dilluns, 12 d’agost de 2013

L'encant de la ruïna



Baalbek - Vall de la Bekaa (Líban) - Jordi Solà Coll



Qui no ha sentit mai un calfred en contemplar, cap al tard, l'ombra d'una ruïna en silenci, projectant-se cap a l'horitzó? Qui, davant l'esbalaïdora força del fragment, no ha emmudit a causa de l'encant de les deixalles de la història? Encant  -més que no certesa-  que com a poder suggeridor es defineix per un solatge temporal: sense l'impecable pas del temps no hi ha ruïna, quan no constata -ens recorda- la precarietat de l'existència, la finitud de la nostra condició.

29 comentaris:

  1. Guimerà, les 11.30 de la nit. Els llums de la torre il·luminen les estances properes. On eren les portes? On sóc jo, ara, respecte a les fronteres del passat? Si algú més ve, s'asseurà en el meu lloc i em recordarà? Qui sabrà si he estat mai aquí?

    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Gràcies per la teva poètica expressió... Sovint també em pregunto pel devenir i com el jo es desplaça al llarg de l'existència i, en paral·lel, com aquestes fronteres que tu esmentes es mouen amb nosaltres, potser intangibles i tanmateix presents. Pel que fa al record penso que l'oblit definitiu és el nostre destí final; ho dic, Cantireta, sense cap mena de dolor. En aquest sentit, he de reconèixer que l'existència és un enigma fascinant...

      Gràcies per recordar-me en un dia com avui. Per cert, de bell nou, deu mil felicitats pel teu bell bloc!

      Abraçades, des de El Far...

      Elimina
  2. Tens raó Jordi...Pensem en com devia ser l'ombra original, en quantes històries ens podrien explicar tantes runes...
    Ves a saber, igual si poguéssim viatjar en el temps, la imatge acabada d'estrenar, no ens emocionaria com les seves restes; la part de misteri, sempre és un valor afegit...
    A cada pas, alguna cosa ens la recorda, aquesta condició nostra, tot fineix...
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Sàvia reflexió la teva; l'afegit a la imatge fragmentada és un valor que sorgeix de la nostra mirada observadora. I sí, la ruïna ens encega, però potser "l'original" no ompliria mai l'expectativa...

      Tot fineix, també aquest missatge. M'has, però, alegrat la nit amb el teu pensament.

      Bona nit, doncs, des de El Far...

      Elimina
  3. Les ruïnes ens captiven perquè les imaginem farcides d'històries

    ResponElimina
    Respostes

    1. Benvolguda Loreto, tens tota la raó. Suposo que la força del fragment ens desperta el nostre imaginari...

      Gràcies pel teu missatge.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  4. Cert, davant l'encant de la ruïna ets sents petitona, tan finita...i ella esbelta, recull tanta història!.
    Bella imatge, Jordi i serena, als meus ulls.

    ResponElimina
    Respostes


    1. Et sents infinitament petit, i tanmateix traspua una part íntima de tu en contemplar-les; tal vegada, aquest sentit del temps escàpol, el contrast amb el pes de la història...

      Una abraçada, Audrey, des de El Far...

      Elimina
  5. Les ruïnes, clàssiques i romàntiques alhora, que es deia a Les millors intencions.

    ResponElimina
    Respostes

    1. És ben cert: clàssiques pel seu origen i romàntiques per una visió idealitzada, sobretot a partir dels autors del XVIII.

      Abraçades, Helena, des de El Far...

      Elimina
  6. Es pot estar en ruïnes, ben lluny de l’esplendor original de la inauguració, i tanmateix tenir encara molta força, i transmetre-la. Recordem l’elegia de Riba a Súnion: “[…] Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes / que en el fons del teu salt, sota l’onada rient, / dormen l’eternitat! Tu vetlles, blanc a l’altura, […] / pel mariner […]; / per l’embriac del teu nom […]; / per l’exiliat que […] t’albira / i coneix […] / per ta força la força que el salva als cops de fortuna / ric del que ha donat i en sa ruïna tan pur.” Ho idealitzava sí, però alhora en feia un referent per a aquell qui, a l’exili, ho havia perdut tot en la seva precària existència; tot, excepte l’esperança que li reforça el record d'aquelles ruïnes, mutilades pel temps i per l'acció dels homes, però sempre altives i encara vetllant. Gràcies pel post.

    ResponElimina
    Respostes

    1. A les Elegies de Bierville, Riba tracta dos exilis: el posterior a la Guerra Civil (real) i el d'un passat comú -Grècia-, referent simbòlic en la cosmovisió del nostrat poeta. El començament no és pas menys punyent: Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria,/tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:/pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,/amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.

      Així doncs, es confirma el que tu dius: idealitzada sí, però també n'és fonament, la ruïna, d'allò que els homes
      són i mai haurien d'oblidar... La nostra humanitat cerca en el fragment un sentit al tot per regalar-ne al cor de l'ésser un bressol comú.

      Gràcies pel teu comentari. Des de El Far, una abraçada.

      Elimina
  7. Les pedres amb història tenen el poder de embadalir-nos, de que puguem fer volar la imaginació... I el blanc i negre encara li dona més sentit a tot plegat! Bona feina Jordi!

    ResponElimina
    Respostes

    1. Alba, justament ara m'anava a comentar el teu darrer post sobre la nit que tant va agradar-me)... Pel que fa a les pedres amb història -i més si són ruïnes- a mi em suggereixen passatges de la nostra condició que no hauríem d'oblidar.

      Sóc un amant del b/n i no he pogut evitar donar-li entrada en aquest post!

      Abraçades, des de El Far...

      Elimina

  8. Alba, justament ara m'anava a comentar el teu darrer post sobre la nit que tant va agradar-me)... Pel que fa a les pedres amb història -i més si són ruïnes- a mi em suggereixen passatges de la nostra condició que no hauríem d'oblidar.

    Sóc un amant del b/n i no he pogut evitar donar-li entrada en aquest post!

    Abraçades, des de El Far...

    ResponElimina
  9. Emmudeixo davant les ruïnes i m'agrada tocar-les per sentir-les millor. Vestigis del passat que ens fan pensar en quin serà el nostre futur.

    ResponElimina
    Respostes

    1. En mi, el silenci és una reacció natural davant la contemplació d'una ruïna. M'agrada molt el mot "vestigi" i el fet de cercar en el passat una clau per al futur és una de les causes que em fascinen d'un conjunt com Baalbek.

      Abraçades, avui amb xafogor, des de El Far...

      Elimina
  10. Acabo de descobrir "casa teva" i m'agrada, la història deixa crostes a la pell, i les ruïnes són les crostes de la història.

    ResponElimina
    Respostes


    1. La història deixa rastres que s'erigeixen en sublim fragment de pedra...

      Benvinguda siguis a casa meva. És un far antic, però
      jo me l'he fet meu fa temps... Abraçades, doncs, des
      de El Far.

      Elimina
  11. Les ruïnes, amb el seu halo de llegenda i misteri, resulten singularment atraients. En la seva patent decadència, són portadores del valor de la història i ens parlen d'un passat irrecuperable. En les ruïnes hi ha molta autenticitat. Són metàfora de la naturalesa efímera de les coses, tant humils com fastuoses.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Gràcies pel teu missatge... Precisament, és aquest aire de llegenda el que en mi desperta fascinació... Perquè allò que la ruïna ens recorda és la impermanència de les coses en el món i el pas fugaç del temps...

      Una abraçada, des de El Far.

      Elimina
  12. Hola JORDI,. Avui torno d'un viatge a Iran. Justament un dels amics del grup em recomanava la visita a Baalbek per la seva bellesa i conservació sorprenent. T'haig de dir que m'esperava més de Persèpolis, però em quedo amb l'estampa d'haver estat, traslladant-me a la que va ser la capital dels aquemènides durant el mandat de Dario I, i a la seva possible i imaginària activitat durant el segle X a.C...

    Salut.

    ResponElimina
    Respostes

    1. D'això es tracta: "de la seva possible i imaginària activitat" el que un paisatge en ruïnes suggereix a l'home modern.

      Abraçades, des de El Far...

      Elimina

  13. D'això es tracta: "de la seva possible i imaginària activitat" el que un paisatge en ruïnes suggereix a l'home modern.

    Abraçades, des de El Far...

    ResponElimina
  14. La vida és fràgil i efímera, avui llegeixo el teu text i m'aturo a la imatge ... milers de pensaments s'amunteguen al meu cap ... que gran moment ens regales Jordi ...
    La meravella fotogràfica és comparable al que ronda ara per la meva ment gràcies a tu.
    Una abraçada amic!

    ResponElimina
    Respostes

    1. Una efímera fragilitat no exempta de bellesa. És com si el pas fugaç per l'existència deixés un rastre -previ a l'extinció definitiva- de runes i fragments d'una estranya beutat a contemplar amb la mirada agraïda.

      Una abraçada, amiga, des de El Far...

      Elimina
  15. He llegit el teu text i els comentaris i m'afegeixo de tot cor a moltes de les coses que ja s'han dit. El poder suggeridor, el misteri, les històries que omplen la nostra imaginació. Ens captiven sempre, les ruïnes, com si la contemplació exhaustiva ens hagués d'aportar, en el moment més inesperat, alguna eplicació, alguna informació desconeguda, algun descobriment. Aquest es produeix, algun cop, en la part més íntima de nosaltres, que per algun mecanisme desconegut, ens lliga a allò que veiem.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La ruïna, o en el seu defecte el fragment, és com un espill que convida a contemplar i a descobrir en nosaltres aquella part més intangible que s'arrela en el passat. Mirar, en el fons, ens fa ésser com som...

      Des de El Far, abraçades.

      Elimina
  16. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina