dijous, 19 de novembre de 2015

El temps de l'aigua


Cruïlla infinita de sentits (arxiu biblioteques)


Com el vellut, la teva veu mormola a cau d’orella:
a l’uníson raó i argila en un estrany miracle. 
Cruïlla infinita de sentits,
                       mort i vida,
cap color revela el temps de l'aigua.
Dia a dia,
                      s’escola l’hàlit per la rasa del record,
i, infranquejable, l’extensió s’erigeix com un mur
de pedra seca: 

l’oïda és bressol del meu no-res.



20 comentaris:

  1. La teva veu,
    com l'aigua,
    xiuxiueig i murmuri,
    que compta el temps.
    Aturat el doll,
    ja no hi haurà temps,
    on poder enquibir-nos.
    Reomplim-nos.


    Una abraçada, cap al teu Far, Jordi

    ResponElimina
    Respostes

    1. Gràcies pel teu poema. M'agrada la idea de dialogar poèticament com feien antigament els poetes de la Xina clàssica. És un privilegi.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  2. No mesurem el temps, sinó la intensitat i l'emoció d'unes paraules xiuxiuejades a cau d'orella...Que aquest bressol no les endormisqui, sinó que ens les faci més plaents, quan ens acompanyin pel camí de la vida...
    Avui, el vent, et portarà fulles de tardor cap el Far, cadascuna du un petonet.

    ResponElimina
    Respostes

    1. És ben veritat que el temps és mesura segons la intensitat. El bressol, l'oïda i la capacitat d'oir alhora és allò que ens connecta a l'intangible: cal trobar en el no-res l'ésser de tot. I els mots, com els teus mots d'amiga, reconforten.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  3. Un murmuri és com una carícia. Un temps suspès en l'aire que afina tots els nostres sentits.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una carícia intangible, física en el color de la veu que s'expressa. Temps o anhel en suspensió. Llenguatge i sensibilitat. Gràcies pel teu preciós comentari.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  4. Amb un fi xiuxiueig penetren
    paraules poderoses que ens fan existir.
    Com si fos l'eco dels mots que encara no hem dit.
    Les orelles les escolten
    i els cors les senten.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Els antics pensaven que la ment radicava al cor. Per tant, els òrgans sensorials eren d'alguna manera la porta del sentit cap a l'interior. El discurs latent, el que encara no hem dit, pot o no ésser expressat i aquí rau el misteri de la veu en dir mitjançant un mormol i la voluntat tant de fer com d'escoltar en recíproca seqüència. Gràcies pel poema, Xavier.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  5. el no-res al caire d'una oïda que bresa
    el moment precís de l'ara mateix
    no existeix res més i per tan no hi ha demà
    i si arriba serà avui altra vegada....
    la clepsidra mesura el temps liquid
    més enllà no hi ha res més que tu


    abraçades

    ResponElimina
    Respostes
    1. El no-res al caire de l'oïda és un tot en l'ara i res més no hi ha que aquell moment volàtil i els límits infinits els marquen el tu i el jo de la conversa. Gràcies pel poema, en uns dies molt difícils.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  6. Un xiuxiueig pot detenir la clepsidra per un instant que percebem etern.

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'instant etern del mot que deixa un rastre intangible.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  7. Respostes
    1. Gràcies pel vostre comentari.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  8. Un poema conscient de la seva fugacitat, d'aquest pas inevitable, implacable del temps, de la vida.
    Rep una abraçada i els millor desitjos per a aquestes dates.

    ResponElimina
    Respostes

    1. He visitat ben poc el meu blog i d'aquí que hagi tardat a contestar. En qualsevol cas, el fugaç miracle d'existir es manifesta cada dia en la seva impermanècia quotidiana. Ho he volgut expressar en forma de poema, àdhuc escàpol.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  9. M'he concedit el plaer de regalar-me la lectura pausada d'aquest poema en aquesta vesprada de serenitat nadalenca. És molt bonic. Un poema on allò intangible conviu amb allò matèric. Sempre els contraris complementant-se. Allò que s'escola i allò que roman, inqüestionable, potser infranquejable. L'aigua i el mur de pedra seca. Una imatge potent.

    Provant de llegir-lo en veu alta, per sentir el mormol intern del propi poema, he descobert que té un ritme que dóna molt de si, amb unes cadències harmòniques reiterades, molt boniques. Per exemple, amb permís (és només un joc sonor; les barres no indiquen separació de vers; només són per remarcar el ritme): "Com el vellut / la teua veu mormola a cau d'orella [decasíl·lab] / a l'uníson / raó i argila en un estrany miracle [decasíl·lab] [...]/ i infranquejable / l'extensió s'erigeix com un mur [decasíl·lab] / de pedra seca / l'oïda és bressol del meu no-res [decasíl·lab]." Aquest últim vers mereix ser subratllat!

    Una abraçada des de la Safor. I gràcies per poetitzar el miracle.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El teu plaer és el meu plaer, sobretot pel teu mestratge i en saber-me acollit en la teva lectura atenta. Sempre m'ha agradat jugar amb els oposats, en especial aquella oposició tan clàssica entre mort i amor: una reflexió inacabable que em permet plantejar la vida a compartir com a miracle quan dues sensibilitats es troben en cos i esperit.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  10. Jordi, vaig passejant de tant en tant per aquest far que il·lumina el camí en temps sovint plens de boira en que com a nàufrags naveguem a les palpentes.
    tinc el quadre amb poema teu a l'estudi nou, esperant per fer-te'n entrega...
    maise

    ResponElimina
    Respostes

    1. Gràcies per la visita, Maise. Me n'alegro que el Far il·lumini el camí. Cal, més que mai, en temps plens de boira, reivindicar la bellesa.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina