 |
| Camí de l'exili |
De la casa a
l’exili en terra ignota,
abandonar les llars sense mirar
enrere: clucs els ulls, l’estirp negada
en el silenci, mentre el dolor avança
entre la boira espessa de la història.
Desfà, fora del temps,
la vida que fou temps
allò que fou la vida –
aquest oblit tan lent,
i el rés del prec de l’ésser que demana,
si aquest camí no torna a ser debades.
Fer camí a la força, quan allò cert és el que es deixa enrere, la vida de la qual hom es veu obligat a fugir, i al davant només hi ha incertesa. Són estremidors els últims versos: "aquest oblit tan lent, / i el rés del prec de l'ésser que demana / si aquest camí no torna a ser debades". És important aquest poema. Contra l'oblit i la indiferència, el testimoni de la paraula compromesa.
ResponSuprimeix
SuprimeixGràcies per comentar el poema. Estremir és el que fa pensar que l'exili i ser apàtrida en terra ignota és avui un tret comú del nostre món. El poema es dreça contra aquesta realitat i intenta fer-hi front. Des de la paraula revelada.
Abraçades des de El Far.
Un poema trist, però tan actual...A mesura que el vas llegint se t'encongeix el cor. Persones que es veuen obligades a deixar-ho tot perquè res no tenen, només els queda la dignitat que mai cap ésser humà pot perdre...Per més que passi el temps , no oblidaran aquest passat tant dolorós i només poden pensar en un futur incert, que els permeti viure la vida en un món on la boira de la història no els malmeti el camí.
ResponSuprimeixPetonets que van cap el Far, Jordi.
SuprimeixEs tracta d'un tema que afecta milions de persones sense que ningú hi vulgui posar remei. L'únic que li queda al poeta és el poema, escriure el dolor sobre el dolor i per al dolor. I sort que en tenim, de tenir-nos a nosaltres. Estremir és el que volia. Això significa que l'efecte arriba i que la paraula ens commou.
Abraçades, des de El Far.