dimarts, 14 de juliol del 2015

Apamea


Apamea (Síria) 

No sabria dir com el record em condiciona.
A cada pas tot sembla diferent,
però igualment la ruïna s’erigeix al centre
d’un antic camp de batalla. Ara, el silenci,
cobreix solemne l’extensió del cardo
i res no hi ha que ens rememori l’apogeu
gloriós de la ciutat:
                                 impressionen les urbs
mortes, pertot escampades les columnes
de granit a la sort dels elements,
erma l’ànima en contemplar la geografia


derrotada pel solatge temporal. 


18 comentaris:

  1. great photo! I was in Syria just before war started, and visited Apamea. I hope it is not demollished, it is so beautiful.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Nobody knows about the situation in Apamea, but time ago already was a battlefield in the 80' So much history.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  2. Eres bo, Jordi Solà. Com a fotògraf enlluernes, però, sobretot, saps treballar amb insistència el poder de commoció que tenen les paraules. Els dos últims versos són magistrals. A més a més, gràcies al teu poema he après el significat de la paraula "cardo". Sóc una inculta de solemnitat. Sort d'alguns que remenen els fons dels diccionaris i en trauen vertaderes joies.

    Una abraçada des de la Safor tropical.

    ResponElimina
    Respostes

    1. M'afalaguen els teus mots, ja ho saps. Però no em crec que tu siguis, precisament, una inculta! Si m'ho permets, tots sabem allò que ens dicta l'experiència. Pel que fa al poema, només dir que és el que vaig escriure l'altre dia i que ha de formar part del Llarg viatge. En tot cas, tinc present la teva veu!

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  3. Costa d'imaginar la immensitat d'aquestes urbs ara deteriorades pel pas del temps i sovint per l'èsser humà ( desgraciadament), però que encara conserven les columnes com a testimoni de la seva esplendor...Les runes són la memòria viva de les ciutats! I podem llegir la seva història.
    Petonets camí del Far.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sóc un gran amant de les ruïnes, fragments de temps d'una esplendor pretèrita: testimonis de l'auge i declivi dels imperis. Res roman, tot és impermanent.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  4. El temps sempre ho acaba derrotant tot, les ciutats, els homes, les cultures... Només la imaginació pot recrear moltes coses. En segons quins llocs de restrs antigues ens entre el desig profund d'un viatge en el temps.

    ResponElimina
    Respostes

    1. El temps, gran escultor de mans invisibles que cisella la forma sobre la matèria de les coses en el seu camí cap al no-res. Existència efímera i sublim, en la resta hi ha el rastre de la cendra dels homes.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  5. la humanitat no aprèn del seus errors, les guerres cruels, l'estupidesa de les armes, el fanatisme, crueltat ....impactant poema !

    ResponElimina
    Respostes

    1. És com si l'estètica de la catàstrofe fos l'únic imperatiu que obeeix la humanitat, tal com qui en silenci fos fidel a llur natura.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  6. El poema, la riquesa del teu raonament, la transcendència metafòrica de les ruïnes, vistes des de la cruesa de les guerres actuals m'han fet pensar, Jordi.
    La fotografia, ens mostra la perspectiva dels anys, dels segles, esplèndidament.

    ResponElimina
    Respostes

    1. M'agrada la idea de ruïna com a metàfora del pas de l'hora. De com l'estètica del fragment pot arribar a suggerir-nos una ètica específica. Aquesta perspectiva en el temps, tan immediata a nosaltres.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  7. Les ruïnes, tan racionals i tan romàntiques alhora, que es deia a Les millors intencions. A mi també el record em condiciona.

    ResponElimina
    Respostes

    1. És veritat, raó i romanticisme defineixen les ruïnes. D'aquesta ambivalència prové el seu encant i la seva força reflexiva.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  8. "Cardo i decumanus" m'han transportat a les aules del meu institut fent història antiga…
    Un poema ple de reflexions i imatges evocadores. El pas del temps, la glòria i la ruïna, el record, la tristor en constatar aquesta veritat de la condició humana…
    Estic d'acord amb la M Josep, els dos versos finals són esplèndids!
    Una abraçada, Jordi!
    i Bon estiu!

    ResponElimina
    Respostes

    1. Una història que malauradament ja no s'explica. Pel que fa al poema, vaig voler visualitzar sintèticament en uns pocs versos tot un seguit de reflexions al voltant d'un dels temes que més em marca: la impermanència de les coses i tot el que això implica pel que fa a la importància del sentit de finitud a l'hora d'enfilar el camí de la vida.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  9. Jordi, ens toca presenciar l'aniquilament de les civilitzacions. Potser eren mortes, però no destruides. Si hi afegeixes haver-les respirat així, el cor t'ha de fer molt mal.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Inevitablement, les civilitzacions cauen una a una. És una lliçó que no volem aprendre en persistir en una sort d'atzar. Com si el joc no anés pas amb nosaltres i, d'alguna manera, fóssim immunes a les envestides del temps.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina