dilluns, 14 de juliol de 2014

El diamant del teu desert



Paisatge de dunes entre l'ombra i la llum 


Adés i ara
repeteixes els mateixos mots sense adonar-te’n.
És hora, però, d’escoltar com la basarda
fa la seva feina quan penetra imperceptiblement
pels porus de la teva pell. 
                               Acceptar la realitat
té un preu: tot sembla poca cosa i dol,
perquè el diamant del teu desert continua fulgurant;
tants afanys perduts, a mida que el temps s’esgota
vas cap a l’ocàs
                                  i tot se’t fa rar i distant. Mai no
sabràs del cert el teu destí ni de l’origen en tindràs
notícia;

                                mor l’estirp al pas de cada duna.


20 comentaris:

  1. acceptar la realitat té molta lletra menuda i és difícil llegir-la , en el teu poema s'albira l'espai de la tristesa, potser entre les dunes s'amague l'esperança

    en llegir-ho se m'ha posat un nus a la gola, una abraçada Jordi

    ResponElimina
    Respostes
    1. Indefectiblement, l'ésser avança cap a l'ocàs. Acceptar-ho és una qüestió d'actitud i copsar allò que deixem enrere (l'estirp que mor
      a cada duna), tal vegada pugui esdevenir un procés alliberador.

      Una abraçada, des de El Far.

      Elimina
  2. Respostes

    1. Sempre procuro encaixar recíprocament la imatge amb el poema. Gràcies Xavier!

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  3. Tots som, en un moment o altre, aquest desert que es mou entre la llum i la penombra; dependrà de la mirada que ens observi rere l’objectiu i que jugarà a ser Déu amb nosatres, que prengui rellevància una cara o bé l’altra...
    Un plaer haver-te conegut, Jordi. Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Exacte, aprendre a mirar a fi d'entendre que en el límit hi ha la projecció de l'infinit o bé tot el contrari. Es tracta d'una força subjectiva poderosa.

      I sí, em va fer molta il·lusió poder-nos trobar en la realitat no virtual!

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  4. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  5. S'ha d'aprendre a acceptar la realitat, mirant-la amb uns altres ulls...Aprendre a mirar, és aprendre a estimar! El diamant del seu desert, origen i fi del seu destí potser acabarà colgat sota la sorra. A la nit es podrà veure una duna, que brillarà sota els estels...
    Petonets de sorra.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Penso que és una relació ben acurada: aprendre a mirar la realitat directament els ulls, en tant que deixar anar llast també implica posseir noves virtuts. El sentit de finitud ens allibera.

      Una abraçada, des de El Far.

      Elimina
  6. Acceptar la realitat sempre té un preu... Però no acceptar-la en té un altre. Em fas rumiar amb aquest poema. Tants afanys perduts!!, això penso-sento jo ara mateix. No sé com t ho fas però sempre m'hi trobo...

    Un poema molt bell i molt potent, Jordi!

    Bon cap de setmana i una abraçada

    ResponElimina
    Respostes

    1. És una línia essencial del poema; els afanys perduts camí a l'ocàs; hi ha una inevitable sensació d'estranyesa que a mesura que el temps fa via se'ns revela; no puc deixar de pensar que en la nostra cultura no és té en compte el límit temporal de l'existència, el prou conegut "filosofar es aprendre morir" de Montaigne. Sigui com vulgui, el poema ho expressa de manera elegíaca per mitjà de la mirada a la realitat i
      l'acceptació intrínseca d'aquesta

      M'agrada encertar-la poèticament amb tu!

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  7. acceptar la realitat sense conformar-nos a deixar de voler canviar-la , si depèn de nosaltres és clar....que no ens perdem en el desert de la vida i trobem oasis d'amistat i d'amor!
    abraçades!

    ResponElimina
    Respostes

    1. En el fons acceptar la realitat -l'esguard sobre la mateixa- és una manera de canviar-la; l'actitud ens condiciona en el nostre obrar. Cal, entre el coratge i la por, triar el primer. I trobar, aleshores, oasis d'amistat i amor.

      Abraçades, des de El Far

      Elimina
  8. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  9. És ben veritat que sense adonar-nos-en anem repetint allò que més ens preocupa i que segurament no acceptem, però acceptar la realitat, ni que sigui el que més ens convé, no és fàcil. Abraçades des de salsa-ficció, ehem!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sempre hi ha el risc de caure en una espiral i no saber ben bé com... El vianant ha de saber mirar fora enllà, però també dins seu i ser honest al reconèixer la finitud de qualsevol paisatge i, quan s'escau, acceptar-ho.

      Una abraçada, des de El Far.

      Elimina
  10. Hola Jordi quan parles de coratge i de la pretesa por de triar torno a pensar en Kafka sobre allò que " A partir d'un cert punt, ja no hi ha un retorn possible. Aquest és el punt al qual cal arribar...". Aquesta reflexió la va triar Paul Bowles en l'última part del seu llibre " El cel protector". Que per cert, no puc estar de llegir-lo cada estiu, m'alimenta molt l'esperit viatger...

    Salut...

    ResponElimina
    Respostes

    1. Si hi ha por es fa difícil continuar endavant; això no obstant, la por sempre fa acte de presència. Tan sols arribes a "un cert punt" quan ets capaç de conviure-hi, fit a fit mirant-la. El coratge veritable és tirar endavant a desgrat de tot.

      Des de El Far, una abraçada.

      Elimina