diumenge, 25 d’octubre del 2015

Dos poemes breus


La presència mineral -Serra de Montsant (Jordi Solà Coll)


La pedra

El dolor de la pedra al marge del camí,
muda la pena al pas dels homes
que n’ignoren llur presència mineral: 
aspre magma al tacte, tot convergeix

en la granítica paüra.


Comiat

L’erm blanc de l’amor
darrere de la porta:
un paisatge inhòspit
sota un cel crucificat.

14 comentaris:

  1. Llegeixo el poema de la pedra i em fas pensar en els infants, com el meu nét Guillem, que alleugen infinitament la pena de les pedres, precisament per la seva atenció, pel seu desig d'elles. Quan era més petitó, va portar un dia unes pedres a casa i les va muntar com si fos una fita de les que trobem a la muntanya. És una "escultura" que sempre he guardat. Tinc una certa presència mineral, a casa. ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquest comiat, com la majoria de comiats, em sembla trist. El color blanc sembla que sigui una mica tranquil·litzador decla paraula erm. Però la realitat és que un comiat d'amor deixa un erm que costa molt de tornar a sembrar.

      Com costa d'esborrar aquest paisatge inhòspit i fer-lo de nou acollidor.

      Una abraçada cap al teu far, Jordi.

      Elimina

    2. La vida de les pedres o la vida que troba el seu origen en les pedres. Pols d'estels, l'home és pura geologia orgànica que ha oblidat el seu bressol. En aquest sentit, el teu comentari és pertinent i em remet a l'escultura: l'art que més treballa amb la matèria primera de les mans.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina

    3. Aquesta és una labor que ens humanitza: tornar a fer habitable l'erm del cor, el blanc desèrtic que deixa una absència d'hospitalitat. Tornar, altra volta, a creure en omplir la geografia de camins a transitar.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  2. Paisatges com aquest ens inspiren poemes que encara que els seus protagonistes siguin les pedres, també ens transmeten sensacions...
    Sembla un paisatge inhòspit, però al mateix temps, et fa sentir lliure i amb ganes d'alçar el vol, com una àguila...

    Petonets de la muntanya fins el Far.

    ResponElimina
    Respostes

    1. El magma de les roques en silenci suggereix l'atàvica existència en relació als homes i el seu temps. La natura, com a mirall, ens emociona i el sublim ens revela els racons de l'ànima més ocults. Som essència còsmica que ha deixat de banda llur potència: el vol de l'àguila n'és expressió com àdhuc ho és la mirada que mira amb intenció.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  3. Són poemes intensos amb un punt de misteri.
    El dolor és compatible amb la naturalesa mineral i la naturalesa humana, que hi està estretament lligada.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Intensitat continguda i un aire eteri en el sentit formen part de la meva poesia. En el cas de la pedra sovint oblidem el nostre lligam amb la natura, bo i deixant clar que la roca del poema és una metàfora de l'individu isolat pel cos social. Poc o molt, tots hem patit alguna vegada diferents variants d'indiferència.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  4. bufa! els dos són profunds ......em quedo amb la pedra , aquest dolor mineral ignorat .....si es pedres parlessin ens dirien molt dels peus que les trepitgen
    salut i abraçades!

    ResponElimina
    Respostes

    1. El dolor que no es pot expressar, ignorat per tothom al marge del cos social, metàfora d'aïllament. He de donar-te la raó pel que fa a la nostra condició mineral: el silenci, com les pedres, diiu molt de nosaltres.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  5. Em costa associar les pedres amb dolor o por. Em resulta plaent el tacte de les pedres i les associo a història, permanència o art. El poema és trist, sense esperança, i en realitat la seva essència, la pedra, és un símbol de fortalesa.
    El poema "Comiat" m'ha passat una cosa semblant: m'he imaginat un desert de gel i he trobat que era una imatge molt bella, potser inhòspita però, percisament per això, meravellosa.
    Abraçades, Jordi.

    ResponElimina
    Respostes

    1. En el cas de la pedra es tracta d'una metàfora: la pedra som nosaltres al marge del camí. A mi també m'agraden les pedres i, en el cas de l'escultura clàssica, la relació amb el marbre resulta evident. És, doncs, un joc lingüístic on la fortalesa és aparent, no atesa la condició de pedra, sinó a causa de la indiferència humana a la beutat. "Comiat", certament, és un poema gèlid i, tal com dius, d'aquí la bellesa que has pogut percebre.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  6. Em pregunte com deu ser un cel crucificat, i si la bellesa només està en la metàfora o en el mateix cel acollidor o inhòspit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La bellesa està pertot. En la metàfora d'un cel real, expressió en el poema d'un còsmic desencís i tanmateix ple d'una estranya beutat, inherent a la geografia inhòspita.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina