Vall de Iunz (nord del Pakistan) - Jordi Solà Coll |
El meu país és el
teu cos endormiscat
el dia que vaig
marxar a l’exili.
Recordo bé el moment:
el dolç caliu
que omplia de
matís la cambra,
i aquella olor
tan peculiar de moble
antic de la
Provença.
Era un matí serè,
de claror a l’alça,
que tènuement deixava endevinar
en la penombra de l’estança
una dolorosa
veritat: ajaguda,
la impúdica silueta del desig,
dibuixava
al contrallum la seva geografia.
Encén, encara avui, entre la terra eixorca
i els rams de violetes, una fràgil sensació
de desmesura, l’ostracisme. I m’ho miro,
tot sol, amb ulls de marbre,
resignat
a la sort
de qui ignora si mai no tornarà al regne
de
les coses.
Aquest poema emociona i el final és colpidor, potser perquè l'entenc tant bé i el sento tant meu. Una abraçada agraïda.
ResponElimina
EliminaTant important com sentir i emocionar-se és copsar el poema, i tu fas totes dues coses; em commou haver-te, d'alguna manera, arribat al cor.
Una abraçada des de El Far...
Un exili incert que va més enllà d'allò terrenal. M'ha agradat molt això del "el regne de les coses", amb aquesta paraula tan genèrica expliques tot un univers.
ResponElimina
EliminaTot plegat té també un nexe amb l'exili interior. Tornar esdevé una expectativa i el regne de les coses, com bé tu expresses, sobrepassa allò merament mundà i es relaciona amb aquella dimensió interior, sovint tan oblidada...
Des de El Far una abraçada...
Un emotiu poema.
ResponElimina
EliminaGràcies pels teus mots i per haver sentit l'emoció en el poema.
Des de El Far una abraçada...
Em fas pesar en tants exilis, en tantes arrels arrencades sense mirament, amb la impotència del qui el pateix...
ResponEliminaAmic, un cant melancòlic, ple d'emoció, tristesa i poca esperança...
Al menys el record ens manté vius, la ment sap brodar bons moments i fer que l'enyorança es converteixca en poema.
Com entenc ara la teua fotografia, un munt de sensacions.
Una abraaçada i gràcies per tot.
Quants cops ens hem ja exiliat? Quants cops més ens tocarà partir...? D'alguna manera, el poema cerca recer en el mots i broda, vers a vers, la imatge d'un retorn incert... L'oblit del ser no
Eliminaés, també, un exili? La meva fotografia vol, en aquest sentit, recrear la soledat.
Una abraçada des de El Far...
ResponEliminaQuants cops ens hem ja exiliat? Quants cops més ens tocarà partir...? D'alguna manera, el poema cerca recer en el mots i broda, vers a vers, la imatge d'un retorn incert... L'oblit del ser no
és, també, un exili? La meva fotografia vol, en aquest sentit, recrear la soledat.
Una abraçada des de El Far...
L'ostracisme i el marbre amb què t'ho mires jo els he viscut també. Però per sort no duren sempre.
ResponEliminaHelena, tens tota la raó: fins i tot el material més resistent acaba per cedir i es dilueix... Sempre hi ha un moment per iniciar el retorn...
EliminaUna abraçada des de El Far...
Aquest , és un país preciós, encara que estigui endormiscat... És tan tendre mirar algú que dorm plàcidament...
ResponEliminaL' exili també pot ser cap a l'interior d'un mateix , o aquest oblit del ser...
Però no cal que es resigni a la seva sort, ho ignora, però no deixa de pensar que la tornada és ben possible, només cal tenir esperança...
Realment la fotografia és la solitud més pregona, ben diferent de com m'imagino aquest "matí seré de claror a l'alça" des del far.
Petonets de cap al tard.
EliminaBell és contemplar algú quan dorm. I sí: l'exili pot ser interior i, de fet, així s'escau en ocasions. Quant a la tornada, el mateix poema deixa oberta una porta i, fet i fet, considero l'esperança un principi actiu -també pot ésser passiu-, fonamental en l'alliberment de l'ésser...
Abraçades, de matinada, des de El Far...
Considero que tots els jorns vivim petits exilis, i, aquest sentir-nos vulnerables, crec que ens colpeix per un possible exili de més magnitud.
ResponEliminaJordi, jo en el teu poema veig escletxes de llum, perquè no es desvetlla un clar desenllaç, o perquè en definitiva no has ajustat del tot els porticons...
Salut... Per cert aquest viatge al nord del Pakistan, és un dels que tinc pendent.
EliminaGràcies pels teus mots Josep. Tens raó quan comentes que hi ha escletxes de claror, i és que el poema deixa rastre en aquest sentit. Expresso un estat d'ànim determinat, sempre, però, obert l'esguard cap a un temps -mai del tot pretèrit- que es reactualitza constantment.
El nord del Pakistan és un dels paratges més remots i inhòspits -extremadement bell- que mai he vist en els meus viatges...
ResponEliminaGràcies pels teus mots Josep. Tens raó quan comentes que hi ha escletxes de claror... i és que el poema deixa rastre en aquest sentit. Expresso un estat d'ànim determinat, sempre, però, obert l'esguard cap a un temps -mai del tot pretèrit-
que es reactualitza constantment.
El nord del Pakistan és un dels paratges més remots i inhòspits -extremadement bell- que mai he vist en els meus viatges...
Benvingut a El Far a trenc d'alba...
Meine Sprachkenntnisse sind zu schlecht, um das Gedicht richtig zu interpretieren ... aber ich verstehe, dass es um das Gefühl von Fremdheit in einer Liebesbeziehung geht und es gefällt mir von seinem poetischen Ton.
ResponEliminadas Foto ist wundervoll. Ich mag solch minimalistische Kargheit, sie macht den Geist weit.
una abraçada.
isabella
EliminaIn part is what you say... Also express the feeling of being exiled when you get away from someone you love...
The picture tries to express this feeling, this is why I choosed that one.
Thanks for your lovely words ...
Una abraçada - Big hug!
He llegit els teus versos i no sé si és per la confluència de paraules, imatge i sentiments, però m'ha vingut al cap T.S.Eliot, potser per allò de "la terra eixorca". El fet és que en llegir-te m'ha semblat copsar un sentiment trist, el buit que queda quan deixes una terra, un amor... Potser necessites que algú et vingui a salvar?
ResponElimina
EliminaEl cert és que no necessito pas que em salvin... per sort! Els poemes, però, sovint reflecteixen estats d'ànim en el temps ben definits... Osci·la, la natura humana, en un vaivé infinit de sensacions. Pel que fa a la terra eixorca és una picada d'ullet a Eliot, així com la mateixa "terra eixorca" i els "rams de violetes" són un homenatge a un dels escrits d'Ovidi en relació a l'exili que li va tocar patir...
Des de El Far, una abraçada...
ResponEliminaEl cert és que no necessito pas que em salvin... per sort! Els poemes, però, sovint reflecteixen estats d'ànim en el temps ben definits... Osci·la, la natura humana, en un vaivé infinit de sensacions. Pel que fa a la terra eixorca és una picada d'ullet a Eliot, així com la mateixa "terra eixorca" i els "rams de violetes" són un homenatge a un dels escrits d'Ovidi en relació a l'exili que li va tocar patir.
Des de El Far, una abraçada...