divendres, 20 de juny de 2014

L'edat de la innocència


Noia jove dibuixant, 1801 - oli de Marie-Denise Villers 


Perillosa
com una sageta disparada a l’atzar,
ros el teu foc dirigit cap a mi,
no me’n sé estar del risc, tan sols
puc dir que no hi ha capteniment
que valgui:
enfonsa't, doncs, en la carn dèbil
del meu cos,
bronze forjat sense model,  i fes
del dol un gaudi abissal; tu ets jo

en la distància infinita.


19 comentaris:

  1. Ostres! de tant que m'agrada gairebé no sé què dir-ne.

    Em sento ben a prop d'aquest no saber-se estar del risc... i de no trobar capteniment que valgui...

    I del tu ets jo en la distància infinita...

    Gràcies. És una petita joia.

    Bon cap de setmana i una abraçada...

    ResponElimina
    Respostes

    1. El poema està inspirat en una experiència real fa poc esdevinguda. En una visió -una imatge- d'allò que podria, però en el fons no pot ser; d'aquí l'ésser en comú, en la distància infinita...

      Abraçades, des de El Far!

      Elimina

  2. El poema està inspirat en una experiència real fa poc esdevinguda. En una visió -una imatge- d'allò que podria, però en el fons no pot ser; d'aquí l'ésser en comú, en la distància infinita...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Diuen que aquesta edat és la dels més petits, però si conservem a dins la innocència de la infantesa, ens acompanyarà tota la vida...Per això de vegades ens sentim ferits per alguna sageta, encara que sigui a distància...
      Els records del que podia haver estat i no és!
      Petonets, camí del Far.

      Elimina

    2. Sí, les sagetes que en la distància penetren el teu cos... Sovint es tracta d'un amor impossible per diferència generacional. Una claror que t'embolcalla i que només pots contemplar anímicament
      de lluny, tot i ferir-te.

      Des del Far, una abraçada!

      Elimina
  3. Preciós. Per llegir sense pressa, i rellegir, i repensar. M'agrada molt.

    ResponElimina
    Respostes

    1. És la força del poema: la seva capacitat de síntesi, la necessitat de llegir-lo adés i ara ben a poc a poc, com qui la set apaivaga.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  4. Jordi, m'ho has posat difícil. A mi m'encanten les paraules, però sóc de dir-ho tal com raja, ja ho saps. Us valoro als poetes per aquesta capacitat que jo no posseeixo, de fer-ho intens i profund. Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes

    1. La poesia té la virtut d'evocar sense mostrar. Com una imatge fotogràfica expressa entre línies múltiples sentits que la prosa difícilment pot fixar en mots, tal és la seva gamma de matisos.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  5. "fes del dol un gaudi abissal" m'agrada molt, el sofriment generant l'alegria, en la distància del temps. Jo diria que "jo sóc tu en la distància infinita".

    ResponElimina
    Respostes

    1. Sempre he cregut que en art el dol és font d'inspiració. Per bé i per mal la història n'està plena i abunden els exemples.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  6. L'he llegit dues vegades. Preciós!! El tornaré a llegir.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Gràcies per haver-ne copsat la bellesa i, és clar, pel teu comentari!

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  7. delicatessen poètic Jordi......per anar retastant amb lentitud

    ResponElimina
    Respostes

    1. A mi em genera una sensació semblant: tornar a llegir lentament els mots a fi de copsar-ne el gust poètic.

      Des de El Far, una abraçada!

      Elimina
  8. És un d'aquells poemes que convida reflexionar-hi estona i estona, sobre infinitat de matisos diferents i suggeridors..., però que a l'hora de la veritat em deixa muda per manca de paraules adequades, que me'n fa sentir còmplice, que podria fer meu. Una joia de poema.
    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un goig rebre el teu comentari. Realment és un enigma quan el poema com a síntesi obté un especial vincle amb determinats lectors... Per a mi, un altre cop, és un delit el teu emmirallament en els meus mots. Perquè la veritat és que comentaris com aquest i altres d'amics virtuals m'aboquen a seguir buscant en el poema l'intrínseca bellesa del sentit.

      Abraçades, des de El Far!

      Elimina
  9. Doncs ja ho han dit vuit persones abans que jo, però tot i així m'hi afegisc, a les lloances. Molt bella, la combinació d'imatge i poema. El text: subtil, però profund alhora; suggeridor, contingut. Madur. Diria que el poema és la victòria sobre la impotència de la realitat. Si m'ho permets, gose fer-te una pregunta: on dius "enfonsat", no hi devies voler dir "enfonsa't"? Potser vaig errada, eh? Disculpa'm, si és així. Una abraçada des del sud.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Tens raó en la teva apreciació. Qüestió resolta. Gràcies!

      Una abraçada.

      Elimina