diumenge, 19 d’abril de 2015

Incerta glòria


En un lloc incert del món un abril d'incerta glòria

                                                                             
Em dius que el pas del temps et pesa.
Que el relleu de la teva pell dissimula
múltiples ferides d’arma blanca.
Escolta’m: ja no podem omplir el món
amb les paraules. Perquè la bellesa
ens va enganyar una vegada,
però ara cal mantenir la por a ratlla.
D’aquells dies, poc en queda:
a penes alguns moments d’incerta
glòria, 
             i amuntegats entre la pols,

l’estesa d’uns quants llibres.


22 comentaris:

  1. La fotografia és preciosa, la llum, l'arbre, les cases, el camí... en un instant de comunió i harmonia.
    El poema m'ha recordat el títol d'un llibre: "Oferiu flors als rebels que fracassaren" Sempre estarem en deute a aquells que van creure en un món millor i s'hi deixaren la pell. Segur que un dia o altre tornarà a brotar la seva llavor.

    ResponElimina
    Respostes

    1. M'agrada la idea d'elogi del fracàs com a manera idealista de contraposar l'ètica rebel -sempre en lluita- mitjançant la paradoxa a l'imperatiu de la fama i l'èxit de la nostra societat. Aquest tema, ja el vaig tocar a l'entrada d'aquest blog "Una causa justa" i ara, gràcies al teu comentari, ha tornat a sortir a la palestra.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  2. Respostes

    1. It's a beautiful sunset with a path without a destiny.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  3. La fotografia ens faria assegurar que té una glòria certa.
    El poema fa pensar. Molt.
    La suma és una multiplicació.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Les imatges enganyen, sempre has de llegir entre línies. Però certament ho sembla. Multiplicació i suma es relacionen i acaben convergint en la meditació necessària sobre el tema.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  4. Un poema profundament bell, inquietant i sacsejador de consciències.

    La bellesa, finalment sempre ens enganya, com les paraules, però no podem pas renunciar-hi. Com a antídot de la por, encara funcionen. La incerta glòria, a vegades ens dòna forces manllevades dels que van lluitar.

    Abraçades, Jordi!

    ResponElimina
    Respostes

    1. No es tracta de renunciar al mots, però si que hi ha un moment que la paraula és insuficient a l'hora de conferir sentit al món en si. Ni la bellesa com a objecte de l'art. Cal alguna cosa més, un sentit ètic i moral que ens impulsi a moure'ns. De fet, el poema té un interlocutor invisible a qui es dirigeix. Més enllà de la por resulta necessària una actitud vital de rebel·lia. La resta, el passat, tot són cendres.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  5. Incerta glòria d'un dia d'abril, recordada en una posta de sol.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Sí, és aquella força que té el crepuscle a l'hora de fer-nos rememorar.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  6. A mi també m'ha agradat aquesta foto on cel i terra sembla que es vulguin copiar els colors...I el poema també, és clar, i a mi em sembla que parles de records no massa agradables , però decideixes deixar-los de banda i tirar endavant...
    Que la glòria sempre ho és d'incerta!
    Petonets camí del Far.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Més que records desagradables, ho deixem en records que s'escolen com l'agua de les mans. Fugaç, la bellesa es fon, igual que el cel i el sòl de la imatge -tal com tu observes bé. Cal, però, tirar endavant, de vegades a contra cor. A cop de poema. A força d'il·lusió.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  7. I tanmateix, les paraules són un bastó de suport per a continuar viatge.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un fràgil bastó que sovint es trenca en el moment més inoportú. Però si escric poemes és precisament per la força immanent del mot.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  8. no puc evitar pensar en Incerta glòria del Joan Sales que té passatges bellíssims descrits amb paraules ....la teva incerta glòria m'hi transporta....com la fotografia preciosa i les paraules que són potser, segur ,més que paraules
    abraçades !

    ResponElimina
    Respostes

    1. El poema té, en realitat, un altre títol. Però com que estem al mes d'abril i en la composició no vaig poder evitar esmentar el pas fugaç del temps com a "incerta glòria" -en homenatge a Shakespeare, d'on Sales treu el nom de la seva obra mestra-, en darrer terme aquest n'és el resultat. Perquè en veritat les paraules són, sempre, més que paraules.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  9. I tanmateix la bellesa és necessària… bellesa inefable que podem rebre i compartir sense paraules, només amb el batec que ens manté vius en un món tan contradictori com el nostre. Com tu dius, l'ètica esdevé companya indispensable (ja se sap: ètica i estètica es necessiten).
    Preciosa fotografia, que agombola la tristesa del capvespre, com ho fan les teves paraules, encara que puguin semblar despullades.
    Abraçades des del Penedès, Jordi.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Per això sempre la cerquem, la bellesa. Perquè ens defuig i perquè la necessitem. I el poema i l'art són el nostre pont a fi de transitar per un camí ple d'espines. L'estètica t'obliga a una ètica: el consol i la compassió cap al proïsme és primordial. De fet, d'aquests versos se'n pot deduir un interlocutor i, per tant, un abans i un després amb un potencial diàleg a completar per part del lector.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  10. Segur que en els llibres, ni que siguin amuntegats i polsosos, hi recuperem la bellesa, Jordi.

    ResponElimina
    Respostes

    1. La lectura és sempre un consol i el llibre aquell objecte màgic capaç de transmutar-nos.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  11. M'agrada tot: la imatge i la força dels mots.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sempre intento que mots i imatge dialoguin entre si. Gràcies, així doncs, per veure'n el vincle.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina