divendres, 5 de juliol de 2013

Desig



Llac Dal, Caixmir - Jordi Solà Coll


Mires la foscor del pou de l’existència:
t’encisa el vertigen de no poder-ne
endevinar el final –tanta és la fondària.
                        Temptat pel desig,
deixes caure una moneda al buit
i romans quiet
fins a escoltar aquell precís batec
de l’aigua,
                  agitant-se en contacte
amb el metall.
Un cop vas obtenir el que volies:

un fragment d’eternitat.


27 comentaris:

  1. Que deliciós deu ser un fragment d'eternitat. La poesia pot dir aquestes coses i fer-les comprensibles.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Consol, la poesia ens conhorta i obre la raó al delit d'emocionar-nos amb els mots...

      Elimina
  2. Sí, Consol, la poesia ens conhorta i obre la raó al delit d'emocionar-nos amb els mots...

    M'ha fet il·lusió el teu comentari. Abraçades des de El Far...

    ResponElimina
  3. L'instant, el valuós instant és l'essència del fragment d'eternitat. Vull dir que jo ho veig així, no volia semblar categòrica :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha un llibre de poemes extremadament sensible de l'Enric Sòria, titulat "L'instant etern", que a més d'influir-me en el seu moment, féu fortuna en mi en reconciliar dos pols en aparença contraposats. I sí: crec que tens raó quan dius que l'instant és el "maó" fonamental de qualsevol fragment d'eternitat.

      Abraçades!



      Elimina
  4. Aquest poema, ens transporta ben bé a la fondària de l'existència i als instants eterns.

    I quan ho llegeixo en aquest poema, sembla que ho pugui abastar i tot! Gràcies! :)

    ResponElimina
    Respostes

    1. Carme, gràcies pel teu comentari. Tal volta la poesia ens permet viatjar i, d'alguna manera, abastar el sublim. No t'ha passat mai que has estat a frec del cor de l'existència, ben a tocar del seu sentit? Segur que sí... aleshores, però, aquell instant es fon, i només el mot el recupera.

      Benvinguda, sempre, siguis al meu Far...

      Elimina
  5. Gràcies per descobrir-me el teu Far de passada, Jordi. És un poema profund, ben bé com el pou mateix en què hi tires la moneda i trobes aquest fragment d'eternitat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A tu Sílvia per escriure'm, gràcies. De pou en pou, de moneda en moneda, anem complint desitjos a la recerca de la bellesa inesperada... fugaç moment d'inspiració!

      Elimina
  6. Really a moment filled with eternity - me gusta mucho!!

    un fuerte abrazo para ti,
    isabella

    ResponElimina
    Respostes

    1. I love your comment, and I feel happy to know that you are here...

      Love and hugs - una forta abraçada!

      Elimina
  7. Jordi i no t'ha passat mai que no arribes a sentir el clic de la moneda? el pou pot ser molt profund...Potser aleshores, aquest fragment d'eternitat serà gairebé inabastable. Em sembla que m'ha sortit un comentari pessimista i no era la meva intenció!!!

    Petonets il·luminats pel far.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Tens raó; hi ha vegades en què la moneda no arriba... I és que tot depèn del pou: la seva profunditat dependrà del nostre sentir. Entenc molt bé el que expresses i si t'hi fixes, en el poema aquest fragment d'eternitat s'esdevé un sol cop, tot i que no me n'estic pas de tornar-hi i llanço la moneda de bell nou...

      Gràcies per il·luminar-me!

      Elimina
  8. Però si aquesta tarda he deixat un comentari aquí al far... com és que no surt? :(
    Si fins i tot he llençat la moneda al buit i he demanat un desig...
    Ara no me s'acomplirà... :(

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai Guspira! Crec que el bloc té vida pròpia, a mi també em fa males passades... Però si em tornes a
      llançar-me la moneda faig mans i mànigues per fer realitat el teu desig :)

      Elimina
    2. Al comentari que vaig deixar et deia que quan vaig llegir els teus versos vaig tenir la sensació de trobar-me en aquest lloc i en la situació que verses... i em van venir ganes de llençar la moneda, tancar els ulls i demanar un desig -que no et puc dir o tampoc me s'acomplirà, però que tot i així t'agraeixo la voluntat de voler-me'l fer realitat- mentre espero escoltar el soroll que fa la moneda en tocar l'aigua... :)

      Elimina
    3. Guspira, ja és ben bé que no rebo els teus comentaris! No ha estat fins ara que n'he tingut notícia i per això no t'he contestat fins ara! En tot cas, fas ben fet de no dir-ho a ningú... Pel que fa a mi, cada dia llençaré una moneda a veure si contribueixo a fer realitat el teu desig...

      Una abraçada!

      Elimina
  9. Ai Guspira! Crec que el bloc té vida pròpia, a mi també em fa males passades... Però si em tornes a
    llançar-me la moneda faig mans i mànigues per fer realitat el teu desig :)

    ResponElimina
  10. LLegir-te és com tocar el cel.
    Tens un domini de la llengua excepcional i a més a més, poses ànima.
    Moltes vegades em falten les peraules per poder expressar-me, d'ahí que vaig fent fotos i sembla un bon sustitut, però quan llig poemes com aquest em pose a tremolar i absorbeixc com una esponja tot el sentiment ficat al poema.
    Jordi, és preciós el que has escrit...
    Segur que qualsevol dia jo aconsegueixc eixe moment d'eternitat...i el desig s'acomplirà...
    No hi havia foto més bonica per al poema desig, es fon i crea un ambient excel.lent.

    Gràcies.
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Gràcies pels teus mots. Intento furgar en les emocions
      i cisellar amb mots una imatge evocadora. Crec que la poesia i l'art fotogràfic es complementen a la perfecció... Saber que hi ha una petita part de mi, un fragment minúscul, que arriba a tots vosaltres no deixa d'ésser un regal. Al cap i a la fi, és el que pretén qualsevol experiència estètica, el que tu fas, Remei, amb les teves fotografies... Emocionar.

      Gràcies per les teves paraules.

      Una abraçada!

      Elimina
  11. Bona nit, t'he vist a casa meva; i sí, he vingut a tafanejar.
    Grata sorpresa, descobrir-te amb un poema tan bonic. Potser sovint vindré i també deixaré caure una moneda, per tal d'emportar-me un bocinet d'eternitat!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per retornar-me la visita, m'agrada que hagis vingut a donar-hi una ullada. Tant de bo hi tornis: sempre hi podràs llançar-hi una moneda i... mai se sap!

      Elimina
  12. Gràcies per retornar-me la visita, m'agrada que hagis vingut a donar-hi una ullada. Tant de bo hi tornis: sempre hi podràs llançar-hi una moneda i... mai se sap!

    ResponElimina
  13. Un equilibri on la imatge i el poema, van plegats dels sentiments.
    Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. M’agrada veure com, en aquest cas a través del bloc de la Remei, s’entrellacen destinacions tan llunyanes... vaig viure una temporada a Xile (i a Amèrica del Sud), un país que estimo. Gràcies pels teus mots, ara mateix vaig a fer una visita al teu bloc.

      Una abraçada!

      Elimina
  14. Aquest fragment d'eternitat ja és un tresor! i tornem a tirar una moneda al buit..., amb el desig al cor.
    Boniques lletres i imatge tan plàcida.

    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Llençarem tantes monedes al pou com calgui i es farà realitat el fragment, ara i adés. Gràcies per les teves paraules...

      Una abraçada!

      Elimina