dilluns, 10 d’agost del 2015

Pollock

L'efecte de la causa - Jackson Pollock 


No sents la música del traç solcar el llenç 
encara ociós de l’Univers?
O el rec commoure’t l’ànima en veure eixir
una llum nova, abans mai intuïda?
Mira: l’antiga forma dóna pas al moviment
més pur i res ja no és igual, perquè un riu
de nit i sang ha sacsejat la norma.
I certament, cap llei no justifica ni el caos
ni l’ordre.  No sents com el món col·lapsa
al pas del seu pinzell rotund,
a la percaça d’un llenguatge

sense rima?


14 comentaris:

  1. Em commou la música que provoca la llum nova dins de l'univers...
    Si miro aquest quadre és com si la norma (amb llei o sense) s'hagués tornat tota ella caos... Jo sento que em transmet sensacions negatives (el món es col·lapsa)...
    Petonets camí del Far, Jordi.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Entenc que et transmeti aquestes sensacions que expliques. No debades, Pollock se'l considera l'home que acabà amb la pintura en el sentit clàssic del mot -també Miró havia rebut aquest honor! En qualsevol cas, el seu és un estil carregat de poesia i certament cal poder aproximar-se al llenç per copsar tota l'empenta de la seva lírica textura.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  2. Enhorabona pel poema. Em pareix bellíssim.

    Llegint-te, i sense apartar la vista del quadre de Pollock, he pensat: no hi ha res que demostre que el caos siga preferible, o superior, a l'ordre, i tanmateix, ens atrau l'ordre, perquè és domini per damunt del caos. No té més importància. Improvise. Els colors del llenç són fascinants; per a mi, especialment, les petites, discretes, el contrapunt fred i suau del blau entre els altres colors incisius i dominants. I el paral·lel amb les paraules, amb la naturalesa pròpia del poema: "...pinzell rotund / a la percaça d'un llenguatge / sense rima. M'hauria agradat escriure-ho a mi.

    Pots estar-ne ben content. Besades.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Certament l'ordre implica que cada cosa té un lloc i un temps. Pollock jugava amb una tècnica gens subtil: movia el cos sobre el llenç situat a terra i creava els solcs de pintura, les taques, els traços sense forma. Era una nova manera de pintar i sovint s'ha parlat de mort de la pintura en relació a la seva obra. Gràcies pel comentari final, una altra vegada m'afalagues amb el teu comentari.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  3. Respostes

    1. Pollock i la bellesa del no-res. Pura inventiva.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  4. uf quin impacte! entre Pollock i tu no hi ha caos que no sigui bell
    abraçades

    ResponElimina
    Respostes

    1. Gràcies pel teu comentari. I és que la bellesa s'amaga fins i tot en els racons més recondits de l'esperit.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  5. Percaçant llenguatges anem donant diverses formes al nostre món. Inventem mil maneres de dir tantes coses!

    Amb rima o sense, moltes vegades tant ens fa. El llenguatge de Pollock que sembla que vulgui integrar infinites coses en en llenç i el teu que les qbraça totes, amb una acceptació del que és... Sigui com sigui. Sense rima... També.
    Reconfortant per a mi, aquesta manera d'explicar-ho...

    La bellesa hi és, a vegades no la sabem veure... A vegades ens amara del tot.

    Gràcies, Jordi... Abraçades.

    ResponElimina
    Respostes

    1. La bellesa té múltiples llenguatges i sovint es tracta d'una qüestió estètica que no sabem copsar. Encara avui Pollock és un pintor difícil i per això m'admira la seva força sense rima. És a dir, sense un ordre clàssic a la recerca de com convertir l'anhel en traç. Per això m'evoca el seu pinzell una melodia -es un tret que s'observa quan es mira ben a prop una tela seva.

      Gràcies per ser-hi, Carme. Temps difícils.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  6. M'has fet buscar qui era Pollock i el que he llegit m'ha impressionat. No sé perquè ens atrau aquesta imatge de l'artista torturat -en aquest cas alcohòlic- que, tanmateix -o potser per això mateix- és capaç de cercar noves vies expressives, sortir dels camins fresats i arriscar-se a marxar de la norma, de l'ordre.
    Sense una actitud així segurament l'art no existiría. o almenys no seria tal com el coneixem.
    El teu poema transmet també una força i una potència molt especials. Ja el primer vers és impactant i sorprenent, barrejant dos conceptes aparentment deslligats: el traç i la música. Veure una pintura com una peça musical ja és una nova manera d'apropar-s'hi i descobrir-hi, segurament, nous matisos.
    M'ha encantat la pintura, m'ha hipnotitzat. Tots aquests nivells de pintura, aquests goteigs de colors i textures diferents. Sembla que creïn un univers, certament, amb molts plans superposats. I el conjunt és especialment bell. Caòticament bell.
    Gràcies, Jordi!

    ResponElimina
    Respostes

    1. Certament sembla existir un lligam entre psique torturada i creativitat. Massa exemples hi ha per desmentir-ho. Pollock és un d'aquests homes que respon a l'arquetipus. El seu do tenia origen en llur ésser interior i fou així que trobà, tot experimentant en el decurs dels anys, un llenguatge personal que encara avui ens interpel·la en llibertat. Sense trencar les normes l'art no existiria, però a més a més, Pollock hi posa una frontera: hi ha un abans de Pollock, però difícilment un després. Pel que fa a la música, sempre he associat el seu traç a una partitura. Trobar relacions entre gèneres artístics és com bastir ponts amb la totalitat i, en aquest cas, la poesia en facilita el vincle. Gràcies pel teu comentari, August.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  7. Ostres Jordi quin poema més commovedor. M'agrada molt de veritat. Vaig conèixer Pollock a través d'un film sobre la seva vida, dirigida i protagonitzada per Ed Harris. No sé si l'has vist però t'asseguro que la seva existència fa patir i molt. Quan escrius "no sents com el món es col·lapsa" no puc deixar de pensar en l'atormentada relació que va viure amb la seva mecenes Peggy Guggenheim o de les seves infinites borratxeres molt difícils de pair per part de les dones que van conviure amb ell, per cert, segons la pel·li veritables amors...

    Salut Jordi...

    ResponElimina
    Respostes

    1. Gràcies pel teu comentari. Sí, he vist la pel·lícula, però conec bé la seva obra i ésser des de fa molts anys. De fet, la seva personalitat inspira el poema i d'aquí el seu to.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina