Penso que una de les qualitats de l'infant és la capacitat d'ultrapassar els límits de la vàlua amb què els adults estimem les coses... Ells veuen prodigis, i a nosaltres ens manca gosadia.
Només hi ha que mirar-lo als ulls... Els nanos tenen eixa capacitat que amb el pas del temps anem perdent, i és una llàstima...conservar la seua mirada i el seu esperit ens podria fer millors. Un bon pensament Jordi, una bona fotografia. Bon cap de setmana amic.
Sabia que en copsaries la mirada. I sí: amb el pas del temps guanyem unes qualitats i en perdem d'altres. En realitat, és un fet inherent a la natura de les coses. I tanmateix, no deixo de pensar que "precisament" aquest esperit de gosadia s'hauria de poder mantenir, fos com fos, atès que nous horitzons demanen un ésser intrèpid...
Ara sí! (he volgut modificar una cosa del text...)
Un pensament que et fa retornar a la infància quan tot era molt gran, el temps infinit i el món inabastable. Quin bé que tenen aquells que encara els queda una mica d'infantesa.
Quanta raó tens, Consol, en la teva descripció... Sembla que en créixer ens fem petits i els horitzons ja no són inabastables, i el temps pesa, gràvid, com una dimensió que ens condiciona fins a extrems intolerables...
Sí, la mirada ho diu tot, veritat? Altrament tens raó quan dius que ens cal conservar aquell esperit que, sembla, si més no, es perd en l'edat adulta...
Recordo bé quan vaig fer el retrat -és una sèrie de quatre fotografies: es tractava d'un marrec ben murri amb moltes ganes de jugar: adés i ara, s'amagava darrera de la porta per tornar a sortir!
No sé per què, però com més necessitats són els infants, més clara i neta, és la seva mirada i més gran la capacita de sorprendre's davant del món. Al fer-nos grans perdem aquesta capacitat...I els horitzons , però, sovint segueixen sent inabastables... Si poguéssim veure les coses a través de la mirada dels infants... Petons estiuencs.
Quan he publicat aquesta entrada amb la fotografia no he pogut evitar de pensar en la Joana Raspall. Esperava, és clar, el teu comentari. I t'he de dir és veritat que els horitzons continuen igual d'inabastables, però la mirada neta i clar es perd... tal com tu fas bé en recordar-me!
Jordi, el dijous la vaig anar a veure , la Joana, està tota toveta però, malgrat tot, encara conserva la seva lucidesa. És una àvia molt entranyable... Potser la podem reviure una mica(la mirada) si conservem, encara que sigui en un raconet, l'infant que un dia vam ser! Petonets.
Ai, Roser! M'entristeix pensar en el que em dius. Sé que no estava bé, atès que no va poder assistir a l'acte de Palau... Tant de bo tinguis raó i d'alguna manera puguem recuperar aquell esguard marrec que tant la caracteritza : aquella brillantor als ulls i aquell somriure!
En aquests viatges pel món, els nens sempre ocupen una part important del nostre reportatge particular i, els instants,(a priori), efímers que compartim amb ells, esdevenen inoblidables.
Podríem desvetllar molts interrogants al fons d'aquests ulls trapelles.
Felicitats Jordi per immortalitzar-nos aquesta joia...
És veritat que els infants formen part d'aquesta imatge general quan viatges lluny enllà... I que darrere de llur mirada hi ha, ocult com una alquímia, el secret d'aquell tresor que tan sovint l'edat adulta ens nega.
És veritat que els infants formen part d'aquesta imatge general quan viatges lluny enllà... I que darrere de llur mirada hi ha, ocult com una alquímia, el secret d'aquell tresor que tan sovint l'edat adulta ens nega.
aww so cute, this is a beautiful and very natural portrait! The eyes of the kid impress me! I find that your blog is really nice, so I became a follower!!! Greetings from Belgium, Hilde
La infantesa arriba fins als 8 anys. Després es fan murris i s'acaba o més aviat es fa difusa la frontera entre infantesa i innocència. Però hi ha comentaris i preguntes que et fan quedar mut. Com la constatació que, darrere tota discapacitat, "ell és feliç".
Coincideixo amb l'edat. I també amb la diagnosi: la frontera entre innocència i infantesa s'entrelluca difícil d'escatir a partir de determinat moment. A mi el que més em copsa de debò és la seva intel·ligència. Els comentaris que sovint et deixen en un estat de meditació, que en el temps perdura.
Coincideixo amb l'edat. I també amb la diagnosi: la frontera entre innocència i infantesa s'entrelluca difícil d'escatir a partir de determinat moment. A mi el que més em copsa de debò és la seva intel·ligència. Els comentaris que sovint et deixen en un estat de meditació, que en el temps perdura.
Jordi, la propera vegada que vinguis, fes-m'ho saber amb un missatge al meu correu (que trobaràs al meu perfil). M'agradaria molt conéixe't i fer-te de cicerone (despistat) per les pedres que basteixen aquest poble que m'ha acollit.
El cert és que el poble em va agradar força, en recordo la plaça i els petits racons de la vila vella... I, és clar, la ceràmica! Si hi torno així ho faré!
El cert és que el poble em va agradar força, en recordo la plaça i els petits racons de la vila vella... I, és clar, la ceràmica! Si hi torno així ho faré!
M'agrada molt aquest aforisme, a nosaltres, adults, ens manca gosadia sempre i a totes hores...
ResponElimina
EliminaÉs com perdre una qualitat inestimable sempre útil en moments difícils.
Abraçades, des de El Far...
Només hi ha que mirar-lo als ulls...
ResponEliminaEls nanos tenen eixa capacitat que amb el pas del temps anem perdent, i és una llàstima...conservar la seua mirada i el seu esperit ens podria fer millors.
Un bon pensament Jordi, una bona fotografia.
Bon cap de setmana amic.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
EliminaSabia que en copsaries la mirada. I sí: amb el pas del temps guanyem unes qualitats i en perdem d'altres. En realitat, és un fet inherent a la natura de les coses. I tanmateix, no deixo de pensar que "precisament" aquest esperit de gosadia s'hauria de poder mantenir, fos com fos, atès que nous horitzons demanen un ésser intrèpid...
EliminaAra sí! (he volgut modificar una cosa del text...)
Des de El Far, abraçades de cap de setmana.
Un pensament que et fa retornar a la infància quan tot era molt gran, el temps infinit i el món inabastable. Quin bé que tenen aquells que encara els queda una mica d'infantesa.
ResponEliminaQuanta raó tens, Consol, en la teva descripció... Sembla que en créixer ens fem petits i els horitzons ja no són inabastables, i el temps pesa, gràvid, com una dimensió
Eliminaque ens condiciona fins a extrems intolerables...
Abraçades, des de El Far...
Si tothom fos una mica Peter Pan, crec que les coses anirien millor. Quina mirada, aquest nen!
ResponEliminaSí, la mirada ho diu tot, veritat? Altrament tens raó quan dius que ens cal conservar aquell esperit que, sembla, si més no, es perd en l'edat adulta...
EliminaDes de El Far, una abraçada...
Per als nens cada descoberta és un prodigi. Nosaltres només copsem aquest prodigi mirant el seu esguard, un esguard que parla.
ResponElimina
EliminaUn esguard que ens parla sense mots. Aquesta és la virtut que perdem en el camí...
Abraçades, des de El Far...
Quina mirada... em desperta tendresa i tristesa alhora.
ResponElimina
EliminaÉs ben curiós com un mateix gest pot despertar, alhora, sentiments diferenciats, tot i que complementaris entre si...
Una abraçada, des de El Far...
És una fotografia molt espontània que transmet goig de viure!
ResponElimina
EliminaRecordo bé quan vaig fer el retrat -és una sèrie de quatre fotografies: es tractava d'un marrec ben murri amb moltes ganes de jugar: adés i ara, s'amagava darrera de la porta per tornar a sortir!
Abraçades, des de El Far...
No sé per què, però com més necessitats són els infants, més clara i neta, és la seva mirada i més gran la capacita de sorprendre's davant del món.
ResponEliminaAl fer-nos grans perdem aquesta capacitat...I els horitzons , però, sovint segueixen sent inabastables...
Si poguéssim veure les coses a través de la mirada dels infants...
Petons estiuencs.
Quan he publicat aquesta entrada amb la fotografia no he pogut evitar de pensar en la Joana Raspall. Esperava, és clar, el teu comentari. I t'he de dir és veritat que els
Eliminahoritzons continuen igual d'inabastables, però la mirada
neta i clar es perd... tal com tu fas bé en recordar-me!
Abraçades estiuenques des de El Far...
Jordi, el dijous la vaig anar a veure , la Joana, està tota toveta però, malgrat tot, encara conserva la seva lucidesa. És una àvia molt entranyable...
EliminaPotser la podem reviure una mica(la mirada) si conservem, encara que sigui en un raconet, l'infant que un dia vam ser!
Petonets.
Ai, Roser! M'entristeix pensar en el que em dius. Sé que no estava bé, atès que no va poder assistir a l'acte de Palau... Tant de bo tinguis raó i d'alguna manera puguem recuperar aquell esguard marrec que tant la caracteritza
Elimina: aquella brillantor als ulls i aquell somriure!
Com sempre, abraçades des de El Far...
és una llàstima que la inocència de la infantesa es converteixi en una crua realitat amb el temps.... Molt bonica la fotografia!
ResponEliminaT'aniré seguint Jordi! Ptons!
EliminaL'edat de la innocència i el pas del temps no combinen bé. Sembla que al final perdem aquella dolça espontaneïtat...
Gràcies per llegir-me i benvinguda al Far...
En aquests viatges pel món, els nens sempre ocupen una part important del nostre reportatge particular i, els instants,(a priori), efímers que compartim amb ells, esdevenen inoblidables.
ResponEliminaPodríem desvetllar molts interrogants al fons d'aquests ulls trapelles.
Felicitats Jordi per immortalitzar-nos aquesta joia...
És veritat que els infants formen part d'aquesta imatge general quan viatges lluny enllà... I que darrere de llur mirada hi ha, ocult com una alquímia, el secret d'aquell tresor que tan sovint l'edat adulta ens nega.
EliminaAbraçades, des de El Far...
ResponEliminaÉs veritat que els infants formen part d'aquesta imatge general quan viatges lluny enllà... I que darrere de llur mirada hi ha, ocult com una alquímia, el secret d'aquell tresor que tan sovint
l'edat adulta ens nega.
Abraçades, des de El Far...
aww so cute, this is a beautiful and very natural portrait! The eyes of the kid impress me!
ResponEliminaI find that your blog is really nice, so I became a follower!!!
Greetings from Belgium, Hilde
EliminaThanks a lot Hilde, I just read a bit on your blog and looks very nice... I hope that the translation system
works well!
Greetings from the Mediterranean...
I really like this portrait... what a beautiful child.
ResponEliminaThank you for your comment in my blog. I´ll follow yours.
Greetings from Norway
Thanks to you Anita. I know about your blog through Remei Navarro's Bitàcora. Your pictures are really wonderful. So, I will follow yours...
EliminaFrom the Mediterranean Sea, greetings!
ResponEliminaThanks to you Anita. I know about your blog through Remei Navarro's Bitàcora. Your pictures are really wonderful. So, I will follow yours...
From the Mediterranean Sea, greetings!
La infantesa arriba fins als 8 anys. Després es fan murris i s'acaba o més aviat es fa difusa la frontera entre infantesa i innocència. Però hi ha comentaris i preguntes que et fan quedar mut. Com la constatació que, darrere tota discapacitat, "ell és feliç".
ResponEliminaUn petó ben fort des de l'Urgell.
EliminaCoincideixo amb l'edat. I també amb la diagnosi: la frontera entre innocència i infantesa s'entrelluca difícil d'escatir a partir de determinat moment. A mi el que més em copsa de debò és la seva intel·ligència. Els comentaris que sovint et deixen en un estat de meditació, que en el temps perdura.
Per cert, fa ben poc vaig estar a Verdú...
Abraçades gegantines des de El Far...
ResponEliminaCoincideixo amb l'edat. I també amb la diagnosi: la frontera entre innocència i infantesa s'entrelluca difícil d'escatir a partir de determinat moment. A mi el que més em copsa de debò és la seva intel·ligència. Els comentaris que sovint et deixen en un estat de meditació, que en el temps perdura.
Per cert, fa ben poc vaig estar a Verdú...
Abraçades gegantines des de El Far...
Jordi, la propera vegada que vinguis, fes-m'ho saber amb un missatge al meu correu (que trobaràs al meu perfil). M'agradaria molt conéixe't i fer-te de cicerone (despistat) per les pedres que basteixen aquest poble que m'ha acollit.
ResponEliminaUn petó al nas! ;-)
EliminaEl cert és que el poble em va agradar força, en recordo la plaça i els petits racons de la vila vella... I, és clar, la ceràmica! Si hi torno així ho faré!
Doncs això, un altre petó al nas :)
ResponEliminaEl cert és que el poble em va agradar força, en recordo la plaça i els petits racons de la vila vella... I, és clar, la ceràmica!
Si hi torno així ho faré!
Doncs això, un altre petó al nas :)
És la mirada nova dels infants que dóna més llum a les coses. Gràcies pel comentari.
ResponEliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
EliminaAmb retard, gràcies a tu pel teu! I sí: és la mirada de l'infant la que renova cada cosa.
EliminaAbraçades, des de El Far.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina