 |
| Llac Manasarovar - Jordi Solà Coll |
En una paret de casa
meva hi ha penjada una fotografia del Tibet. És el paisatge desolat del llac
Manasarovar. S'intueix, al fons, l'extensió d'una superfície blava i, remota, una gran carena de muntanyes abraçant la geografia. En primer terme, immòbil,
una bandera d'oracions oneja al migjorn. Fragment de temps constant a l'abast de la memòria. Tanmateix, cada cop que l'escena m'omple la mirada, una distància me n'allunya.
De vegades som passat i tornem a ell cada vegada que ho necessitem. Res ens allunya perquè mai hem marxat del lloc on volem estar,d'alguna manera formem part del record que està per tornar.
ResponEliminaUna abraçada
Sovint tinc la impressió que visc en el passat, en tant que aquesta dimensió forma part intrínseca de mi com un present
ResponEliminaque s'actualitza. Com bé tu dius "res ens allunya" i, fet i
fet, "ara" és un temps fugaç que viu en el record.
Marta, una abraçada...
Acabe de llegir l'article complet i les fotos que vas fer, una meravella, no tinc paraules...
ResponEliminaEntenc perfectament el que penses quan veus la foto i sents que t'allunyes, a mi em passa molt a sovint quan veig el passat imprés en un present efímer...
Besos amic.
És la sensació de romandre ancorat en un passat esplendorós. El meu viatge al Tibet significà un periple entre la mort i la vida i féu que, d'alguna manera, com a ésser tornés a néixer. Mai més res tornà a ésser igual, d'ençà aleshores. Sovint, doncs, el meu ésser mira enrere i viu en el pretèrit...
EliminaUna abraçada, amiga!
P.S. He variat el comentari anterior...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaÉs la sensació de romandre ancorat en un passat esplendorós. El meu viatge al Tibet significà un periple entre la mort i la vida i féu que, d'alguna manera, com a ésser tornés a néixer. Mai més res tornà a ésser igual, d'ençà aleshores. Sovint, doncs, el meu ésser mira enrere i viu en el pretèrit...
ResponEliminaUna abraçada, amiga!
P.S. He variat el comentari anterior...