dimarts, 12 de maig del 2015

Ganges

El Ganges al seu pas per Benarés (Índia)


                                   I

Cerques, en el riu, aquella calma que no trobes
mai: un cabal sempre canviant,
idèntic en la seva impermanent
naturalesa. Tot és fluent, tot és constant.  I res,
ni el polsim de les paraules, no s’aferra al teu si.

                                  II
 
Crema, a la riba, un foc esmorteït, mig somort,
record d’una existència al llindar del comiat.
“Rama nama satya hai”. A la ciutat de la mort,
neix la vida: la cendra s’erigeix en una sòlida
columna, a extingir-se en el mar de la Veritat.

                                III

Tot muda, àdhuc el mot, en un flux incessant
de variants a la percaça de sentit. A cada fita,
un nom dóna forma al buit. Temps: l’eternitat
en moviment. Però tu, fidel al curs estès sota
els teus peus,  romans quiet a la barana,
observant, en la distància, l’esdevenir del món. 

El cor del ser és el no-res.

22 comentaris:

  1. Tot flueix sense trava, sense pausa, i quan ens sembla que observem aquest fluir des de fora només és una percepció perquè també en l'observació, en la contemplació formem part d'aquest esdevenir.

    ResponElimina
    Respostes

    1. L'existència és com un flux constant on el canvi és l'única variant. El món dels fenomens ens hipnotitza, tot i que tal com tu bé dius en mirar la realitat, en contemplar-la des de dins, ens fonem en aquest infinit cabal de miríades.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  2. Respostes

    1. Sense treva i sense traves es desplega l'existència!

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  3. " A la ciutat de la mort neix la vida"...El Ganges sembla el riu més místic del món!
    Gràcies per la informació que ens envies.
    Petonets, cap al Far.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Segons el seu sistema de creences si mors a Benarés t'alliberes del cicle de l'existència anomenat samsara -cicle de naixement, vida, mort i renaixement. És per això que mort i vida estan íntimament relacionades en el pla simbòlic i literal a la riba del riu Ganges.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  4. La tercera part del poema, porta tantes coses dins que s'ha de llegit mot a mot amb molta cura i atenció per no perdre'n res: Un nom dóna forma al buit... temps: l'eternitat en moviment. Cada paraula canvia alguna cosa en mi.

    Arribar al cor del ser, és arribar al no -res, i és el camí més necessari de fer.

    ResponElimina
    Respostes

    1. El poema en general i, en particular, la tercera part del mateix, beuen de les fonts de la tradició oriental en què tot és un flux en moviment: el temps etern -cíclic- que confirma la constant impermanència de les coses en el món. El darrer vers juga amb la idea de desaferrament del món. A l'Índia, el substrat de les coses, és el no-res o Absolut sense forma.

      M'agradi que t'hagi arribat.


      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  5. És un poema, és una lliçó sobre els canvis constants. Inevitables.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Certament són inevitables i ens engoleixen. Per això, "l'home que sap" s'ho mira sense preocupacions des d'una de les baranes a tocar del riu Ganges, mentre contempla el fluir etern de l'existència esvair-se.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  6. Quin joc de paraules més ben trobat, "El cor del ser és el no-res". Com el contrast de la veu poètica en la barana contemplant el curs de les coses.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És el que esmento en el comentari anterior i el precedent. El poema beu de la tradició oriental, en què el no-res o Absolut és el destí darrer del Ser. L'home que mira impassible ho sap, d'aquí el contrast amb el flux constant d'aquest esdevenir de dimensions còsmiques. En la tradició indostànica, l'individu que arriba a aital estat, ha seguit la via del coneixement. És, també, una actitud vital davant la vida: una despreocupació entre intel·lectual i contemplativa.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  7. Un poema per a pensar. Ens trobem amb un dilema: tenim necessitat de calma per comprendre el món i poder-lo fer nostre, i estem immersos en un món sempre canviant i en moviment. Tot fluix i nosaltres formem part d'aquest tot.

    ResponElimina
    Respostes

    1. I en part és aquesta la nostra identitat, en moviment sempre constant i, així doncs, il·lusòria des del punt de vista indostànic. L'home recolzat a la barana és l'ideal que expressa la calma d'aquell qui entén l'estat transitori de les coses: la impecable finitud. És l'home que mira el flux al qual s'entrega en un gest d'alliberament.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  8. Em sembla una imatge preciosa. El poema abraça la imatge i li dóna universalitat. Ara, observador i l'observat són un tot.
    Una abraçada cap a "El Far".
    (És el segon comentari que et faig, espero que quedi i aquest no es dupliqui :-D)

    ResponElimina
    Respostes

    1. El cert és que sempre intento que la imatge es fongui en un poema i es configuri un tot. Si més no aquesta és la intenció. M'agrada que així ho percebis.

      No entenc que passa amb el tema dels comentaris que es dupliquen!

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  9. beautiful picture Jordi! great colors and nice composition.
    greetings Hilde

    ResponElimina
    Respostes

    1. Thanks for your words and visit to my blog!

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  10. M'hauria agradat poder assistir a la teva xerrada a Vilafranca el passat dijous, i sentir-te aprofundir molt més sobre aquests i altres temes de l'Índia. M'hauria agradat poder-te tornar a saludar com l'any passat, però la força major en forma d'indisposició ho va fer impossible. Impressionant el teu poema. Són tan diferents les filosofies de vida i de mort d'ambdues cultures, i conviden tantíssim a pensar-hi cadascuna de les teves paraules...
    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes

    1. No vaig voler amoïnar-te amb la meva conferència i per això no t'ho vaig esmentar. De totes maneres, gràcies per la teva delicadesa en comentar-ho. Espero que et trobis millor. D'altra banda, és ben cert que ambdues cultures enfoquen el tema de la mort i de la vida d'una manera radicalment oposada. Però, tanmateix, hi ha ponts, i aquesta és la gràcia del diàleg entre cultures, avui tan necessari.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  11. Bellíssima combinació de fotografia i poema, Jordi. La imatge té un no-sé-què fascinant que m'encisa: la profusió de detalls, la combinació dels colors, el fons difuminat en aquestes tonalitats pastel que em recorden (ja sé que no; disculpa la gosadia) els quadres de Venècia de Turner.

    El poema és molt interessant. Els contraris componen el tot que és la vida: calma, canvi, constància, fugacitat, vida, mort, moviment, permanència, esdevenir. Serena barca (això és un sintagma espontani que s'hi ha colat). "El polsim de les paraules" és una imatge farcida d'un suggeriment riquíssim. I entre tot, si em permets ser-ne encara més selectiva, m'han emocionat a fons els versos "[...] Però tu, fidel al curs estès sota / els teus peus, romans quiet a la barana, / observant, en la distància, l’esdevenir del món."

    Gràcies per regalar-nos això. Una abraçada des de la Safor, gran i amiga.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Provenint de tu confesso que el teu comentari em fa sentir bé, en una època difícil on sovint em costa creure en allò que faig. En relació al poema, intento -com molts poetes amb la poesia-expressar l'inefable a partir del joc d'oposicions. Varanasi és una ciutat impossible, i tan sols el vers permet una certa aproximació a la realitat de l'experiència viscuda en èpoques diverses. Gràcies pels teus mots, M. Josep.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina