 |
| Ladakh - Jordi Solà Coll |
Els trets del rostre
marquen els solcs del temps... Es tracta d’una cartografia anímica: una breu mirada
entre dos homes que tingué lloc al Ladakh (Himàlaia, nord de l’Índia) un ja
llunyà 1992. Afaiçonen el somriure unes galtes prominents. Contrasta, però, una
textura rogallosa, expressió viva d'un esperit ple de coratge. Encara, com
ahir, sento l’escalf del sol escàs de l’Himàlaia.
Has estat a l'Himalaia , Jordi? quina passada...Deu ser com viure dins d'un somni!
ResponEliminaUna bona comparació...Cada arruga d'aquesta cara tan noble, deu ser la marca d'una vivència profunda. I per la quantitat de solcs a la cara colrada pel sol i el fred, deu haver vist passar moltes llunes, per aquells cims! Una cara ens pot dir tantes coses.
Petons de cap al tard.
ResponEliminaEl rostre, espill de l'ànima... Sí, he estat diverses vegades a l'Himàlaia i tant és una geografia física com espiritual a mercè
dels elements, inhòspita i poètica alhora...
Una abraçada des de El far...
Una foto magnífica. Els solcs del front m'han portat a pensar en els camperols d'abans, sense altre ajut que l'aixada per cavar cavallons i a mercè del sol i la intempèrie. Aquest home porta els cavallons gairebé excavats, excavats per la vida.
ResponEliminal'ànima és el reflex de la cara. Salut. Ens seguim.
ResponEliminaGràcies Novesflors. Tens una mirada ben pregona. I és que és ben bé que el relleu del seu front reflecteix tota una biografia que
ResponEliminasilent s'expressa...
Rostre i ànima plegats en un joc infinit de miralls. Benvingut, Jesús, a El Far...
ResponEliminaÉs un retrat fascinant..queda lluny l'any 92, però veig encara la complicitat a la teua ment d'aquell creuament de mirades.
ResponEliminaRecords que ens fan viures moltes vegades i que dibuixen somriures al cor.
Fenomenal Jordi!
Una abraçada.
Gràcies Remei, el teu comentari m'omple d'alegria! Pel que fa a la complicitat tens tota la raó: encara hi ha aquell lligam que actualitza el passat amb el present; talment l'experiència retornés ara i adés a fi d'eternitzar-se mitjançant una mirada renovada... Espero la propera fotografia al teu bloc, hi ha un poema que s'espera!
ResponEliminaUna abraçada.
Hola Jordi,
ResponEliminaSaber escoltar és sempre un més gran plaer quan l'altre (a qui escoltes) també ho sap fer.
Tantes cartografies humanes com sers, un tresor gravat a cada pell.
Salutacions!
PD: Per cert, ets aquell que de vegades veig el nom escrit en els crèdits d'algun programa de tv3?
Escoltar és un do, saber estar en silenci mentre l'altre expressa el seu mapa interior...
ResponEliminaNo, no estic a TV3 però sí a Catalunya Ràdio: la ràdio és un dels meus gran amors.
Una abraçada!
La mirada del camperol és entranyable.
ResponEliminaUna mirada, tan llunyana i tan propera...
ResponEliminaBenvinguda al Far...
Jordi! Quan has tornat? Vas tancar el blog i ens vam quedar sense saber res de tu...
ResponEliminaHe arribat aquí per casualitat i la veritat és que m'agrada molt haver-te retrobat! :D
Guspira! Sí, he tornat i no sé si ho has vist m'he fet seguidor -no podia ésser altrament- del teu bloc. Volia deixar-te un missatge, però volia donar temps al temps i, d'una o altra manera, recuperar vells amics. Deixa'm dir-ho: m'encanta que m'hagis trobat!
ResponEliminaUna abraçada!
Sí que ho he vist! Gràcies! A mi també m'encanta haver-te trobat! :D
Elimina¡Qué retrato!
ResponElimina... y luego el recuerdo lejano de los Himalayas ... también mi sueño.
un abrazo - isabella
Thanks a lot. I always dream with the Himalayas...
ResponEliminaUna abraçada,
Jordi