divendres, 24 de gener de 2014

Al caient de l'horabaixa




Paisatge oriental - Jordi Solà Coll


S’embriaguen els amants
enmig de la densa fronda,
fang al fang, al quest
d’una fràgil fortalesa:
m’amago en la teva gràcia
erigida de silencis
                    i m'abandono
fins que tota moció cessa,
i el món,
al caient de l’horabaixa,

                             s'atura,
i mor en els teus braços.


29 comentaris:

  1. Uauuuu! és tan preciós, que m'encantaria saber fer un poema de resposta o de continuació... establir un diàleg amb ell, vaja... Deliciós... "fang al fang al quest d'una fràgil fortalesa" m'encanta i el final també.

    Tornaré a remirar-me'l i remirar-me'l... a veure...

    ResponElimina
    Respostes

    1. Gràcies Carme... M'emociona el que em dius, que t'arribi tant com ho expresses; la poesia -ja ho saps- té això: una capacitat de sintetitzar
      en uns pocs versos un univers d'emocions ple de sentit.

      A veure si dialoguem!

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  2. ...i és que els amors... jo també tornaré, a rellegir-me el teu i a veure si la Carme ha estat inspirada...

    ResponElimina
    Respostes

    1. Els amors no donen treva. I sí: n'estic convençut que la Carme estarà ben inspirada!

      Des de El Far, una abraçada!

      Elimina
  3. Preciós Jordi...Una visió plena de sentiment...A l'horabaixa, veure com el món s'atura en uns braços...L'hora de la màgia en l'amor!

    Bona nit Jordi, ben arrecerat al far!

    ResponElimina
    Respostes

    1. És un privilegi quan el món s'atura, perquè uns braços t'estrenyen fort... tot i la fugacitat d'una nit que, tanmateix, es mou...

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  4. L'he trobat preciós, el final és magnífic!!

    Aferradetes :)

    ResponElimina
    Respostes

    1. Gràcies lluneta, és un final preciós i una mica ambigu. Però ja m'està bé així. Obert, el sentit. com la vida.

      Aferradetes, des de El Far!

      Elimina
  5. Respostes

    1. Com una fruita... Gràcies!

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  6. Uf, la imatge final és fantàstica! El meu món també s'ha aturat per un instant i he caigut als braços del poema.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Caure en els braços del poema és bona cosa. Deixar-se bressolar pels versos, a l'hora que contemples el món sencer aturar-se. Poetitzar la vida! Embellir-la! Ni que sigui expressant-ne la nostàlgia i, de vegades, el dolor! L'amor dibuixa totes les arestes.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  7. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  8. Molt bonic, Jordi. No en tenia ni idea de la teua retornada al mons dels blogs! Sàpigues que me n'alegre molt!!!

    ResponElimina
    Respostes

    1. Benvolguda Joana... És una llarga història. Però sí, finalment vaig reobrir el bloc amb el mateix títol. Al capdavall, si visc en una Far n'està plenament justificat. Jo fa temps que et segueixo, tot i que darrerament escrivies poquet (ja veus que el teu llibre està ben exposat al meu aparador). M'alegro molt de reprendre el contacte
      amb tu, vella amiga virtual. No cal pas dir que continuaré llegint els teus poemes, i que penso -ara sí- deixar rastre!

      Passar passa, però de vegades el temps sembla immòbil.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  9. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  10. M'agrada molt aquest poema, expressa més del que diu. Un amor profund, essencial, en el qual hom es perd i es confon.
    "Fang al fang" em transporta a la Gènesi, al principi de tot.
    Una abraçada, Jordi.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Aquesta és una de les virtuoses gràcies del poema... Suggerir molt més del que, en aparença, expressen els seus versos. D'altra banda, perdre's en els braços de l'amor és una forma d'autoconeixement; com qui és en l'altre i, en ésser, es reafirma en voluntat aliena. Fang al fang. L'origen de tot.

      Una abraçada, des de El Far.

      Elimina
  11. Per provar-ho que no quedi, Jordi...

    S'apaga el món.
    La teva mà: signe,
    traç en l'aire o viatge lleu
    en direcció a mi.
    Juga, el temps, amb els amants,
    entre treves s'atura;
    fràgils bastions es lliuren
    i de pressa batega.

    Ja no hi ha res
    més que els meus mots
    i el teu sospir
    que jo respiro.

    ResponElimina
    Respostes

    1. M'ha fer molta il·lusió. Necessito un dia o dos per dialogar amb el teu poema. Rebràs resposta meva al teu bloc! M'agraden els diàlegs poètics...

      Des de El Far, una abraçada!

      Elimina
    2. Doncs a mi també me'n fa... els posaré tots si et sembla bé, en un dels diàlegs poètics que poso els caps de setmana... encara no sé quin perquè en tinc algun de compromès ja... :)

      Gràcies, Jordi i una abraçada.

      Elimina
    3. Sí, conec els teus diàlegs poètics. Abans ja t'hauré enviat la meva resposta poètica al teu poema. En vull fer una versió,
      tan sols canviant molt pocs elements... Te'l tindré per a la propera setmana

      Elimina
  12. només et diré que l'he trobat esplèndid......un món que se't mor ens els braços és com estimar i abraçar un univers

    ResponElimina
    Respostes

    1. Trobar en l'altre el sentit de tot. El nosaltres; l'U que dilueix les diferències a la seva mínima expressió.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  13. Ostres...preciós!, quan de sentiment recullen aquests versos, amor a mans plenes, que et deixa sense alé, que atura el món, on no calen les paraules...
    Magnífic Jordi.
    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes

    1. L'amor que tot ho mou... I commou. Fugaç com és, només el poema pot fixar la sensació quan el món s'atura. I mor, en els teus braços, per tornar a néixer una altra volta.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  14. L'horabaixa és la més bonica de totes! I la que més em turmenta.......
    Ptonets Jordi.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Crec que ens hem creuat; t'he deixat un comentari al teu bloc tot just ara! L'horabaixa és un espai de temps ambivalent: les formes prenen un aire mistèric, fins a desaparèixer, a mesura que la llum davalla. És l'interregne entre nit i dia, l'únic moment on som conscients de la nostra inconsistent naturalesa... fins al proper trenc d'alba en què tot retorna a la claror.

      Una abraçada, des de El Far.

      Elimina
  15. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina