dimarts, 10 de febrer del 2015

El cel del món


Nanga Parbat - Gilgit-Baltistan (Jordi Solà Coll)


Molt poques vegades en la vida has tingut plena consciència de viure un moment excepcional. Comptats són els moments i, aleshores, no pots fer pas res més que sentir una enorme gratitud. Una gràcia que t'inspira t'omple, i agraeixes el fet de ser-en-el-món a cada membre del teu cos. Celebres el prodigi de la vida, perquè en aquell instant etern tot es justifica i els teus ulls contemplen l'infinit.

28 comentaris:

  1. Just en moments d'aquest tipus pots escriure els millors versos.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Just és en aquests moments quan se'ns mostra aquella faceta immaterial que també ens configura.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  2. Tens molta raó Jordi, poquets , però que valen per un món i en aquests moments ens sentim agraïts pel fet de viure...
    Preciosa aquesta foto on el polsim de neu empesa pel vent que deu bufar fort, sembla que es vol enfilar cel amunt , per trobar-se amb aquest blau que l'enamora...
    Petonets, camí del Far.

    ResponElimina
    Respostes

    1. La fotografia correspon al Nanga Parbat, des del camp base. És la novena muntanya més alta del món. Dit això, la seva bellesa t'aclapara i llinda amb el sublim. Estranys són els moments en què hi ha una comunió entre el ser-en-el-món i el teu si més interior. Instants que només el poema pot fixar i que legitimen l'existència.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  3. Són moments en els que et trobes plenament viu.
    Preciosa imatge.

    una pluja de petons

    ResponElimina
    Respostes

    1. Són moments de d'exaltació interior. D'una plenitud que no coneix les hores ni el seu pas.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  4. Una percepció totalment diferent del temps i de la vida... Un privilegi poder-los experimentar.

    Abraçades, Jordi!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Percepcions que tenen llur origen en la rebel·lió de l'ésser, quan l'experiència extrasensorial ens regala la dimensió atemporal de l'individu amb tota la seva clarividència.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  5. Poques coses em semblen tan admirables com la necessitat de donar gràcies —a ningú, a l'existència en general— després d'una experiència plena, que, supose, deu voler dir, després d'haver viscut un instant de felicitat. Crec que és símptoma d'humilitat i per tant, al meu parer, de grandesa humana.

    Salut, Jordi, des de la Safor, en bellíssim silenci ara mateix.


    ResponElimina
    Respostes

    1. No hi ha ningú a qui donar les gràcies. Només tu, des de la humilitat, pots sentir amb tanta intensitat la teva força. Darrere, emperò, hi ha l'esforç a fi d'arribar a una fita on els obstacles, un a un, col·lapsen i l'ésser s'allibera transitòriament per abastar un estat indescriptible que podem substantivar com a felicitat o, tal vegada, joia.

      Des de El Far, amb l'horitzó a la mirada, una abraçada, M. Josep.

      Elimina
  6. Algunes vegades, poques, som conscients de la transcendència d'una vivència en el precís moment que l'experimentem. Aleshores ho vivim amb harmonia i plenitud.
    Humberto Maturana (Santiago de Xile, 1928, biòleg i estudiós dels sistemes) diu una cosa semblant a aquesta: tota la nostra existència està condensada en l'ara i aquí, en aquest espai vital. Hem viscut per ser aquí en aquest precís instant.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Certament són poques, i certament vitals. Quan el present fugaç es revela com a única dimensió possible i guanya, com a fenomen transcendental, en estabilitat. En Maturana, una celebritat a Xile, expressa com a home de ciències el que ja d'antuvi les antigues tradicions recollien pel que fa a la condició impermanent de l'existència.

      Consol, des de El Far, una abraçada.

      Elimina
  7. No m'estranya aquest pensament i aquestes reflexions, Jordi. Un lloc com aquest és per inspirar-se. Saber-ne reconèixer la grandesa és també una virtut. Abraçades.

    ResponElimina
    Respostes

    1. L'aforisme és l'expressió d'una experiència concreta i no mera abstracció. Fou l'arribada al Nanga Parbat després de llargues jornades de travessa i l'estada en el paratge allò que m'obrí els sentits a la grandesa de la meva insignificant presència al món. No és pas una paradoxa, és l'home de Pascal, capaç de pensar en l'univers i de contenir-lo en un instant.

      Teresa, des de El Far, abraçades.

      Elimina
  8. Felicitats per haver estat en llocs tan especials del planeta. Tu saps que existeixen de veritat. Els altres ens acontentem en veure aquestes fotografies tan excepcionals i saber que no són llegenda.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Gràcies, Xavier, pel teu comentari. Certament em sé prou afortunat i, humilment, la intenció d'aquest blog és compartir aquests moments. Però també és cert que no cal anar gaire lluny per a viure instants similars en transcendència. Tu ho saps, gran caminaire com ets, que es tracta d'un estat d'ànim que sovint depèn d'una mirada intencionada a la meravella que ens envolta.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  9. una experiència i transcendent excepcional.....
    abraçades

    ResponElimina
    Respostes

    1. Sí, plegades experiència i transcendència. La memòria és el llibre d'aquests moments que t'omplen.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  10. Una mirada, un instant, basta per sentir-te viu.
    No hi ha res millor que sentir-se part de la natura per mostrar la seva bellesa.

    Aferradetes!

    ResponElimina
    Respostes

    1. Ben sovint la natura ens reintegra a la part del nostre ésser que estranyament mantenim en voluntari ostracisme.

      M'agrada rebre noves teves, Lluneta!

      Aferradetes, des de El Far.

      Elimina
  11. Respostes
    1. Glop d'aigua fresca el teu comentari amb signes d'admiració!

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  12. M'has fet pensar en Raimon:

    només
    aquest moment
    -la tarda, el cel-
    potser siga la vida.

    Crec que en cap lloc com en la muntanya he tingut aquesta sensació que descrius perfectament.

    Felicitacions pel blog, simplement extraordinari... Salut i una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes

    1. L'esforç, en la muntanya, t'allibera, i sovint genera uns espais de llibertat excepcionals, únics pel que fa al seu vincle amb la vida. Gràcies pel teu comentari i visitar-me. Compartim amistat blogaire amb la M. Josep Escrivà.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  13. Aquests instants preciosos i únics són aquells que sempre romandran dins la nostra memòria i dins el nostre cor i, de ben segur, donaran llum a la nostra vellesa.

    Abraçada silenciosa cap El Far.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Crear situacions o bé trobar-les a l'atzar fruit de la intenció, no hi fa res. Són aquests moments els que ens revelen la nostra veritable condició. La llum i la foscor segons com siguem capaços d'encarar el present. Cada dia es una oportunitat excepcional.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  14. El millor de tot, ho tens tu, dins teu; els teus ulls, el teu ser ha pogut gaudir de la meravella que ens mostres; però lluny quedem del teu batec.
    Gràcies per compartir aquesta exaltació que de ben segur no hi ha cap instantània que pugui constatar tot el teu sentiment!!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu pel teu comentari. Si que és cert que el record és un receptacle interior que guarda moments extraordinaris. I la literatura em permet, d'alguna manera, expressar la meravella i reviure aquell instant. Actualitzar-lo. Tot és flux i el pretèrit, aleshores, retorna en el temps present.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina