dilluns, 25 de maig de 2015

Final d'epístola

Paratge a la fi del món. Un abisme insondable (Jordi Solà Coll)


Mirar, sempre la vida, fit a fit als ulls,
i acceptar-la tal com se’ns presenta,
i, si s’escau, endinsar-s’hi
sense por a la sang que corre per les venes.
I estimar-la, també, per tot allò que no arriba
a Ser o se’ns escapa en ignorar-ne l’Origen
que l’engendra.
I, a l’horabaixa, deixar-la fluir en llibertat,
riu d’aigües desbocades,
sense aferrar-s’hi més del compte.
Escolta’m bé.  Sempre hi haurà un nexe,
un fil intangible entre nosaltres. Sempre
hi haurà un indret recòndit on trobar-se:
una cala, un abisme insondable.
Sempre, la llum, tot ho il·lumina,

el món –els noms- abans de fondre'ns
en l’infinit no-res que ens representa.

20 comentaris:

  1. La contraposició dels dos versos "riu d'aigües desbocades, sense aferrar-s'hi més del compte" m'agrada molt. Doble valentia, deixar-s'hi anar i deixar-ho passar de llarg. Trobo que dóna consol o ajuda a entendre.

    I la continuació és preciosa, el fil intangible existeix i ens uneix a tots d,una manera o altra, persones, paisatges i fins i tot objectes.

    Una abraçada, des del bosc.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Els oposats que es complementen. No hi ha principi de no contradicció i com a éssers lliures som ambivalents en les nostres possibilitats. La poesia, penso, ha de jugar amb la complicitat dels mots i eixamplar la semàntica del món. Els mots són les coses, però les coses -i els fenomens- transcendeixen el seu significat. Per això, no podem explicar la raó que ens concatena a tots. El silenci, o el do poètic, n'obra el miracle.

      Abraçada, des de El Far.

      Elimina
  2. Jordi, és un poema que ens dóna força davant les adversitats.
    La fotografia que l'encapçala, entre salvatge i espiritual, ens fa adonar de la nostra petitesa.

    ResponElimina
    Respostes

    1. La imatge és d'una regió de l'Àsia Central i, d'alguna manera, em remet a l'espiritualitat que tu esmentes. El poema té un alè èpic en l'aposta decidida per la vida com a realitat impermanent i transitòria.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  3. M'agrada això de "mirar la vida de fit a fit als ulls i endinsar-si", Tot i que penso que de vegades no és fàcil, perquè potser no ens agrada el què veiem...
    Sort que sempre hi ha la llum que ens ajuda a tenir-ne una perspectiva millor.
    Realment, després d'aquest paratge sembla que la vida s'acabi, a no ser que a l'altra banda de la carena, ens sorprengui un nou començament.
    Petonets de llum, camí del Far.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Tens raó. Mirar la vida fit a fit és emmirallar-s'hi. I si no t'agrada allò que veus? Però, sempre, hi ha la llum i, en el meu cas, aquesta és l'anima creativa de la imatge i, àdhuc, del poema. La llum interior que ens il·lumina. Pel que fa al paratge el tinc present com una fi del món on tot comença: el no-res del darrer vers. Allò que ens representa.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  4. "sense aferrar-s’hi més del compte", què difícil és això!

    El poema s'hi escau molt bé amb la foto que ha triat, o potser va ser aquest "paratge al fi del món" qui va portar el poema, sigui com sigui, preciós el conjunt.

    Aferradetes.

    ResponElimina
    Respostes

    1. És difícil mantenir-ne l'equilibri i no aferrar-s'hi més del compte, atès que no aferrar-s'hi gens sembla difícil. La imatge, en aquest cas, ha vingut després. El peu de foto fa de complement a la idea. És bo veure't per aquests verals, Sa lluna!

      Aferradetes, des de El Far.

      Elimina
  5. bellíssim el joc d'equilibris entre els pols complementaris de la vida

    ResponElimina
    Respostes

    1. Hola Elfree, et trobava a faltar. El cert és que jo també vaig de bòlit i no puc atendre com voldria els amics blogaires. Mantenir l'equilbri entre els pols, això és la vida.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  6. versos encoratjadors ... s'agraeixen

    ResponElimina
    Respostes

    1. S'intenta encoratjar via el poema. Ens cal força per tirar endavant en tots els sentits.

      Abraçada, des de El Far.

      Elimina
  7. M'agraden molt aquests versos finals: "Sempre / hi haurà un indret recòndit on trobar-se". Tot i que no sempre és fàcil trobar-lo. Cal generositat.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Sí, I també saber projectar una esperança en l'imaginari, l'espai on sovint hi ha la possibilitat de trobar-se, és a dir, en temps i espai una dimensió on materialitzar la realitat.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  8. El primer vers ja és una fita que requereix una vida sencera per conquerir-la. Aquest poema em rememora la sensació d'un instant de llibertat i connexió.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Un instant fugaç de plenitud, que tanmateix roman en l'esperit de l'ésser. És veritat que el primer vers, marca molt el tempo del poema i és, en si mateix, una fita.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  9. Sembla que hi ha esperança en la teva veu. T'escolto.
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Demano a la poesia sentit i un nord clar.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  10. T'escolte, t'escolte. Escolte el teu poema esperançador.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Sé que m'escoltes i que sempre estàs a prop.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina