dijous, 25 de juliol de 2013

Infantesa


Zanskar (Himàlaia) - Jordi Solà Coll


Penso que una de les qualitats de l'infant és la capacitat d'ultrapassar els límits de la vàlua amb què els adults estimem les coses... Ells veuen prodigis, i a nosaltres ens manca gosadia.




39 comentaris:

  1. M'agrada molt aquest aforisme, a nosaltres, adults, ens manca gosadia sempre i a totes hores...

    ResponElimina
    Respostes

    1. És com perdre una qualitat inestimable sempre útil en moments difícils.

      Abraçades, des de El Far...

      Elimina
  2. Només hi ha que mirar-lo als ulls...
    Els nanos tenen eixa capacitat que amb el pas del temps anem perdent, i és una llàstima...conservar la seua mirada i el seu esperit ens podria fer millors.
    Un bon pensament Jordi, una bona fotografia.
    Bon cap de setmana amic.

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'autor ha eliminat aquest comentari.

      Elimina
    2. Sabia que en copsaries la mirada. I sí: amb el pas del temps guanyem unes qualitats i en perdem d'altres. En realitat, és un fet inherent a la natura de les coses. I tanmateix, no deixo de pensar que "precisament" aquest esperit de gosadia s'hauria de poder mantenir, fos com fos, atès que nous horitzons demanen un ésser intrèpid...

      Ara sí! (he volgut modificar una cosa del text...)

      Des de El Far, abraçades de cap de setmana.

      Elimina
  3. Un pensament que et fa retornar a la infància quan tot era molt gran, el temps infinit i el món inabastable. Quin bé que tenen aquells que encara els queda una mica d'infantesa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quanta raó tens, Consol, en la teva descripció... Sembla que en créixer ens fem petits i els horitzons ja no són inabastables, i el temps pesa, gràvid, com una dimensió
      que ens condiciona fins a extrems intolerables...

      Abraçades, des de El Far...

      Elimina
  4. Si tothom fos una mica Peter Pan, crec que les coses anirien millor. Quina mirada, aquest nen!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, la mirada ho diu tot, veritat? Altrament tens raó quan dius que ens cal conservar aquell esperit que, sembla, si més no, es perd en l'edat adulta...

      Des de El Far, una abraçada...

      Elimina
  5. Per als nens cada descoberta és un prodigi. Nosaltres només copsem aquest prodigi mirant el seu esguard, un esguard que parla.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Un esguard que ens parla sense mots. Aquesta és la virtut que perdem en el camí...

      Abraçades, des de El Far...

      Elimina
  6. Quina mirada... em desperta tendresa i tristesa alhora.

    ResponElimina
    Respostes

    1. És ben curiós com un mateix gest pot despertar, alhora, sentiments diferenciats, tot i que complementaris entre si...

      Una abraçada, des de El Far...

      Elimina
  7. És una fotografia molt espontània que transmet goig de viure!

    ResponElimina
    Respostes

    1. Recordo bé quan vaig fer el retrat -és una sèrie de quatre fotografies: es tractava d'un marrec ben murri amb moltes ganes de jugar: adés i ara, s'amagava darrera de la porta per tornar a sortir!

      Abraçades, des de El Far...

      Elimina
  8. No sé per què, però com més necessitats són els infants, més clara i neta, és la seva mirada i més gran la capacita de sorprendre's davant del món.
    Al fer-nos grans perdem aquesta capacitat...I els horitzons , però, sovint segueixen sent inabastables...
    Si poguéssim veure les coses a través de la mirada dels infants...
    Petons estiuencs.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quan he publicat aquesta entrada amb la fotografia no he pogut evitar de pensar en la Joana Raspall. Esperava, és clar, el teu comentari. I t'he de dir és veritat que els
      horitzons continuen igual d'inabastables, però la mirada
      neta i clar es perd... tal com tu fas bé en recordar-me!

      Abraçades estiuenques des de El Far...

      Elimina
    2. Jordi, el dijous la vaig anar a veure , la Joana, està tota toveta però, malgrat tot, encara conserva la seva lucidesa. És una àvia molt entranyable...
      Potser la podem reviure una mica(la mirada) si conservem, encara que sigui en un raconet, l'infant que un dia vam ser!
      Petonets.

      Elimina
    3. Ai, Roser! M'entristeix pensar en el que em dius. Sé que no estava bé, atès que no va poder assistir a l'acte de Palau... Tant de bo tinguis raó i d'alguna manera puguem recuperar aquell esguard marrec que tant la caracteritza
      : aquella brillantor als ulls i aquell somriure!

      Com sempre, abraçades des de El Far...

      Elimina
  9. és una llàstima que la inocència de la infantesa es converteixi en una crua realitat amb el temps.... Molt bonica la fotografia!

    T'aniré seguint Jordi! Ptons!

    ResponElimina
    Respostes

    1. L'edat de la innocència i el pas del temps no combinen bé. Sembla que al final perdem aquella dolça espontaneïtat...

      Gràcies per llegir-me i benvinguda al Far...

      Elimina
  10. En aquests viatges pel món, els nens sempre ocupen una part important del nostre reportatge particular i, els instants,(a priori), efímers que compartim amb ells, esdevenen inoblidables.

    Podríem desvetllar molts interrogants al fons d'aquests ulls trapelles.

    Felicitats Jordi per immortalitzar-nos aquesta joia...

    ResponElimina
    Respostes
    1. És veritat que els infants formen part d'aquesta imatge general quan viatges lluny enllà... I que darrere de llur mirada hi ha, ocult com una alquímia, el secret d'aquell tresor que tan sovint l'edat adulta ens nega.

      Abraçades, des de El Far...

      Elimina

  11. És veritat que els infants formen part d'aquesta imatge general quan viatges lluny enllà... I que darrere de llur mirada hi ha, ocult com una alquímia, el secret d'aquell tresor que tan sovint
    l'edat adulta ens nega.

    Abraçades, des de El Far...

    ResponElimina
  12. aww so cute, this is a beautiful and very natural portrait! The eyes of the kid impress me!
    I find that your blog is really nice, so I became a follower!!!
    Greetings from Belgium, Hilde

    ResponElimina
    Respostes

    1. Thanks a lot Hilde, I just read a bit on your blog and looks very nice... I hope that the translation system
      works well!

      Greetings from the Mediterranean...

      Elimina
  13. I really like this portrait... what a beautiful child.
    Thank you for your comment in my blog. I´ll follow yours.

    Greetings from Norway

    ResponElimina
    Respostes
    1. Thanks to you Anita. I know about your blog through Remei Navarro's Bitàcora. Your pictures are really wonderful. So, I will follow yours...

      From the Mediterranean Sea, greetings!

      Elimina

  14. Thanks to you Anita. I know about your blog through Remei Navarro's Bitàcora. Your pictures are really wonderful. So, I will follow yours...

    From the Mediterranean Sea, greetings!

    ResponElimina
  15. La infantesa arriba fins als 8 anys. Després es fan murris i s'acaba o més aviat es fa difusa la frontera entre infantesa i innocència. Però hi ha comentaris i preguntes que et fan quedar mut. Com la constatació que, darrere tota discapacitat, "ell és feliç".

    Un petó ben fort des de l'Urgell.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Coincideixo amb l'edat. I també amb la diagnosi: la frontera entre innocència i infantesa s'entrelluca difícil d'escatir a partir de determinat moment. A mi el que més em copsa de debò és la seva intel·ligència. Els comentaris que sovint et deixen en un estat de meditació, que en el temps perdura.

      Per cert, fa ben poc vaig estar a Verdú...

      Abraçades gegantines des de El Far...

      Elimina

  16. Coincideixo amb l'edat. I també amb la diagnosi: la frontera entre innocència i infantesa s'entrelluca difícil d'escatir a partir de determinat moment. A mi el que més em copsa de debò és la seva intel·ligència. Els comentaris que sovint et deixen en un estat de meditació, que en el temps perdura.

    Per cert, fa ben poc vaig estar a Verdú...

    Abraçades gegantines des de El Far...

    ResponElimina
  17. Jordi, la propera vegada que vinguis, fes-m'ho saber amb un missatge al meu correu (que trobaràs al meu perfil). M'agradaria molt conéixe't i fer-te de cicerone (despistat) per les pedres que basteixen aquest poble que m'ha acollit.

    Un petó al nas! ;-)

    ResponElimina
    Respostes

    1. El cert és que el poble em va agradar força, en recordo la plaça i els petits racons de la vila vella... I, és clar, la ceràmica! Si hi torno així ho faré!

      Doncs això, un altre petó al nas :)

      Elimina

  18. El cert és que el poble em va agradar força, en recordo la plaça i els petits racons de la vila vella... I, és clar, la ceràmica!
    Si hi torno així ho faré!

    Doncs això, un altre petó al nas :)

    ResponElimina
  19. És la mirada nova dels infants que dóna més llum a les coses. Gràcies pel comentari.

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'autor ha eliminat aquest comentari.

      Elimina
    2. Amb retard, gràcies a tu pel teu! I sí: és la mirada de l'infant la que renova cada cosa.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  20. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina