dimecres, 17 de juliol del 2013

Geografia



Parc Nacional de Sajama (Bolívia) - Jordi Solà Coll


Confesso sentir gran debilitat pels paisatges desolats. A mercè dels elements, sóc plenament conscient de la meva condició efímera. I he de dir que això m'eleva a un estat de lucidesa extraordinari. Tal volta, aquesta és la raó: la magnitud de la natura, el contrast amb l'individu, em revela la dimensió vital de l'ànima.






24 comentaris:

  1. Com Caspar David Friedrich al Romanticisme!

    ResponElimina
    Respostes

    1. Helena, l'encertes plenament amb en Caspar David Friedrich: l'home, sol, davant la immensitat sublim!

      Abraçades des de El Far...

      Elimina
  2. És brutal aquesta fotografia, Jordi!

    ResponElimina
    Respostes

    1. Sílvia, gràcies per la percepció que tens d'aquesta imatge. Fou un moment especial, hora de l'ocàs, lluny de tot plegat i lliure de qualsevol temor mundà; vaig intentar captar el moment, d'alguna manera, fixar la llum del meu esperit...

      Una abraçada des de El Far...

      Elimina
  3. Si la fotografia ja m'ha deixat en estat de "shock", llegir aquesta introspecció ja culmina el sentit que has donat a un moment de la vida que molts hem sentit alguna vegada.
    Sublim Jordi, és un plaer vindre a casa teua.
    Abraçades.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Tots més d'un cop hem sentit aquesta sensació de petitesa que, és paradoxal, ens engrandeix...; la imatge és una aproximació a l'estat d'ànim d'aleshores: en consonància amb el paisatge, el meu ésser vivia en plena llibertat un moment irrepetible: el món i jo erem U.

      Abraçades, des de El Far...

      Elimina
  4. …i no solament de la nostra condició efímera (la de tots) sinó també de la nostra petitesa i insignificància, davant Natura, davant l'Univers.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ben bé és això, Novesflors... Res no som, i alhora, ho som tot: la gràcia ens és donada en poder viure moments de reverència com aquest...

      Una abraçada, des de El Far...

      Elimina

  5. Ben bé és això, Novesflors... Res no som, i alhora, ho som tot: la gràcia ens és donada en poder viure
    moments de reverència com aquest...

    Una abraçada, des de El Far...

    ResponElimina
  6. Aquesta fotografia em transmet esplendor i magnificència, un paisatge propi de l'Olimp, el cel a la terra. La paraula "desolat" no em lliga sinó és que també et pots sentir aclaparat per tanta immensitat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La "desolació" té relació directa amb l'experiència del moment: es tracta d'un paisatge altiplànic a tocar dels
      5.000 metres, de naturalesa eixorca... Feia fred, però, estranyament, el vent havia amainat. Tot estava en calma
      i el cel semblava una gran foguera còsmica... En aquest sentit, és veritat quan sobretot expresses la idea de "sentir-se aclaparat", en tant que la imatge transmet aquella idea de sublim: la bellesa que, en demesia, ens fa emmudir, esplendorosa...

      Bon dia, Consol... Abraçades des de El Far.

      Elimina
  7. Quin paisatge, a la foto no es veu pas desolat, sinó més aviat magnífic, impressionant, majestuós. Les paraules coms empre m'arriben endins.

    Gràcies, Jordi, abraçades des dels moments.

    ResponElimina
    Respostes


    1. És veritat, a la fotografia no es percep desolació. Tot
      i que sovint l'ésser així bé ho pot entendre; en aquest cas, justament, a causa d'aquesta majestat impressionant sense cap presència viva... i un silenci manifest al meu voltant, gairebé una textura.


      Gràcies, Carme, abraçades des de El Far...

      Elimina
  8. M'imagino en aquest paratge tan majestuós i em sento extraordinàriament petita... Tanco els ulls i em sembla sentir els mots que has escrit, no podien ser més encertats... I no puc evitar comparar aquesta sensació a la que vaig tenir ahir, en acabar una sessió de ioga, estirada sobre la gespa amb els ulls tancats no sé quant de temps, però quan me'ls van fer obrir per mirar el cel, em vaig sentir menuda sota aquella immensitat...
    M'agrada que les teves paraules i les teves fotografies em despertin sensacions. :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Suposo que això és el que intento en escriure un pensament o bé un poema: despertar sensacions comunes. El cert és que aquell dia, en ple ocàs del sol, la sensació era efímera i sublim, tot ensems. I és que hi ha paratges i experiències que a tothom desperten el més insignificant esperit i, en paral·lel, la sensació de ser part de l'Absolut.

      Una abraçada, des de El Far...

      Elimina
  9. Davant la immensitat de la natura, som petits, petits...
    Coneixia el lloc, perquè la meva neboda va estar cinc anys a Bolívia col·laborant en una ONG i he vist vídeos dels paratges més bonics del país; N'hi ha molts com aquest, que et corprenen...
    Abans a la capçalera del blog, i tenia la foto d'una nit de lluna plena a la muntanya d' Illimani, com es veia des d'on ella vivia, a La Paz.
    Petonets de natura.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Petits petits, i grans per dins! M'agrada saber que la teva neboda va viure a Bolívia. Jo hi vaig viure quatre anys i, fet i fet, hi penso tornar tants cops com pugui (hi mantinc forts vincles). Geogràficament es tracta d'un dels països més bells de la terra...; hi va haver un any, en què vivia a casa d'uns amics a La Paz, que cada matí em llevava i anava de dret a la terrassa a contemplar l'esplendor de l'Illimani i la seva neu perpètua. Les nits de lluna plena també les tinc en el record. I és que hi ha coses que formen part de tu per sempre.

      Des de El Far, una abraçada envoltat de mar...

      Elimina

  10. Petits petits, i grans per dins! M'agrada saber que la teva neboda va viure a Bolívia. Jo hi vaig viure quatre anys i, fet i fet, hi penso tornar tants cops com pugui (hi mantinc forts vincles). Geogràficament es tracta d'un dels països més bells de la terra...; hi va haver un any, en què vivia a casa d'uns amics a La Paz, que cada matí em llevava i anava de dret a la terrassa a contemplar l'esplendor de l'Illimani i la seva neu perpètua. Les nits de lluna plena també les tinc en el record. I és que hi ha coses que formen part de tu per sempre.

    Des de El Far, una abraçada envoltat de mar...

    ResponElimina
  11. Respostes

    1. Molte grazie per la vostra visita... così lontano così vicino!

      Elimina

  12. Molte grazie per la vostra visita... così lontano così vicino!

    ResponElimina
  13. Pel camp reconec la meva virtut: tenir l'ullera neta per veure els camins de formigues recórrer un cop i un altre la terra i fer-ne dipòsit d'esperança.

    Gràcies!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu pel teu sentir intens i pels teus mots plens de poesia...

      Abraçades, des de El Far...

      Elimina

  14. Gràcies a tu pel teu sentir intens i pels teus mots plens de poesia...

    Abraçades, des de El Far...

    ResponElimina