dimarts, 20 de maig de 2014

Citera


El llarg viatge



Gris sobre gris al tremp. L’illa, lluny enllà, ideal esmaperdut al bell mig de l’oceà. El viatge -la vida en si-, peripècia en el sentit hel·lè: vela blanca hissada plena de pedaços a punt de rebentar pel vent del nord. No hi ha rada on arrecerar la nau, tan sols un desert d’ones sense escuma. Ocàs i perla; riu la mort a cor que vols, s’obre el signe al seu símbol. El dubte, ara sí, s'esvaeix: gris, el pèlag, se’ns revela, il·limitat en extensió.   Dol, de tan etèria, l’eternitat i un dia.

14 comentaris:

  1. Respostes

    1. Vivim, mentre naveguem.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  2. Hi ha una claror, a l'horitzó, però ens cal mirar una mica més enllà, dels grisos, tot i que el gris sobre gris també en hi porta.

    Llegeixo la darrera frase i em quedo amb aquesta emoció, precisa, en aquest moment per a mi... com si me l'haguessis pescat d'amagat... com, sempre un plaer retrobar-me en algun punt dels teus poemes.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Té això el poema, Carme: sovint trobem aquella línia on podem emmirallar-nos... Només per això, quan tu m'ho dius, ja paga la pena l'esforç estètic d'expressar una determinada emoció. El lector ens justifica.

      Abraçades, des del Far.

      Elimina
  3. "...Dol, de tan etèria, l’eternitat i un dia."

    sovint entre els matisos del gris espurnegen mil colors

    ResponElimina
    Respostes

    1. Es tracta de llegir entre línies i ésser capaç de gaudir el matís...

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  4. text puyent poètic i filosòfic al mateix temps Jordi, ai el tempus fugit! la grisor del pèlag potser reflecteix la del cel que ens cau a plom de vegades sobre el nostre desig, al capdavall, de transcendència ....temps liquid

    ResponElimina
    Respostes

    1. El gris és un color ambigu, bell i inquietant ensems... Tal vegada, tot plegat, té a veure en el com ens mirem els colors del món segons el context que en ha tocat de viure. El que si puc dir-te és, en el meu cas particular, que trobo a faltar una mica més de transcendència i em sobren, això sí, tones i tones de banalitat. Temps líquid...

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  5. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  6. El mar i el sol competint amb matisos de gris...M'imagino la nau seguint la línia de la vida, per aquest desert sense ones, horitzons enllà. El vent la portarà al port, on tot és color de llum...
    Bon capvespre al teu Far, Jordi.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Té poder la imaginació en traçar en un gran paratge, la línia de la vida: una nau petita navegant pel Gran Ser de l'existència. El port, incert en latitud, ens espera...

      Abraçades, a peu de mar, des de El Far.

      Elimina

  7. Teresa, per si llegeixes la segona part de la meva resposta al teu comentari a l'entrada "La Flassada" dir-te que, en aquest cas, l'expressió poètica d'un estat d'ànim varia i, per tant, l'oceà -la realitat- canvia en funció de la teva pròpia mirada que, de fet, mai no és la mateixa...

    Abraçades, des de El Far.

    ResponElimina
  8. És difícil expressar un sentiment existencial en tan poques paraules. Connectar amb el lector encara ho és més...depèn de tants factors...
    Minuciosament escollides i totalment encertades en el meu cas. Tocada! ;-)
    I gràcies.

    Abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sovint trobes les paraules no saps com. I tanmateix, la meravella de connectar amb el lector esdevé una realitat. Un sol lector, tota una humanitat.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina