dilluns, 25 de maig de 2015

Final d'epístola

Paratge a la fi del món. Un abisme insondable (Jordi Solà Coll)


Mirar, sempre la vida, fit a fit als ulls,
i acceptar-la tal com se’ns presenta,
i, si s’escau, endinsar-s’hi
sense por a la sang que corre per les venes.
I estimar-la, també, per tot allò que no arriba
a Ser o se’ns escapa en ignorar-ne l’Origen
que l’engendra.
I, a l’horabaixa, deixar-la fluir en llibertat,
riu d’aigües desbocades,
sense aferrar-s’hi més del compte.
Escolta’m bé.  Sempre hi haurà un nexe,
un fil intangible entre nosaltres. Sempre
hi haurà un indret recòndit on trobar-se:
una cala, un abisme insondable.
Sempre, la llum, tot ho il·lumina,

el món –els noms- abans de fondre'ns
en l’infinit no-res que ens representa.

dimarts, 12 de maig de 2015

Ganges

El Ganges al seu pas per Benarés (Índia)


                                   I

Cerques, en el riu, aquella calma que no trobes
mai: un cabal sempre canviant,
idèntic en la seva impermanent
naturalesa. Tot és fluent, tot és constant.  I res,
ni el polsim de les paraules, no s’aferra al teu si.

                                  II
 
Crema, a la riba, un foc esmorteït, mig somort,
record d’una existència al llindar del comiat.
“Rama nama satya hai”. A la ciutat de la mort,
neix la vida: la cendra s’erigeix en una sòlida
columna, a extingir-se en el mar de la Veritat.

                                III

Tot muda, àdhuc el mot, en un flux incessant
de variants a la percaça de sentit. A cada fita,
un nom dóna forma al buit. Temps: l’eternitat
en moviment. Però tu, fidel al curs estès sota
els teus peus,  romans quiet a la barana,
observant, en la distància, l’esdevenir del món. 

El cor del ser és el no-res.