 |
| Muntanyes del Karakorum (nord del Pakistan - Jordi Solà Coll) |
I
Encarar un paisatge inhòspit és un al·licient que transforma a qui gosa acceptar el repte. En aquest sentit, el viatge -real o metafòric- duu implícit un cert risc sense el qual perd fonament. Aquest, en dono testimoni, és l'esperit per descobrir nous territoris ocults a la mirada.
II
Voldria ser port de mi
mateix i navegar pertot en un viatge sense fi.
Ser port d'un mateix?
ResponEliminaFa pensar molt. És una bona manera de viatjar per la vida.
EliminaTot comença i acaba en tu, res hi fa que estiguis itinerant. La metàfora d'Ítaca rau en nosaltres.
Abraçades, des de El Far.
ser port d'un mateix i viatjar ....que bonic i profund Jordi !
ResponElimina
EliminaSer port d'un mateix implica que, sigui quina sigui la teva coordenada, sempre trobaràs recer a la teva rada.
Abraçades, des de El Far.
Anar vers paisatges inhòspits vol dir sortir de la teva zona de confort. I això sempre ens fa créixer, sempre i quan estiguem disposats a assumir el repte amb generositat.
ResponEliminaBon viatge, Jordi, real o metafòric!
És ben veritat que no hi ha repte sense sortir del nostre cercle de confort. La generositat n'és un tret fonamental i, així mateix, el risc implícit a acceptar quan travesses les fronteres. L'aventura, real o metafòrica, ens obre nous camins sempre que estiguem disposats a copsar la meravella.
EliminaAbraçades, des de El Far.
Jo, aquest el viatge en un paisatge com aquest, m'agradaria que fos ben real...
ResponEliminaCaram , ser port de tu mateix, és com navegar dins el teu món interior, segur que no té mai fi.
Petonets i bon estiu, al Far o als paisatges inhòspits o no, que tu triïs!!!
EliminaTenir-te com a port és viatjar per l'infinit. De fet, es tracta de la doble naturalesa del viatge: l'exterior i la interior. En realitat, no hi ha periple sense la darrera. D'altra banda, m'agrada molt que t'hagis fixat en la fotografia. És un paratge prodigiós en la seva bellesa geogràfica. Una beutat que et commou interiorment. Mai, res,
ha tornat a ser igual.
Abraçades, des de El Far.
Em fas pensar en la quantitat de viatges inhòspits, reals o figurats també, dels reals ens en trobem pocs, els hem d'anar a buscat, dels figurats molts, no solen tenir la bellesa de la teva foto, però.
ResponEliminaSer port d'un mateix, penso que és l'únic camí real que tenim. Difícil, però ben cert.
M'agrada molt aquest segon aforisme.
Finalment vaig plegar tan tard de la feina, com sempre (a vegades s'afegeixen visites d'última hora) i no vaig arribar a la vetllada poètica... Em va saber greu de perdre-me-la.
Una abraçada, Jordi.
Sempre he considerat el viatge com a metàfora de la vida. D'aquí la importància de periple interior i de la idea de repte a l'hora de descobrir nous territoris i trencar amb allò establert. I precisament perquè parlem de viatges reals o metafòrics, el port a dintre nostre no deixa de ser aquell referent que ens marca el camí si es tracta de fer via.
EliminaAbraçades, des de El Far.
Pessoa deia que el punt més llunyà de la terra on podem anar és on ja ens trobem. M'agrada molt la teva manera d'expressar-ho.
ResponEliminaTocar de peus a terra és la manera més antiga de viatjar. Darrere, la filosofia que d'alguna forma l'ésser està en constant contacte amb el seu si interior. Externament, hom va tant lluny com cal o és possible. Emperò, sempre hi ha aquell vincle amb un mateix. Tot canvia, ensems que tot que és un camí constant.
EliminaAbraçades, des de El Far.
Viatger
ResponEliminaMos del destí
que pentines els dies
amb les espines
del teu neguit,
troba el repòs
rodant per l’infinit
sense anar enlloc.
Enlloc, l'únic destí possible.
EliminaAbraçades, des de El Far.
deixar anar lligams, navegar per on el cor et porti i sempre podem tornar a port a retrobar-nos.
ResponEliminaEl cor com a guia de la senda i el port com a recer. La idea de retorn, sempre present en el viatge. És un goig veure't per aquí. Benvingut siguis.
EliminaAbraçades, des de El Far.
Són molt suggeridors aquests dos aforismes, com també alguns dels comentaris que els amplien, i les teues respostes.
ResponEliminaEl viatge, tot allò que comporta, fins i tot etimològicament, és la vida mateixa. El camí. I és apassionant que els humans ens plantegem el repte de recórrer camins, de viatjar per la vida, quan, probablement, és la vida la que ens recorre, la que passa per nosaltres, ens erosiona, i ens arrasa. La fotografia és una esplèndida metàfora visual del desgast implacable del temps. Tan bella i justa veritat. I nosaltres, que sabem des de l'inici quin és el final del viatge, ens fem la il·lusió que ens arrecerem en el nostre propi port (la nostra Ítaca: sublim!), però el nostre port no sempre ens consola. De vegades ser port d'una mateixa és una tortura, i voldries esdevenir pedra mineral, o senglar, que s'ho mira tot de lluny. Fer cami és assumir i acceptar-ne el repte i el risc. Des de la joia i el dolor que ser conscients d'això comporta. Recordes aquell discurs del professor de 'Lugares comunes'?: "el hermoso dolor de la lucidez". Disculpa el rotllo. I gràcies per provocar-lo.
Una abraçada ben gran des de la pau del meu port.
EliminaGràcies a tu i res de rotllo, tot un luxe escoltar-te en el teu comentari. El segon aforisme, molt més poètic, és consol del primer. Aquest és una expressió de la vida com a repte i, com a tal, cal encarar remots paratges plens de paranys. No hi ha vida sense risc. S'ha d'anar més enllà. Més lluny. Bo i que el centre de qualsevol viatge sigui un mateix. D'aquí el segon aforisme. Perquè, igual que un es cansa d'un mateix, també pot esgotar el fet d'haver d'estar reptant de manera constant. El repòs, en aparença, és el teu ésser i la seva metàfora el port que ens acull. És clar que perquè això esdevingui realitat un ha d'estar bé amb si mateix i això no sempre és possible. En tot cas, es tracta d'un ideal i en el viatge, fora o dins de l'ésser, hi ha la veritat oculta d'una existència finita i excepcional.
Abraçades, des de El Far.