divendres, 5 de setembre del 2014

Creu i ratlla


Nuvolades al Nânga Parbat (8.126 m) Himàlaia - Jordi Solà Coll

Abdicar de trobar dibuix als núvols,
i concedir una excessiva gravidesa
a l’existència.
Com qui no vol la cosa,
ja no comptem els flocs de neu
en caure:

                      les hores


26 comentaris:

  1. Les hores pesen i compten, i contradictòriament ens desdibuixen. Em sembla un post molt poètic. Enhorabona.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Primer de tot, benvingut al Far. Ara feia un temps que no hi venia un nou visitant. De fet, en general, els fars estan en llocs remots. I sí: el pes del pas del temps ens desdibuixa, sovint oblidem l'encant de gronxar-nos en l'esguard al quest de meravelles. Neu o pluja, oblidar el temps, tot contemplant.

      Una abraçada, des de El Far.

      Elimina
  2. No, no comptarem els flocs de neu, en caure... Simplement els mirarem, perquè mirar com neva, en la nostra situaciò de privilegi, sempre és una festa i sempre regala un somriure.

    Les hores, sovint les comptem massa... Quan no les comptes tenen un altre gust.

    Potser si que tens raó que hi ha alguna conexió entre aquest i el meu.

    Jordi, volia parlar-te d,un altre tema. No sé si recordaràs la idea aquella que va sorgir fa 4 anys de la trobada virtual en un blog muntat expressament per això.
    "Roda el món i torna al bloc" d'adreça http://trobada2015.blogspot.com.

    Fa dies que estic enviant invitacions per poder participar en el blog... No tinc la teva adreça de mail. Si encara en tens ganes ( jo et vaig apuntar aleshores, perquè et va fer gràcia) m'envies un correu a crosanas@gmail.com i quan tingui la teva adreça t'envio la invitació. Gràcies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mirar la neu quan cau, comptant o no els flocs, és una festa. La neu -estem a estiu- sempre m'ha agradat. Les hores, en un moment de la teva vida, es fan presents -omnipresents- i es projecten, cada cop més llargues, com una ombra. D'altra banda. el nexe entre poemes sovint és tan subjectiu que costa veure'l... El temps, però, és el tret comú.

      Pel que fa al mail, t'escric a la teva adreça.

      Des de El Far, una abraçada.

      Elimina
  3. Els flocs de neu se'ns fonen al palmell de la mà. Les hores es fonen en els dies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els flocs, les hores, la vida se'ns fon i d'aquí que cerquem consol. En la poesia, en la pintura, en els estels, lluny enllà, en el silenci.

      Una abraçada, des de El Far.

      Elimina
    2. Cerquem consol és una frase que ens defineix molt bé, al menys a alguns que voltem per aquí.

      Elimina
  4. Jo sempre intentaré veure dibuixos als núvols, com quan era una nena...
    I la neu, és tan màgica, potser podríem comptar els flocs que cauen en una hora.
    Aquestes de vegades cal comptar-les i de vegades no, depèn de que com ens sigui de gratificant el temps...
    Petonets directes al Far.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una vegada, a Bolívia, vaig veure un núvol amb forma de calamar gegant. Té mèrit, si hom compta que el país no té mar. La neu sempre m'ha captivat com un infant. I les hores, tota la raó... No és pas el mateix deu minuts d'amor que deu minuts de dol.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  5. Quanta tristesa darrere aquest bellíssim poema... Has blasmat un estat d'ànim fàcilment identificable en la col·lecció de sentiments que conformen el nostre jo particular... Qui sap, potser si som capaços de relativitzar el pes de la gravidesa de les hores tornarem a cercar dibuixos en els núvols, sense gairebé adonar-nos-en...
    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Suposo que en la síntesi hi ha la intensitat. És la gràcia del poema com a gènere: dir tant amb tan poc... D'altra banda, coincideixo plenament en el fet de viure amb lleugeresa el pas del temps inexorable. Aleshores, les hores, el seu color, s'alteren cap a matisos més ingràvids.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  6. Ben cert. Segurament és el pes del temps, que ens acumula la vida i ens amara de tristesa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Inexplorada encara la relació entre el temps i la nostàlgia.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  7. Com sempre fas pensar i com sempre entre la nostàlgia i el nostre jo més intens.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Que mai falti la intensitat... En aquest sentit, confesso que quan escric, ho faig a fi de fer pensar i de pensar-me a mi mateix.

      Gràcies per escriure, Marta.

      Gràcies per escriure, Marta.


      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  8. potser compten les hores però no abdiques a trobar dibuixos als núvols

    ResponElimina
    Respostes

    1. D'això es tracta: de no abdicar. Sovint, però, s'abdica. No podem, però, perdre aquest ceptre.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  9. és impossible abdicar de trobar un dibuix als núvols! Has de mirar-los més! :P

    ResponElimina
    Respostes

    1. Benvolguda siguis Alba, tens raó! I és que suposo que amb el pas del temps, sense adonar-te'n, un dia comptes més les hores que no observes els dibuixos en els núvols... Cal mirar més els estels de nit i comptar els flocs de neu en caure...

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  10. Una amiga m’ha “nominat” per a una mena de jocs d’aquests que fan tanta mandra, que vol difondre els blogs mitjançant una cadena piramidal. Com que el joc m’ha semblat senzill i de bona fe, m’hi he afegit.

    Només es tracta de contesar unes preguntes sobre gustos literaris; després, “nominar” uns altres onze blogs que t’agradin (posant-hi a cada un l’enllaç per accedir-hi) i passar-los l’enllaç del teu per si volen respondre el qüestionari i continuar la cadena.

    T’ho envio sense cap compromís: si et ve de gust, fes-ho córrer.
    Una abraçada. Bona Diada! Ara és l’hora!

    KRT

    http://ramoncarrete.blogspot.com.es/2014/09/liebster-awards.html

    ResponElimina
    Respostes

    1. Benvolgut amic, és tot un honor estar entre alguns dels blocs que més t'agraden. Anem a dir que és com un petit goig que,
      fet i fet, justifica el que faig en aquest món virtual... Sovint, en
      un bloc, comparteixes determinada sensibilitat, però també
      pot esdevenir una illa on no saps exactament si hi ha ningú
      a l'altra banda. És una sensació ambivalent difícil d'explicar. En tot cas gràcies de bell nou i si més endavant estic menys embolicat, miraré de respondre el qüestionari.

      Una abraçada, des de El Far.

      Elimina
  11. De debò pots abdicar de trobar dibuixos als núvols?, jo no pas...:-D
    Sí compten les hores ben compartides!

    Abraçada,

    ResponElimina
    Respostes

    1. Un poema és un estat d'ànim temporal, reflecteix un moment determinat. Sovint, el pas del temps inexorable imposa la seva dictadura. Però, com bé diu l'Alba, cal mirar més els núvols i no deixar-se endur per la tristesa... es tracta d'un joc d'equilibris. Amb tot, tens força raó: sí que compten les hores ben compartides!

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  12. Respostes

    1. Remei, tant de temps! Sí, el temps s'escola, però sempre ens queda l'art.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina