
EliminaCos i ànima, dius bé. Perquè el fred del cos és el fred de l'ànima. I sí, ben bé sembla que la infant s'amagui darrera la flassada i ens miri tot interperl·lant-nos...
Abraçades, des de El Far.
És veritat, la flassada és indispensable per qui vol anar a còrrer món...
ResponEliminaSi et resguarda del fred, també et protegeix de la calor...I és una magnífica companya per dormir al desert, sota les estrelles. A mi m'agrada molt això de poder compartir-la amb algú, que sempre et pots trobar pels camins de la vida qui la necessiti més...
Una nena preciosa que es mira el món amb ulls tristos...I s'arrapa a la manta, perquè li dona seguretat, potser només és una meitat.
Bon vespre, Jordi.
EliminaAbans de res, gràcies per felicitar-me el sant en el post que vas publicar el dia de Sant Jordi. I sí, és ben cert, una flassada resulta indispensable per córrer món. Sota els estels en un desert jo hi he dormit... amb una flassada! Fred i calor. Nit i dia. Dues meitats, un
dia o altre, es poden retrobar, com els amics amb el pas dels anys.
Abraçades, des de El Far.
Vaya mirada, cargada de bondad e inocencia, muy bien captada! enhorabuena!
ResponEliminaun abrazo
EliminaGracias, Hilde, por seguir de lejos este blog y por tu comentario. La bondad es una virtut estraña hoy en día.
Abraçades, des de El Far.
Fa temps que pense que, encara que semble una contradicció, l'obligació de sintetitzar, d'anar a l'essencial, poden fer molt de bé a la poesia. Les teues paraules i la intensitat senzilla de la fotografia en són un exemple. Ah!, i m'agrada tant o més el text principal de l'entrada com alguna de les coses que dius als comentaris, igualment poètics i intensos: "la idea de compartir i l'elegància en el gest", o "trobo, en la paraula, refugi" (a la resposta a Carme). Molt bonic, Jordi. Que tingues molta sort en tot allò que t'estiga llevant temps per a esplaiar-te per ací. Segur que serà enriquidor.
ResponEliminaPrimer de tot gràcies pel teu comentari. Ja saps que sóc un bon seguidor del teu bloc i, fet i fet, la gràcia -i el goig- d'un bloc com aquest són els comentaris dels lectors que hi donen una ullada. En aquest sentit, intento que les respostes als comentaris esdevinguin petits pensaments formulats poèticament en línia amb els meus posts. Un gènere que conreo sovint -estic revisant obra i a la recerca d'editor- és l'aforisme. Comprendràs, aleshores, la meva estima pel detall a l'hora de contestar-vos. Per això trobo refugi en el mots i consol en les vostres visites. Cada dia és una meravella a viure com si fos el darrer dia, poèticament i intensament i, d'alguna manera la xarxa és una porta virtual a la sensibilitat d'altres poetes que, com tu, altrament mai no hauria conegut. Una paraula que té molt de sentit és compartir... Així doncs, comparteixo el meu cor expressat en el verb.
EliminaDes de El Far, una abraçada.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaHola Jordi, no he pogut evitar llegir en aquests ulls el viatge, la vida, de què parles a CITERA. I potser, potser, la immensitat de l'oceà no és la mateixa per ella que per nosaltres, no creus?
ResponEliminaSi és cert que la bellesa rau en la mirada, cadascú albira el seu propi oceà. Et deixo, d'altra banda, una resposta complementària a Citera.
EliminaAbraçades, des de El Far.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina