divendres, 12 de juliol de 2013

Exili

Vall de Iunz (nord del Pakistan) - Jordi Solà Coll


El meu país és el teu cos endormiscat
el dia que vaig marxar a l’exili.
Recordo bé el moment: el dolç caliu
que omplia de matís la cambra,
i aquella olor tan peculiar de moble
antic de la Provença.    
Era un matí serè,  de claror a l’alça,
que  tènuement deixava endevinar
en la penombra de l’estança
una dolorosa veritat: ajaguda,
la impúdica silueta del desig,
dibuixava al contrallum la seva geografia.

Encén, encara avui, entre la terra eixorca         
i els rams de violetes, una fràgil sensació
de desmesura, l’ostracisme. I m’ho miro,
tot sol, amb ulls de marbre,
                                       resignat a la sort
de qui ignora si mai no tornarà al regne

de les coses.













21 comentaris:

  1. Aquest poema emociona i el final és colpidor, potser perquè l'entenc tant bé i el sento tant meu. Una abraçada agraïda.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Tant important com sentir i emocionar-se és copsar el poema, i tu fas totes dues coses; em commou haver-te, d'alguna manera, arribat al cor.

      Una abraçada des de El Far...

      Elimina
  2. Un exili incert que va més enllà d'allò terrenal. M'ha agradat molt això del "el regne de les coses", amb aquesta paraula tan genèrica expliques tot un univers.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Tot plegat té també un nexe amb l'exili interior. Tornar esdevé una expectativa i el regne de les coses, com bé tu expresses, sobrepassa allò merament mundà i es relaciona amb aquella dimensió interior, sovint tan oblidada...

      Des de El Far una abraçada...

      Elimina
  3. Respostes

    1. Gràcies pels teus mots i per haver sentit l'emoció en el poema.

      Des de El Far una abraçada...

      Elimina
  4. Em fas pesar en tants exilis, en tantes arrels arrencades sense mirament, amb la impotència del qui el pateix...
    Amic, un cant melancòlic, ple d'emoció, tristesa i poca esperança...
    Al menys el record ens manté vius, la ment sap brodar bons moments i fer que l'enyorança es converteixca en poema.
    Com entenc ara la teua fotografia, un munt de sensacions.
    Una abraaçada i gràcies per tot.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quants cops ens hem ja exiliat? Quants cops més ens tocarà partir...? D'alguna manera, el poema cerca recer en el mots i broda, vers a vers, la imatge d'un retorn incert... L'oblit del ser no
      és, també, un exili? La meva fotografia vol, en aquest sentit, recrear la soledat.

      Una abraçada des de El Far...

      Elimina

  5. Quants cops ens hem ja exiliat? Quants cops més ens tocarà partir...? D'alguna manera, el poema cerca recer en el mots i broda, vers a vers, la imatge d'un retorn incert... L'oblit del ser no
    és, també, un exili? La meva fotografia vol, en aquest sentit, recrear la soledat.

    Una abraçada des de El Far...




    ResponElimina
  6. L'ostracisme i el marbre amb què t'ho mires jo els he viscut també. Però per sort no duren sempre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Helena, tens tota la raó: fins i tot el material més resistent acaba per cedir i es dilueix... Sempre hi ha un moment per iniciar el retorn...

      Una abraçada des de El Far...

      Elimina
  7. Aquest , és un país preciós, encara que estigui endormiscat... És tan tendre mirar algú que dorm plàcidament...
    L' exili també pot ser cap a l'interior d'un mateix , o aquest oblit del ser...
    Però no cal que es resigni a la seva sort, ho ignora, però no deixa de pensar que la tornada és ben possible, només cal tenir esperança...
    Realment la fotografia és la solitud més pregona, ben diferent de com m'imagino aquest "matí seré de claror a l'alça" des del far.
    Petonets de cap al tard.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Bell és contemplar algú quan dorm. I sí: l'exili pot ser interior i, de fet, així s'escau en ocasions. Quant a la tornada, el mateix poema deixa oberta una porta i, fet i fet, considero l'esperança un principi actiu -també pot ésser passiu-, fonamental en l'alliberment de l'ésser...

      Abraçades, de matinada, des de El Far...

      Elimina
  8. Considero que tots els jorns vivim petits exilis, i, aquest sentir-nos vulnerables, crec que ens colpeix per un possible exili de més magnitud.
    Jordi, jo en el teu poema veig escletxes de llum, perquè no es desvetlla un clar desenllaç, o perquè en definitiva no has ajustat del tot els porticons...

    Salut... Per cert aquest viatge al nord del Pakistan, és un dels que tinc pendent.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Gràcies pels teus mots Josep. Tens raó quan comentes que hi ha escletxes de claror, i és que el poema deixa rastre en aquest sentit. Expresso un estat d'ànim determinat, sempre, però, obert l'esguard cap a un temps -mai del tot pretèrit- que es reactualitza constantment.


      El nord del Pakistan és un dels paratges més remots i inhòspits -extremadement bell- que mai he vist en els meus viatges...

      Elimina

  9. Gràcies pels teus mots Josep. Tens raó quan comentes que hi ha escletxes de claror... i és que el poema deixa rastre en aquest sentit. Expresso un estat d'ànim determinat, sempre, però, obert l'esguard cap a un temps -mai del tot pretèrit-
    que es reactualitza constantment.


    El nord del Pakistan és un dels paratges més remots i inhòspits -extremadement bell- que mai he vist en els meus viatges...

    Benvingut a El Far a trenc d'alba...

    ResponElimina
  10. Meine Sprachkenntnisse sind zu schlecht, um das Gedicht richtig zu interpretieren ... aber ich verstehe, dass es um das Gefühl von Fremdheit in einer Liebesbeziehung geht und es gefällt mir von seinem poetischen Ton.

    das Foto ist wundervoll. Ich mag solch minimalistische Kargheit, sie macht den Geist weit.

    una abraçada.
    isabella

    ResponElimina
    Respostes

    1. In part is what you say... Also express the feeling of being exiled when you get away from someone you love...
      The picture tries to express this feeling, this is why I choosed that one.

      Thanks for your lovely words ...

      Una abraçada - Big hug!

      Elimina
  11. He llegit els teus versos i no sé si és per la confluència de paraules, imatge i sentiments, però m'ha vingut al cap T.S.Eliot, potser per allò de "la terra eixorca". El fet és que en llegir-te m'ha semblat copsar un sentiment trist, el buit que queda quan deixes una terra, un amor... Potser necessites que algú et vingui a salvar?

    ResponElimina
    Respostes

    1. El cert és que no necessito pas que em salvin... per sort! Els poemes, però, sovint reflecteixen estats d'ànim en el temps ben definits... Osci·la, la natura humana, en un vaivé infinit de sensacions. Pel que fa a la terra eixorca és una picada d'ullet a Eliot, així com la mateixa "terra eixorca" i els "rams de violetes" són un homenatge a un dels escrits d'Ovidi en relació a l'exili que li va tocar patir...

      Des de El Far, una abraçada...

      Elimina


  12. El cert és que no necessito pas que em salvin... per sort! Els poemes, però, sovint reflecteixen estats d'ànim en el temps ben definits... Osci·la, la natura humana, en un vaivé infinit de sensacions. Pel que fa a la terra eixorca és una picada d'ullet a Eliot, així com la mateixa "terra eixorca" i els "rams de violetes" són un homenatge a un dels escrits d'Ovidi en relació a l'exili que li va tocar patir.

    Des de El Far, una abraçada...


    ResponElimina